- Nens,
necessito descansar.
Mentre em recuperava del part, en
Haddif tenia cura de que no els hi faltés res als nens, i cada tarda, venia un
metge per veure com estàvem la Flamia i jo.
Va arribar la tarda, serien les
quatre; quan la Zahra va treure el cap per la tenda i em va dir una miqueta
trista:
- Mama,
puc estar amb la Flamia una estona?
-
I tant. Passa alguna cosa?
-
No, no passa res... – va dir
somicant
-
D’acord, qualsevol cosa crida’m.
- Val-
va dir mig plorant.
Vaig acostar-me a ella, vaig seure
al seu costat; en una màrfega que era un tros d’espuma, i li vaig dir,
aixecant-li la cara una mica perquè em mirés:
- Zahra,
que passa?
-
Res... Que no m’agrada estar aquí,
no tinc a les meves amigues; em sento molt sola, i estic molt trista perquè
penso que ens quedarem aquí per sempre, i que no podré tornar mai a casa; que
no podré veure mai més a la iaia; i que no podré tornar a estar feliç mai més.
Tot per culpa de l’estúpida guerra!!- va dir plorant moltíssim; ofegant-se amb
el plor.
-
Ho sento molt- vaig dir
acostant-me-la i abraçant-la.
-
No passa res; no et preocupis.
-
Tot bé noies?- va dir l’Alguer, que
havia tret el cap i se’l veia preocupat.- Zahra què passa?
-
Res...- va dir abraçada a mi i amb
el cap enfonsat al meu pit.- que no vull estar aquí; i només portem quatre
dies, i sé que m’esperen molts més, perquè sé que Europa no ens vol.
-
No et preocupis, perquè faré tot el
que pugui i més per a poder treure-us d’aquí.
-
De debò?
-
Confia en mi.
- D’acord.
Mentre sopàvem amb l’Alguer, ens va
dir:
- Tinc
una cosa per a vosaltres.
I d’una bossa va treure un parell
de Cd’s; li’n va donar un a l’Abdul i un altre a la Zahra i els hi va dir:
- Per
quan vingueu a Catalunya, que sapigueu que hi ha vuit nois que ja us considerem
de la petita família que hem anat creant a cada concert; i també perquè
practiqueu el català!- va dir-nos amb un somriure i amb la Flamia als braços- i
per a tu petita, també hi ha coses.- va treure d’una bossa on posava “La
vida, allò que pasa quan TU rius. Somrieu sempre, amb carinyo Alguer”
Els nens se li van llençar a sobre
i en Haddif i jo no paràvem d’agrair-li tot el que havia fet per nosaltres, i
tot i que hagués arribat ahir.
L’estona anava passant; tot i que
feia fred no volíem entrar a la tenda, perquè els nens no volien separar-se de
l’Alguer; però cap allà a les tres quarts de dotze vam anar cap a la tenda
arrossegant els peus i sense ganes de fer res perquè ens va dir una mica
decebut:
- Ho
sento, m’he d’anar a la meva tenda; però demà al matí no us preocupeu perquè us
vindré a despertar amb una cançó de les nostres.
-
Amb quina?- va preguntar la Zahra-
totes són molt maques, et costarà de triar.
-
Gràcies- va dir amb un somriure- Tu
quines coneixes o quina vols?
-
Conec una que es diu “La vuelta al
mundo” i una altre que es diu La dansa
del Vestit. Pot ser?
-
Si, i són molt maques; no tens mal
gust.
-
Gràcies- va dir fent un petit
somriure i posant-se una miqueta vermella.
-
Doncs a veure amb quina us desperto
demà... M’ho vaig a pensar.
-
D’acord. Bona nit... Alguer.
- Bona
nit família.
I se’n va anar cap a la seva tenda
una mica trist, o aquesta va ser la impressió que em va donar.
A l’estar a la tenda, els nens van
estirar-se a les màrfegues, i en Haddif també, però jo en canvi, no vaig poder
aclucar els ulls en una estona ben llarga, tenia masses coses al cap.
Pensava en masses coses alhora,
tenia masses pensaments; alguns bons i alguns dolents, però tenia l’esperança
de que ens en sortiríem d’aquesta, com ho hem fet sempre.
Malgrat tot els entrebancs que hi
hagués no hi hauria cap problema per sortir d’aquesta. Perquè d’aquesta no hem
de poder i de les altres sí? Quina diferència hi ha?
Passada mitja hora llarga vaig
aconseguir tancar els ulls; però cada hora em despertava per comprovar que no
era un somni, i per mala sort meva; no ho era, sinó que era la crua realitat.
Era la vida que ens havia tocat
viure, però que hi farem; ens hi haurem de conformar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada