CUANDO SE CIERRA UNA PUERTA SIEMPRE SE ABRE UNA VENTANA [LA PEGATINA]

L’endemà a les vuit del matí es va començar a escoltar una cançó; i quan em vaig despertar vaig veure un cartell que deia: “Això és el que heu de fer.”  Llavors va arribar una part que deia: “¡Dale la vuelta al mundo!” i vaig entendre el cartell.
Vam sortir els cinc de la tenda i ens vam trobar als voluntaris repartint l’esmorzar; quan ens van veure, suposo que perquè anava amb la Flamia als braços, em van donar una bossa, però la vaig rebutjar dient:

-       Si jo no puc menjar m’és igual, primer són els nens.

Llavors em van acostar una tassa de llet calenta per a la Flamia; que no deixava de plorar.

Vaig seure a la gespa; però no deixava de plorar, fins que va veure que se’ns acostava l’Alguer somrient i amb les mans a les butxaques, que, quan va veure que la Flamia plorava, em va dir:

-       Vés a esmorzar, ja en tinc cura jo; no et preocupis que està en bones mans- m’ho va dir somrient i agafant a la Flamia.

Quan vaig tenir l’esmorzar vaig anar on estaven l’Alguer i la Flamia, i curiosament, la petita estava dormida.

-       S’ha adormit en quan has marxat- diu donant-me-la.

-       Gràcies per tot.- vaig dir-li amb llàgrimes als ulls.

-       De res, per a què estem aquí si no és per a ajudar?

Vaig sospirar i vaig dubtar si abraçar-lo; crec que em va llegir el pensament, perquè tendrament em va acostar cap a ell i em va dir:

-       Tot es solucionarà, ja veuràs.

-       Gràcies- vaig dir abraçada a ell i plorant.

-       De res, és el que dic sempre, a mi l’Europa que tenim no em representa; ni ho farà mai, per això estic aquí, per quan torni de nou a Catalunya poder informar de com esteu aquí i enviar tota l’ajuda possible; que la necessiteu i us la mereixeu.- em va dir mirant-me fixament als ulls i aguantant-me la mirada.

-       Semblaré pesada, però es que només tinc paraules d’agraïment cap a tu.

-       No passa res dona, no ets pesada.

-       Ho sento per si semblo brusca, però que fas per entendre a tothom?

-       No entendre’m a mi mateix- va dir rient.

Llavors va venir la Zahra i l’Abdul i vam esmorzar els quatre, perquè en Haddif no sabíem on estava.

El dia va passant i la nit abans d’anar a dormir; l’Alguer ens posa una cançó de Txarango: La dansa del vestit, i, quan arriba una part que diu: “Que colze a colze junts som molt més que un...”  els nens s’adormen, però jo acabo de disfrutar d’aquesta meravella de cançó.

Quan la cançó acaba els nens estan adormits, en Haddif segueix sense aparèixer; i la Flamia està als meus braços més desperta que mai, llavors vaig mirar l’hora i l’Alguer em va dir:

-       Nura, bona nit, pensa en positiu, tot anirà bé si volem que sigui així.

Es va asseure al meu costat i em va passar un braç per sobre l’espatlla, i, mirant-me fixament em va dir:

-       Has tingut masses problemes, i ara, et demano que te’n oblidis per un moment de tot el que t’ha passat i disfrutis de l’alegria que et proporcionen els nens. Descansa; demà serà un altre dia, i et prometo que no aclucaré els ells fins que no trobem a en Haddif.

-       Mil gràcies Alguer, com t’ho puc agrair?

-       No cal, jo veient-vos bé sóc feliç.

I dit això es va aixecar i va enfilar camí fins a la seva tenda.

Aquella nit a les 03.34 de la matinada em va arribar un missatge d’en Haddif que diu: “Nura, sóc a Turquia. He creuat Idomeni i no m’han agafat; no diguis res als nens ni a l’Alguer; si us plau.”

Llegeixo aquell missatge i em poso a plorar; per impotència, per ràbia? No ho sé, suposo que una mica de cada. Tanco els ulls i decideixo que demà li ensenyaré a l’Alguer perquè no pateixi.