M’assec amb els nens, ja que ahir
va ser arribar i ficar-nos a la tenda, i els hi dic:
- Nens,
ara això serà casa nostre fins que no ens deixin entrar a Europa. D’acord?
- Però,
mare, perquè no ens deixen entrar a Europa?- em va preguntar la meva filla
Zahra.
D’acord, m’ajudeu a respondre la
pregunta a una nena de set anys?
- A
veure filla... doncs perquè amb el que els europeus han vist es pensen que som
dolents, perquè creuen que quan arribem els robarem, els hi traurem la feina...
-
Però això no té sentit! - em va
interrompre- jo només vull estudiar a on ens acullin i arribar a ser
veterinària.
-
Ja ho sé Zahra, ja ho sé... però
ells pensen així i no podem fer res; a més no ens obren les fronteres, i no ens
volen enlloc...- vaig dir a punt de plorar.
-
Doncs vaja! Això vol dir que no
sortirem mai d’aquí?
-
No diguis això! Quan puguem sortir
anirem a un país que ens vulgui acollir.
-
I quin país voldrà? Si tothom pensa
que som dolents!!
-
Zahra, deixa-ho córrer...
- D’acord...-
va dir amb mig somriure, i se’n va anar a jugar amb l’Abdul.
Passada mitja hora, a les quatre i
vint, vam anar tots a berenar.
Passada una estona ben llarga, que
jo havia aprofitat per fer una volta pel camp, ja eren les vuit menys vint,
vaig anar amb els nens a fer una altre volta pel camp, per veure com estàvem, i
en quines condicions viuríem d’avui cap endavant.
Les imatges que es veien eren
desoladores, feien plorar; i vam acabar plorant, perquè vam veure coses
inhumanes. (Gent molt gran estirada a terra que no es movien, nens molt petits
plorant i cridant…)
Llavors la Zahra em va dir:
- Mare,
per què no podem creuar la frontera com ha fet molta gent?
-
Perquè si ens agafen ens tornaran
aquí i a més ens trauran tot el que portem, que jo això ja m’ho sé...- vaig dir
reprimint les moltes llàgrimes que se m’afloraven als ulls.
-
Però…- va començar a dir.
-
Zahra, prou ja! No la podem creuar
perquè no vull que ens passi res d’acord? Perquè m’importeu massa; perquè us
estimo, i perquè sense vosaltres no seria res…- vaig parar perquè havia
d’agafar aire, i perquè notava que havia de plorar, i no volia fer-ho davant
dels nens.- Ja és tard, tornem?
-
Si. – va dir amb el cap cot i molt
fluixet.
-
Zahra, no passa res. No estic
enfadada.
-
Segura?
- Seguríssima.
No et preocupis.
Vam arribar a la tenda, i les
voluntàries ens van donar el sopar.
A l’acabar de sopar vam anar a la
tenda, on la Zahra em va dir:
- Mama,
ho sento molt, abans m’he passat.
-
Xxxxxt..... No passa res- vaig dir
abraçant-la.
-
Em perdones?
- No
hi ha res a perdonar, ara anem a dormir. – vaig dir badallant.- Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada