SEGUIREM ENDAVANT, SEGUIREM LLUITANT [ELS CATARRES]

Es lleva el desè dia a Idomeni, és un dia com qualsevol altre, seguim la mateixa rutina.

Malgrat que m’intento oblidar de que en Haddif ens va deixar, ja fa cinc dies, la seva imatge segueix present al meu cap; i sé que no tinc raó però, segueixo insistint en que ahir la Zahra tenia raó amb el que em va dir, malgrat que ella ho negués.

Quan surto de la tenda fa molt de fred, es veu que a la nit ha plogut una mica; el terra està una miqueta humit.

M’agafo la jaqueta i, quan em giro per tornar a sortir, l’Alguer m’està esperant deu metres més enllà per anar a esmorzar plegats.

Quan em veu em diu:

-      Fas mala cara, et trobes bé?

-      No gaire, però segurament és del cansament.

-      Nura… què passa?

-      Res, de debò, no vull parlar-ne. Almenys no ara.

-      D’acord, quan vulguis aquí em tens.

-      Moltíssimes gràcies.

Quan vam acabar d’esmorzar van venir els nens i l’Abdul va dir:

-      Mama, l’entrepà de la Zahra és més gran!

-      Si us plau Abdul, és un entrepà.

-      D’acord...

A l’acabar d’esmorzar els nens, em van preguntar:

-      Mare, i el pare?

-      No ho sé, i no ho sabré. No m’ho pregunteu més, sisplau!- vaig dir molt nerviosa.

-      Vinga nois, deixeu-la, anem a jugar. –va dir l’Alguer empaitant als nens.

-      Gràcies. –vaig dir-li, per no sé quina vegada que estava al camp.

-      Per a què estic aquí si no és per a fer feliç a la gent que m’envolta? I, no et preocupis, que quan marxem d’aquí els nens tindran un camp verd molt gran on jugar i molts animalons per a poder cuidar.

-      Gràcies.- li repeteixo.

 Llavors van anar a jugar i vaig reafirmar el que m’havia dit feia quatre dies.

Quan feia deu minuts que estaven jugant vaig veure que l’Alguer s’acostava amoïnat a la Zahra i, amb la Flamia als braços, vaig anar a veure que passava.

A l’arribar vaig veure que la Zahra tenia una rascada a la mà dreta i sang a la cama esquerra.

Em vaig quedar amb els nens i l’Alguer va anar a avisar a la Laia, que a l’ estar amb nosaltres ens va dir:

-      Aviso que cou bastant.

-      No vull que em faci mal...- va dir fent carona de pena.

-      Però ho vols tenir bé, oi?- li va dir l’Alguer en to tendre i allargant-li la mà- No et preocupis, si fa mal estreny.

-      Merci.

Llavors la Laia va començar a curar-li la cama, i, a l’acabar li va dir:

-      Ja està. Ha fet mal?

-      No molt.

I dirigint-se a l’Alguer va preguntar-li:

-      Com està el peu?

-      Perfecte. Aquest matí ja estava jugant amb els nens a futbol.

-      No et fa mal ni res.

-      Gens de mal.

I fent-me un gest li vaig passar una bossa, que li va allargar a la Laia, i li va dir:

-      Per si no ens has escoltat mai.

-      Si que us he escoltat, si, els meus fills us tenen tot el dia posats.

-      Així no t’hauran de gastar Internet, i, a més estan signats.

-      Quan ho vegin, se’m llençaran a sobre.

-      Porta’ls a algun concert.

-      Volen anar als finals, però les entrades volen...

-      Què hi farem...

Quan van acabar de parlar vam anar a la nostre tenda per deixar a la Flamia dormint, i la Zahra em va dir:

-      Em quedo amb ella.

Quan s’anava acostant la tarda el fred minvava, en canvi augmentaven  els nervis i precs cap a l’Alguer per que ens portés cap a Catalunya.

A l’entrar ben endins de la nit va tornar a fer-se present el fred i els nervis de no trobar a en Haddif; que els nens ho donaven ja per perdut; en canvi l’Alguer i jo crèiem que en l’últim moment tornaria amb nosaltres, teníem aquesta esperança i ens aferràvem a ella com si fos l’únic que teníem, que de fet ho era.

Cap a les onze anàvem cap a la nostre tenda, però ens va costar moltíssim separar-nos de l’Alguer, jo almenys per por de que demà quan em llevés no hi fos, ja hagués marxat i ens hagués deixat aquí, sols enmig de tot això; enmig de tota aquesta injustícia.

Que per sort, i perquè hi diposito molta confiança en ell, sé que no ho farà, perquè ens estima moltíssim i no vol que patim.