FAS VEURE QUE PENSES, PERÒ SAPS MOLT BÉ EL QUE FAS [MANEL]

Cada dia hi ha menys coses a escriure.

Cada dia al camp és una rutina, jo cada matí tinc menys forces per a escriure, en canvi més esperances dipositades en l’Alguer perquè ens tregui d’aquí.

Surto a buscar l’esmorzar i em trobo a l’Alguer jugant a futbol, i penso: “Aquest noi no vol que estiguem aquí, ara reafirmo el que em va dir fa dos dies”.

Quan tinc l’esmorzar vaig a buscar a la Flamia, que encara dorm. La desperto i li dono la llet, al cap de quaranta minuts vénen els nens dient:

-      Mama, l’Alguer és molt bo, sempre guanya.

-      Nens, a vegades, s’ha de saber perdre.

-      Perquè no podem anar a Catalunya ara?- diu la Zahra.

-      No comencem...- l’adverteixo.

-      D’acord, ja callo.

Llavors vam anar a la tenda i l’Alguer va treure el mòbil, i va dir:

-      No pot ser!!

-      Què passa?

-      Que els de Txarango diuen que el Clòwnia no serà un èxit.

-      Segur que si, ja veuràs, a més; encara ni ha començat.

-      Teniu raó. Els nois tenen ganes de conèixer-vos millor, perquè només van estar l’estona del concert.

-      Si, els nens també volien estar més estona amb ells.

-      Que hi farem... Quan estiguem a Catalunya, els dies del Clòwnia podran estar-hi cada dia.

Llavors passen cinc minuts i l’Alguer surt a trucar, començo a parlar amb els nens i els dic:

-      Nens, no l’heu d’aclaparar tant.

-      Si no fem res.- van dir com a excusa.

-      Zahra, intenta no fer-li tantes preguntes.

-      D’acord – diu avergonyida.

Al cap de deu minuts entra l’Alguer i pregunto:

-      Tot bé?

-      Si, només volien saber com em va per aquí. I vosaltres, us veig seriosos.

-      Tants dies aquí es fan pesats.

-      Tranquil·la, et prometo que, quan marxi, vindreu amb mi a Catalunya.

I una petita esperança es va escampar per la tenda. Llavors vaig   dir-li:

-      Alguer, podem parlar; sols?

-      Si. Què passa?

-      Nens a jugar.

-      Mare fa fred.

-      Ja marxem nosaltres...- va dir agafant-me del braç i traient-me de la tenda.

 

A l’estar fora em va dir:

-      Que et preocupa?

-      Que em sap greu tot el que estàs fent per nosaltres. Perquè nosaltres no et podem donar res a canvi.

-      Nura, ja t’ho vaig dir. En tinc prou si us veig bé.

-      Però per a mi no és suficient.

Mentre anàvem parlant ens allunyàvem de les tendes. Vam anar fins a l’altre punta del camp, ens vam asseure a la gespa seca i vam començar a parlar, em va dir:

-      Nura, tu, quan els teus fills pateixen; vols lo millor per a ells. Oi?

-      Si. Per?

-      Ho dic perquè portes desde que va marxar en Haddif, pansida; sense llum i sense somriure. I també, perquè hi ha vegades que ens hem d’oblidar una miqueta dels altres i centrar-nos en nosaltres.

-      Però jo em veig bé. L’únic que, estic així perquè estar aquí no és gens agradable.

Al cap de deu minuts d’haver començat a parlar vam escoltar un soroll, em va engrapar pel braç i em va dir:

-      Corre!

Vam començar a córrer com bojos fins a la tenda, i quan ja hi érem, l’Alguer va dir:

-      M’he fet mal al peu! M’està sagnant.

Es va treure les sabates i, com havia dit, el mitjó estava tacat de sang; amb molta cura va recolzar el peu a sobre de la seva dessuadora.

Vaig sortir a buscar un metge, però no vaig trobar a cap, i me’n vaig tornar cap a la tenda.

A l’estar a la tenda vaig agafar un mocador i es va embenar el peu. Llavors em va dir:

-      Me’n vaig a la meva tenda, i demà ja buscarem solució.

-      Ah no! Amb el peu així no vas enlloc.

-      Però si no cabem...- es va queixar l’Abdul.

Vam fer-li lloc entre la Flamia i la Zahra, que no es movien, i les maletes les vam amuntegar als peus.

A les dotze i deu va gemegar de dolor, però cap allà a les dues, ens vam adormir tots.