Hi ha vegades que em pregunto si no
hem posat a l’Alguer en un compromís, o si al final marxarà sense nosaltres
perquè se n’haurà penedit.
Encara que si ho fes tindria motius
de sobra i moltes raons per defensar el que vulgui fer a cada moment.
Avui no tinc ànims per a fer res.
Ahir se’m van gastar les forces per culpa del cop de calor,i ara per culpa
d’això; penso que a en Haddif li importa més haver creuat la frontera que tenir
una família sencera preocupada per ell.
Sé que sona egoista i malament; i
em sento fatal per dir-ho, però de petita la mare sempre em deia: “Nura, has
d’expressar com et sents, perquè sinó se’t clava una punxa i després fa mal”
Al recordar a la mare em poso a
plorar, i llavors entra l’Alguer per veure que em passa; s’asseu al meu costat
i em diu:
-
Et trobes bé, Nura?
- Si...
He recordat una cosa, i no hauria d’haver-ho fet.
- No
et preocupis, vols parlar-ne?
- No
et molesta?
-
Gens.
M’aparta les mans de la cara,
perquè volia tornar a plorar i em diu:
-
Desfoga’t, que et passa?
- No
et vull omplir el cap de problemes.
- No
et preocupis, et vull ajudar.- em diu fent-me una abraçada.
- Ahir
vaig tenir un somni- començo dient- però semblava tant real... Al somni hi
sortíem els nens, tu, jo i ... en Haddif- quan dic el seu nom em vé un record
al cap però el faig fora ràpidament- i el somni anava de que ens enviava un
missatge demanant-nos perdó, a tu també, i deia que havia tornat a Idomeni;
quan l’havia llegit jo li responia amb un altre missatge i al final ens
trobàvem – a l’acabar tenia la sensació de voler vessar moltes llàgrimes.- Però
em fa molta ràbia perquè semblava molt real!!
- Aquestes coses passen, quan t’estimes molt a
una persona i no la tens a prop penses molt en ella. I et sembla tant real que
hi ha vegades que maleeixes que no estigui allà.
- A
tu et passa? Trobes a faltar a la família?
- Si
que em passa, sí. I trobo molt a faltar a la família; però per sort, cada nit
quan tanco els ulls, somio que estic a casa; i així és com si m’apropés més a
ells, encara que només sigui en somnis.
- Quina
sort que tens!
- Tu
també la tens Nura, tens a uns fills que t’estimen amb bogeria, i a un marit
que, malgrat li costi demostrar-ho; també t’estima moltíssim.
- Doncs
si també m’estima perquè ens ha fet això?
- No
ho sé... Perquè alomillor, ell creu, que és lo millor per a vosaltres.
- Ah
sí? Doncs almenys m’ho podria haver preguntat, no? –vaig dir molt nerviosa i
respirant ben fons- Perdona, m’estic atabalant.
- Tranquil·la.
Estàs expressant el que sents, això és molt bo.
- Em
sento molt millor després d’haver tret tot això fora. Gràcies.
- De
res, tu pensa que d’aquí a 24 dies estareu a Catalunya, a casa meva; on us
allunyareu de la guerra, i on tindràs un llit per dormir.
- M’has
alegrat el dia! Gràcies.
- De
res, anem a esmorzar?
- No
tinc gana, però et faig companyia.
-
D’acord.
Vam anar a buscar l’esmorzar, i al
final vaig acabar menjant-me mig entrepà de pernil dolç.
El dia passa sense masses
problemes, quan arriba la nit; a l’hora de sopar l’Alguer ens diu:
-
Al final marxo una setmana abans.
- Llavors
estarem abans a Catalunya?- van preguntar els nens emocionats.
- Encara
m’han de dir si us puc portar, no us il·lusioneu, si us plau- va dir una mica
decebut.
- Nens,
no l’agobieu.
- I
perquè marxes abans?- pregunta la Zahra
- Zahra,
prou...- dic emprenyada
- No,
tranquil·la... Doncs perquè els nois estan muntant un festival, el Clownia, i
he d’ajudar.
- És
el festival que van dir quan marxaven?
-
Si que ho és, si. A veure si quan
vingueu encara som a temps d’anar.
Miro l’hora i dic:
-
Nens, a dormir, que ja és tard...
- D’acord,
bona nit Alguer- diuen els dos.
-
Bona nit família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada