La Zahra i l’Abdul han anat al taller molt contents, sembla que per un moment han aconseguit que somriguin. El taller ha anat genial, els nens han rigut moltíssim.
Cap a les dotze uns voluntaris han muntat una escola perquè els nens no perdin el ritme per aprendre i estudiar.
Ens hem anat a dinar al costat de la nostra tenda, i després hem fet la migdiada; fins que, cap allà a les quatre, ha arribat un grup de música català que no coneixíem.
El grup es deia Txarango i ens han fet passar una bona estona disfrutant de la seva música, oblidant els problemes, i com no, aprenent català.
Abans de que comencessin a fer un petit concert, el cantant ha fet un discurs:
- “Som
d’un continent que no vol obrir els ulls; al mateix temps que no vol obrir
fronteres. Però no us preocupeu, que a nosaltres aquesta Europa no ens
representa; ni ho fa ara ni ho farà fins que no canviï el seu plantejament cap
a vosaltres.
I
hem de dir que som aquí, gràcies a que aquesta Europa de merda no ens
representa, volem fer el possible per a que tingueu una vida millor; i si és
possible fer pressió perquè vegin que amb nosaltres no pot cap frontera.
I
ara, perquè us entretingueu una miqueta i us oblideu dels problemes i de perquè
sou aquí, us volíem oferir un petit concert.
Esperem
que us agradi.”
El concert ha durat una hora i
mitja; les cançons són molt maques, hi ha una que deia “Idomeni resiste, resiste alegria, resiste al
andar, resiste y grita: OPEN THE BORDERS!”.
En aquesta, em van caure llàgrimes, i a partir d’aquí vaig començar a ballar i
a oblidar-me dels problemes el que va durar el concert; que crec que era el que
pretenia Txarango que féssim; i, jo almenys ho he aconseguit, per una estoneta,
però ho he fet i tot gràcies a ells.
Quan s’ha acabat el concert els hi
he dit:
- Moltes
gràcies per haver vingut, ens heu alegrat l’estona a la meva família i a mi.
- De
res- m’ha contestat el mateix noi del discurs.
La tarda va passant; estem en
companyia del grup, però llavors diuen:
- Hem
de marxar, perquè hem de muntar un festival a Catalunya. Alguer, tu et quedes,
oi?
-
Si. Jo em quedaré un mes, per
ajudar, i després us aniré a ajudar a muntar el Clòwnia.
-
D’acord. Doncs, nosaltres marxem
ja.
-
Perquè marxeu? –pregunta la Zahra.
-
Doncs perquè tenim coses a fer a
Catalunya; però no marxem tots.
-
D’acord. Passeu-ho bé.
-
Gràcies.- i dirigint-se al noi del
discurs va dir-li- Cuida’ls.
- I
tant. A reveure nois, fins d’aquí a un mes.
Llavors van marxar però el noi del
discurs es va quedar amb nosaltres.
Quan la nit es començava a fer
present a Idomeni les punxades a la panxa em venien cada vegada més fortes i
més seguides.
A la nit, cap allà a les nou, vaig
notar una punxada molt forta i mentre jo cridava a un metge, m’estaven portant
a un hospital improvisat que hi havia al camp.
I, com en Haddif i jo ens
esperàvem, vaig trencar aigües. Em van estirar en una màrfega; perquè no hi
havia lliteres, i vaig empènyer amb totes les meves forces. El noi del discurs
va anar a buscar als nens i me’ls va portar.
Cap allà a les onze de la nit
arribava una mica de llum al camp
d’Idomeni; la Flamia havia nascut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada