UN BIORRITME ELEMENTAL UN TROS DE VIDA ARTIFICIAL [BLAUMUT]

Ens aixequem en el nostre onzè dia al camp d’Idomeni.

Si l’Alguer no canvia d’opinió d’aquí a vint-i-un dies estarem a Catalunya, concretament al seu poble Sant Joan de les Abadesses, que és un lloc on tot és possible i un lloc on els somnis i les teves idees es poden fer realitat.

Tant de bo no canviï d’opinió en l’últim moment i ens deixi aquí, estic amb aquesta por al cos, i la por és tan gran que em costa fer les coses amb normalitat, els nens ho noten i cada dia em diuen: “Mama, que et passa? Et veiem trista.”

Quan surto de la tenda veig que la Zahra està dibuixant; agafo l’esmorzar i vaig amb ella per fer-li companyia, i al cap de deu minuts se’ns afegeix l’Alguer, que ens diu:

-      Bon dia noies.

-      Bon dia Alguer.

-      Com heu dormit?

-      Bé. – diu la Zahra- i tu?

-      Molt bé, pensant en la família.

-      Alguer, et puc fer una pregunta. I perdona’m si semblo grollera.

-      Si, digues.

-      Com pots estar aquí, a Idomeni, tants dies sabent que a Catalunya tens una família sencera preocupada per tu?

-      Uf... És difícil de respondre- va dir molt pensatiu.

-      Si no m’ho vols dir no passa res. Alomillor t’he posat en un compromís.

-      I ara! No diguis ximpleries.

Anava passant l’estona i el dia s’anava escurçant. Cap allà a les tres l’Alguer em va dir:

-      Nura, tinc la resposta a la teva pregunta.

-      Digues.

-      Doncs... perquè sé que a Catalunya estan bé, en canvi aquí, a Idomeni, necessiteu tota l’ajuda possible i més; ja sigui en tema de distracció pels nens, ja sigui en el tema del menjar, ja sigui en el tema de la higiene, en el tema de l’ajuda psicològica, o en el meu cas fent música.. són moltes coses que s’han de fer en un camp i que s’han de tenir controlades, i en canvi, a Catalunya sé que la meva família pot estar sense mi un mes perfectament. I també sé que aquí doncs si no és fent la meva feina de músic doncs us ajudo escoltant-vos amb els vostres problemes i intentant ajudar-vos en tot el possible. He aclarit prou bé?

-      Si, perfecte. L’únic que no he entès ha estat és el tema de l’ajuda psicològica.

-      Doncs vull dir que; alguns voluntaris s’organitzen per a fer de psicòlegs o vénen psicòlegs d’arreu de Catalunya per a poder ajudar als que esteu aquí, a les mares especialment, per a que pugueu pair tot aquest tràngol amb més facilitat.

-      D’acord. Moltes gràcies.

-      De res.

-      I... Canviant de tema... Com serà el Clòwnia d’aquest any?

-      Doncs serà al meu poble, els dies 23, 24 i 25 de Juny, i com cada any anirà envoltat al món del circ i del clown.

-      Al teu poble?

-      Si, casa vostre d’aquí a vint dies.

-      Quins nervis!

-      M’imagino.

A l’acabar de parlar era la una menys vint, se’ns havia passat el matí d’una revolada.

Quan va arribar l’hora de dinar els nens volien anar corrents, però l’Alguer els va dir:

-      Nens, espereu perquè hi ha molta gent al camp i molta gent que ha de menjar, i ells també volen menjar o almenys voler tenir un plat de menjar calent a les mans. No creieu? Però perquè ells també han fet cua, com vosaltres, per aconseguir el dinar; i això ho fan, perdoneu, ho feu cada dia perquè voleu tenir un plat calent a les mans, a més de que els voluntaris ja us dic jo que no volen tenir baralles, i que ja tenen prou feines en controlar de que cap persona repeteixi... I tot i així encara es troben amb alguna baralla... Així que si se les podem evitar millor, no? Sisplau relaxeu-vos i espereu a que ens toqui. – i just vam arribar- Mira, si ja hi som.

Quan vam tenir el dinar vam anar a l’espai que utilitzàvem per dinar, al costat de la tenda, i vam començar a dinar.

Passats vint minuts vam acabar i els nens van marxar a l’escola.

Llavors, l’Alguer va acostar-se a la Flamia i li va dir molt fluixet:

-      Ho sento.

Està clar, o això crec, la petita no ho va entendre, i després de dir-li allò a la Flamia va venir cap a mi i em va somriure, complagut, però alhora trist.

Quan vaig estar amb ell li vaig preguntar:

-      Tot bé?

-      No gaire, però no passa res.

-      Pots explicar-ho, no passa res.

-      No té importància.

Es va dirigir cap a la seva tenda i va tornar amb uns fulls i un bolígraf; on va començar a fer un text de reflexió, que deia:

 “He nascut en un estat i en un continent que no té en compte la vida de les persones, jo vaig néixer fa trenta anys; però hi ha gent que fa vuitanta va fugir d’una guerra, i ara, la mateixa que fa vuitanta va fugir em diu que els refugiats que vénen de Síria no els hem d’acollir. Perquè fa vuitanta anys si i ara no? Que ha canviat? En que hem canviat nosaltres? On ens hem deixat la memòria històrica?

No ho entenc, i crec que no ho entendré, la gent és molt egocèntrica; la gent es pensa que el món és perfecte; doncs si es pensa així, ho sento molt però estem vivint molt enganyats.

És com si l’Europa que coneixem s’hagués dividit en dos bàndols; els que volem acollir i els que els hi tanquen les portes, que he de dir que es tanquen per culpa del maleït pacte UE-Turquia, un pacte que diu que Europa ha de donar diners a Turquia per a que el tancament de fronteres es pugui dur a terme.

Doncs, ho sento molt, però jo si es fa això no m’hi puc sentir europeu ni espanyol de cap manera.

Això sí, quan torni a casa meva, a Catalunya, intentaré obrir els ulls a la major part de la gent possible, ja sigui als concerts de Txarango, anant a manifestacions, o fent memòria a aquesta experiència.

Sé que això no serveix de gaire, alomillor a mi per després penjar-ho a les xarxes, però almenys així tindré una base per a poder defensar els meus pensaments i poder donar el meu punt de vista amb uns punts coherents i amb uns motius que tinguin cap i peus.

També he de dir que la gent d’avui en dia, els adolescents sobretot, no estan conscienciats amb tot això; però com sempre està l’esperança de que algú ho canviï, i tinc la sort de conèixer a aquesta persona tan maca.

Tot i tenir quinze anys, està molt involucrada en el tema d’ajudar, (diu que és gràcies a nosaltres, però el mèrit és només seu), i li agraeixo moltíssim. [Aineta, moltíssimes gràcies bonica], i també a totes aquelles persones que dia rere dia es deixen la veu per a poder reivindicar un dret bàsic i simple, com és l’asil.

Espero que, amb el tercer disc del grup la gent se’n adoni de tot el que està passant al món i aporti aquell granet de sorra que tots tenim a dins, i que tots som capaços de fer; encara que sigui amb un simple gest, com el d’escriure un llibre per a donar a conèixer la situació a la qual s’estan sometent moltíssimes persones...

I ara, per acabar-me de “desfogar”, he portat a terme un llibre de poemes CAMINA, que parla de sortir a buscar allò que desitges, de no quedar-te a casa, de satisfer el neguit que tens a dins quan vols aconseguir alguna cosa...

 

Com diem a Txarango, i com espero fer:

¡Dale la vuelta al mundo!

Escrit per:

Alguer Miquel

25-05-2016

IDOMENI”

Quan va acabar d’escriure va tancar la llibreta i se’n va anar cap a la seva tenda, però no va arribar. No sé on va anar, això sí, deu minuts més tard el vaig veure ajudant a la Laia, així que ho vaig deixar córrer.

Quan la tarda s’anava esvaint i entrava la nit a Idomeni, ens vam reunir per sopar: un termo de sopa ben calenta per persona, que com m’esperava, els nens no s’ho van acabar.

Aquí la meva paciència es va esgotar i vaig dir:

-      A sobre de que ens donen sopar us heu de queixar? Pitjor seria que no ens donessin res!!

Llavors va venir l’Alguer al cap de vint minuts a sopar amb nosaltres i em va dir:

-      Després t’he de dir unes coses.

-      D’acord.

Vam acabar de sopar i els nens se’n van anar a dormir, mentrestant l’Alguer i jo vam anar a la seva tenda i a l’arribar em va dir:

-      Nura, ho sento molt.

-      Què passa?- vaig preguntar amoïnada.

-      Que al final marxo, com us vaig dir, una setmana abans pel tema del Clòwnia, però no trobo bitllets.

-      No ho diràs de debò, oi?

-      Em sap greu, però si. – va dir molt trist.

-      Ho podem tornar a mirar ara, sisplau?

-      D’acord.

Va treure el mòbil i vam mirar a les companyies d’avió, per desgràcia tenia raó, cap bitllet disponible per aquell dia.

Però quan ja marxava de la seva tenda em va dir:

-      No et desanimis, ni perdis l’esperança; trobarem la solució encara que hagi de marxar més tard.

-      Però tu ja tens els teus plans fets, no te’ls vull canviar.

-      No et preocupis, que els plans canviaran mil vegades encara no sigui el definitiu.

-      Però per a tu ja tens bitllet?

-      Si, el meu ja el tinc, però ara falten els vostres.

-      I si tornes el teu i mirem per a un altre dia?

-      D’acord. Però… I amb en Haddif, que fem? Està a Turquia, però no crec que vulgui separar-se de vosaltres.

-      Ostres!! Ara si que m’has agafat desprevinguda. Li enviaré un missatge a veure si vol venir amb nosaltres quan marxem i, si vol, quedarem a l’aeroport. Et sembla bé?

-       Per mi perfecte, però espera’t uns dies. I estic convençut de que voldrà. Ara vés a dormir, que ja és molt tard, i d’aquí a uns dies ho tornem a parlar.

-      D’acord. Bona nit Alguer.

-      Bona nit Nura.

Llavors vaig sortir de la seva tenda i vaig enfilar camí cap a la nostre.