Agafem tot el que podem de casa, i
comencem a córrer fins que, quan portem moltes hores caminant, a Grècia, ens
agafen uns policies de l’exèrcit, ens posen en uns camions, ens porten a una
espècie de campament.
Quan estem a dins del camió la
Zahra em diu:
- Mama,
em fan mal els genolls i els peus. No puc més!
- A
veure com ho tens...
Li aixeco els pantalons i veig que
té els genolls amb nafres de tant caminar i caure, llavors el meu marit; en
Haddif, li va cridar:
- Això
no és res! No has caminat res per ser tan jove!
-
Deixa’m tranquil·la! Em fa mal, i
ara el que vull és oblidar-me de tot!- li contesta plorant del mal.
-
Deixa-la, si li fa mal, ha de
intentar no forçar-ho.
-
A mi també em fa mal i m’aguanto!
Ha de ser forta, si no, què vol ser en aquesta vida?
-
Que només té nou anys! Sisplau!
- I
què?! Ha de ser forta igualment!
Es
va escoltar un soroll sec, i vaig veure que hem arribat a un campament, que
ells en diuen “camp de refugiats”, i que, quan baixem, hi ha voluntaris que
s’ofereixen a ajudar-nos a muntar les tendes i a instal·lar-nos.
Muntem
la nostre tenda i fiquem les coses a dins, llavors la Zahra i jo ens quedem a
l’interior; fins que una voluntària ens diu:
- Necessiteu alguna cosa?
-
Em fan molt mal els genolls..- es
queixa la Zahra, mentre li cauen llàgrimes del mal.
-
Puc mirar a veure com ho tens?- li
diu a la Zahra.
-
Sí...- respon deixant-los al
descobert.
-
Ufff... Fan mala pinta- diu la
noia- vaig a per la farmaciola per a curar-te; ara vinc.
- D’acord.
La noia marxa i ens quedem les dues
a la tenda, cadascuna amb el seu mal; fins que em diu:
- Mama,
quants dies ens hi estarem?
-
No ho sé filla, els que ens hi
haguem d’estar, això no ho decideixo jo; ja m’agradaria!
-
Espero que no gaires...
- Ho
esperem tots.
Llavors va tornar la noia, amb
benes, desinfectant i coses per curar a la Zahra, i li va dir:
- D’acord,
ara et curaré els genolls- i dirigint-se a mi- i després et miraré la panxa,
que ja deus estar a punt de donar a llum...
-
Estic de nou mesos, i em fa ràbia,
perquè ara la petita només recordarà que no va néixer on li tocava; sinó que va
néixer en un camp perquè el seu país està en guerra i hem hagut de marxar.
-
Dona, no pensis això!
És
veritat que heu hagut de marxar, que porteu molts dies caminant; i que ara, amb
tot aquesta càrrega de la petita, tindràs més feina, però per això estem els
voluntaris...
-
D’acord, però primer cura-li els
genolls; sisplau.
- No
t’amoïnis.
Va acabar de curar-li els genolls i
després em va mirar la panxa, cada vegada notava més fortes les puntades de peu
i les punxades, em feia molt de mal.
Mentre nosaltres estàvem amb la
noia, en Haddif va apropar-se i ens va dir amb mala llet:
- No
us passa res, va aixequeu-vos!
- Deixa’ns
tranquil·les, sisplau; necessitem descansar.
Va marxar de la tenda i la noia ens
va fer un parell de preguntes, que vam respondre amb una mica de ràbia.
Quan s’acostava l’hora de sopar,
l’Abdul va aparèixer per la tenda i ens va dir:
- Mama,
us ho porto?
-
No cal, ara hi anem.
- D’acord,
us espero.
Ens vam dirigir on ens donaven el
sopar, un plat d’amanida; i quan ho vam tenir vam marxar a la tenda.
Un cop allà em vaig estirar, va
venir la Zahra i vam estar una bona estona parlant, fins que; cap allà a les
onze menys vint, ens vam adormir les dues.
A veure que ens espera demà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada