-
Mare, on està el pare?
Em sé la resposta i no li vull dir;
vosaltres que faríeu?
Al cap de dos minuts li contesto:
-
Te’n recordes que no sabíem on era?
Doncs ahir em va enviar…- i aquí vaig decidir callar perquè l’Alguer venia amb
nosaltres amb el cap cot.
Els nens es van apropar a ell i li
van preguntar que li passava, però ell no parlava.
Llavors els nens van anar a buscar
l’esmorzar i, nosaltres vam començar a parlar; va iniciar la conversa dient:
-
Ho sento molt, no puc fer res.
- No
et preocupis; està sà i estalvi. Ahir a la nit vaig rebre un missatge seu on
deia que havia creuat la frontera amb Turquia i que no l’havien agafat.
- De
debò?!- va dir sorprès- Me’n alegro moltíssim!
- Mil
gràcies.
-
De res.- em va dir somrient com no
l’havia vist mai.
Llavors els nens van tornar amb
l’esmorzar i amb llet per a la Flamia, també amb un entrepà bastant gran; que
me’l vaig partir amb l’Alguer, i vam esmorzar tots junts.
Em va allargar un paper on posava
“[Compta amb mi quan s’oxidin els dies...
Compta amb mi sempre {★TXARANGO★}]”
Em vaig emocionar moltíssim, i
només eren paraules escrites en un paper...
Quan vam acabar d’esmorzar els nens
van anar a l’escola que hi havia al camp; i una voluntària que es deia Laia em
va dir que ella cuidava de la Flamia perquè jo pogués desconnectar una estona.
A l’estar amb l’Alguer, vam
començar a parlar i em va dir:
-
Quan me’n vagi parlaré amb els
voluntaris i amb els policies per a veure si podeu venir amb mi a Catalunya.
- De
debò?!- vaig dir a punt de saltar-li al coll.
- De
debò. Però no t’asseguro res- va dir-me somrient- això si ho intentaré amb
totes les meves forces perquè tu i la teva família pugueu tenir un bon futur i
una vida molt lluny de la guerra, i si ‘hi he de deixar la pell ho faré.
-
Mil gràcies!
Vam anar amb els nens, que estaven
jugant amb dues pedres; llavors vam escoltar un crit. Jo em vaig quedar amb els
nens i, l’Alguer va anar a veure que passava.
Vaig veure que hi havia una baralla
i que van anar voluntaris per intentar calmar els aldarulls, i també vaig veure
que a l’Alguer li van donar un cop de colze fort a la panxa.
Vaig anar corrents on estava
l’Alguer, que s’aguantava la panxa del mal; i on els voluntaris deien:
-
Que us passa?! Heu de fer mal per a
poder estar bé? Heu fet mal a un noi que venia a intentar calmar el caos que
heu muntat, i a intentar posar una mica de pau.
-
No passa res- va dir l’Alguer, com
sempre amb un somriure a la cara- són nens, jo només volia posar una mica de
pau enmig de tot això perquè la situació millorés, però veig que és
impossible... No passa res, no us preocupeu- i dit això vam anar amb els nens.
Quan anàvem cap on eren els nens em
va dir:
-
Me’n vaig d’aquí a un mes, i espero
no marxar sol, ja ho saps; que espero marxar amb la meva família siriana- i dit
això em va abraçar.
- No
sé si podrem...- vaig dir emocionada
- Ara
ho sabrem, vaig a preguntar-ho als policies.
-
D’acord. Ja em diràs alguna cosa.
Va anar on els policies i els hi va
explicar la situació en la que estàvem: “Que érem una família de cinc persones,
que portàvem molt temps al camp, que teníem una nena de tres dies, i que a ell
no li feia res que anéssim a Catalunya amb ell.”
No sé que va respondre el policia
perquè me’n vaig anar amb els nens a
dinar. Al cap de deu minuts venia l’Alguer sense expressar cap emoció, però jo
estava neguitosa, a veure que li havien dit...
Va venir amb nosaltres i els nens
van començar a preguntar-li que li havien dit; si aniríem a Catalunya amb
ell...
I ell ens va dir:
-
A veure nois... És difícil de
respondre; per una part vull que vingueu, però per l’altre... Ja teniu la
vostre vida mig feta, i si veniu l’hauríeu de deixar tot enrere.
- Però
no volem estar aquí!
- Ja
ho sé... Jo tampoc vull que estigueu aquí, que sóc europeu, però que no m’hi
sento.
- Però
que t’han dit?- insistia la Zahra.
- Que
el dia abans o dos dies abans de que marxi ho tornarem a parlar.
- Què
creus que diran?- va intervenir l’Abdul.
- No
ho sé, tant de bo us pugui portar a casa meva, a Catalunya, i quan arribeu la
meva família un rebi amb els braços oberts...
- Tant
de bo!- va interrompre la Zahra de l’emoció- perdona.
-
No passa res.
Vam anar a la tenda i ens vam
trobar una nota d’en Haddif, que deia: “Família he tornat a Idomeni. Ara em
falta trobar-vos i demanar-vos perdó. (Alguer inclòs)”
Vam decidir que li enviaria un
missatge: “Estem al costat de la nostre tenda, estem els cinc: l’Abdul, la
Zahra, l’Alguer, la Flamia i jo. T’estem esperant, et trobem a faltar; els meus
fills necessiten un pare que els cuidi perquè jo sola no puc.”
I en un tres i no-res estàvem tots
junts un altre vegada, maleïda la gràcia, que estava adormida per un cop de
calor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada