SABEM ON ÉS EL NORD PERÒ NO SABEM COM ANAR-HI [BRAMS]

Comença el novè dia a Idomeni. Se m’està fent etern estar aquí, i a més, els nens no paren de trobar entrebancs a les coses.

Quan m’aixeco són les vuit i vint, els nens encara dormen i l’Alguer abraça a la Flamia.

Al sortir de la tenda l’Alguer em diu:

-      Vaig amb tu.

-      T’he despertat?- pregunto amoïnada.

-      No, tranquil·la. A més em fa massa mal el peu.

-      Com  ho tens?

Es treu l’embenatge que es va fer i veiem que ho té pitjor.

Llavors em diu:

-      Vaig a veure si trobo a un metge. Em fa massa mal.

-      T’acompanyo.

-      Gràcies.

L’ajudo a aixecar-se i vam anar a la recerca d’algun metge. Vam buscar i vam trobar-nos amb una noia, una voluntària que es diu Laia; s’apropa a nosaltres i ens diu:

-      Us puc ajudar en alguna cosa?

-      Si. M’he fet mal al peu, i ara no el puc moure. Ahir vaig fer-me un embenatge però avui em fa molt mal, no el puc ni recolzar.

-      A veure...- va dir traient l’embenatge- uf això fa mala pinta.

Va agafar-li el peu i el va girar cap a un costat i cap a l’altre; així cap problema, però quan el feia anar amunt i avall li venien tots els mals.

Llavors va anar a la mini infermeria que tenien i ens va donar unes gases, desinfectant, guants, aigua oxigenada i esparadrap; quan ho vam tenir ens va dir:

-      Ara t’ho curaré, i després us ho quedareu. T’ho hauràs de curar cada vuit hores. D’acord?

-      Fet. –va dir-li amb un somriure.

Li va posar el peu en alt; a l’alçada suficient com per a poder treballar bé, i li va curar. Quan va posar-li el desinfectant a la ferida, l’Alguer va fer va serrar les dents i va tancar els ulls. A l’acabar li va dir:

-      Per qualsevol cosa busqueu-me, i, si el dolor no baixa en dos dies; mirarem a veure que fem.

-      D’acord. Moltíssimes gràcies Laia.

-      De res, millora’t.

I amb tot el que ens havia donat vam anar a la seva tenda, on es va trobar una carta. La va agafar i va dir:

És d’una fan. A veure que diu...- va dir obrint-la.

La carta deia així:

“Hola Alguer, sé que això és una bogeria i que segurament aquesta carta no t’arriba mai, però més val intentar-ho. No?

Em presento, em dic Aina i tinc quinze anys, sóc una admiradora teva i m’agrada moltíssim el que estàs fent ara a Idomeni; és més t’admiro per això, (i per altres coses, però la solidaritat és la primordial). Com t’he dit t’admiro, però alhora t’envejo perquè, per molt adolescent que sigui, m’interessa moltíssim el tema dels refugiats, i el tema d’ajudar a la gent, de deixar un món millor... etc; també vull dir-te que, malgrat l’edat, vull fer tot el possible per a poder canviar el món.

I ara que he dit el meu propòsit, necessito algú que m’ajudi a dur-lo a terme, perquè la gent de la meva edat; o de la meva pròpia família, em posa entrebancs i em diu que és impossible fer-ho; però jo sé que amb esforç i constància tot és possible, i que, per moltes pedres que et trobis al camí, les has de saber esquivar.

He de dir, que espero amb moltes ganes que tornis d’Idomeni; però sé que allà també necessiten tota l’ajuda possible (i encara és poca). Però, des d’aquí no ens quedem quiets, al casal del meu barri vam fer un mural; que diuen que arribarà a Idomeni, vaig anar a una xerrada de dues noies que havien estat i vaig veure com era (les imatges eren molt dures, i gens fàcils de pair).

Dir-te que he vist la família amb la que estàs, semblen molt macos; tant de bo puguin fugir de la guerra i els nens no recordin això perquè sinó, pensaran que els hi hem esguerrat la infància.

També vaig veure que l’esperit de Txarango ha arribat a Idomeni, m’explico, vaig veure que vau marxar tots, però que després només et vas quedar tu, i també vaig veure que cada matí despertaves a la família amb una cançó de les vostres.

Això que estàs fent ara allà no té nom, ni tampoc trobo les paraules per a descriure-ho: amabilitat, altruisme, generositat, empatia...? Totes són correctes o no ho és cap?

Tant de bo la gent obri els ulls d’una vegada i se’n adoni de la situació en la que vivim actualment. Com dieu a Txarango: “¡Dale la vuelta al mundo!”, tot el que s’ha de fer resumit en una frase.

Moltíssimes gràcies per fer-me veure que no tot el món és perfecte, mil gràcies per fer-me veure que hi ha gent que té una miqueta, (tu en tens moltíssima), de compassió cap als altres, i moltíssimes gràcies per haver fer tot el possible per canviar una situació que és inhumana, ara només em queda dir-te:

GRÀCIES PER SER ÚNIC,

GRÀCIES PER SER TU!

PD1: Gràcies per obrir-me els ulls i fer-me veure que tenim una Europa que no ens representa a alguns de nosaltres; i mil gràcies per formar aquests moments únics, meravellosos i irrepetibles.

PD2: Afegir que, malgrat tenir quinze anys, estic molt sensibilitzada amb el tema dels refugiats, i tot això és perquè vosaltres m’heu obert els ulls cap a això.

PD3: Merci per sensibilitzar a la gent i per dir que tot això NO ÉS EN EL NOSTRE NOM!

 

 

 

Per qualsevol cosa a la carta surt la meva direcció.

Mil gràcies per tot!

Aina

20/05/2016”

 

Quan va acabar de llegir la carta, va dir amb els ulls plorosos:

-      Ara em toca respondre.

Va agafar uns fulls de la llibreta i es va posar a escriure, la seva carta de resposta deia així:

“Hola Aina, si que em va arribar la carta (en els dos sentits).

T’escric per respondre a la carta que vaig rebre teva. Dir-te que la situació a Idomeni cada dia va a millor, i la família amb la que estic, segurament, es vindrà amb mi a Catalunya (no és segur, però s’intentarà per tots els medis, perquè els nens i la família sencera pugui  tenir una vida digne).

Me’n alegro molt que, malgrat siguis adolescent, t’interessi el tema dels refugiats i el tema d’ajudar; (haurien d’haver-hi més persones de la teva edat així, però que hi farem?).

A veure si pots, per poc que sigui, que els de la teva edat obrin una miqueta els ulls (no exigeixo, però almenys intentar-ho), i que es vagi fent cadena del que està passant.

I això de no patir gaire... Ho veig bastant difícil, perquè és un tema que m’interessa molt, i em preocupa.

Agrair-te que vagis als actes que fan, i que et moguis per reivindicar el dret més important que ha de tenir tothom L’ASIL.

A veure si, el mural que m’has dit, arriba a Idomeni i el podem disfrutar amb la família que estic (o ja estem a Catalunya).

Moltíssimes gràcies una altre vegada.

Ànims i una abraçada gegant.

Amb carinyo, Alguer

23/05/2016”

Quan va acabar va anar cap a un policia i li va dir en anglès: “Que necessitava enviar aquella carta, que era la resposta d’una que li havia arribat feia tres dies”, també li va demanar si la podia enviar ell, perquè volia posar-hi algun detallet que pogués agradar a la noia, a partir d’aquí l’única cosa que sé, és que li va dir que sí, però amb la condició de que no digués res del que havia vist a Idomeni durant aquells set dies, i que després va enviar la carta.

Quan va tornar, ja de nit, vam sopar i després ens va cantar una cançó de Txarango Compta amb mi.

A una part que deia: “Jo seré aquí espantant els teus malsons”  ens va dir:

-      A aquesta cançó li heu de fer cas, és important, perquè els vostres ànims podrien anar-se’n a pastar fang si no li feu.

-      Aquesta és la cançó que vas escriure un trosset en un paper?- vaig preguntar

-      Si. –em va contestar- T’ha agradat?

-      Molt, és molt maca. Gràcies.

-      De res, bueno, jo marxo ja a dormir i a parlar amb la família.

-      Bona nit Alguer- vam dir els tres.

-      Bona nit família.- ens va dir aixecant-se i anant cap a la seva tenda.

Quan vam ser a la nostre la Zahra em va preguntar:

-      Mare, i el pare?

-      No ho sé. Tant de bo no hagués marxat d’Idomeni en cap moment.-vaig dir plorant.- Tot això és culpa meva!

-      No diguis això. No és veritat!

-      Sigui veritat o mentida hem de dormir. Vinga, que ja és tard.

-      D’acord... Bona nit mare.

-      Bona nit Zahra, t’estimo.

-      I jo a tu.