Es desperta el dotzè dia al camp
d’Idomeni, m’aixeco a les vuit del matí i, al sortir de la tenda veig a
l’Alguer com cada matí jugant a futbol amb els nens.
Vaig a buscar l’esmorzar i una vegada
el tinc m’apropo als nens; veig que la Zahra està parlant amb una nena, m’assec
amb elles i dic:
-
Bon dia noies.
- Bon
dia mama.
- Com
et dius?- dic adreçant-me a l’altre noia.
- Karine.
- Quant
temps portes aquí?
- Quinze
dies, i vull marxar ja. I vosaltres?
-
Portem onze dies, i sí, és un
horror estar aquí.
Llavors se’ns afegeixen l’Abdul i
l’Alguer, s’asseuen amb nosaltres i, l’Alguer s’adreça a la Karine i li
pregunta:
-
Hola, com et dius?
- Karine.
- Quant
temps fa que ets aquí?
- Quinze
dies.
- Mama,
podrà venir?
- No
ho sé filla, Alguer, tu que creus?
- Jo
crec que sí. Quants sou?
- Tres,
la meva mare, la meva germana gran i jo.
- Tinc
esperances de que si.
- A
on aniríeu?
- A
casa meva, a Catalunya.
- Diuen
que és molt maco.
-
No s’equivoquen gens.
Acabada la conversa l’Alguer va
dir:
-
He parlat amb els nois i diuen que
quan tornem els haureu d’ajudar a muntar els últims detalls del Clòwnia.
- D’acord.
- Que
és, això del Clòwnia?
- És
un festival que es fa a Sant Joan de les Abadesses els dies 23, 24 i 25 de
Juny.
- L’organitzes
tu?
- No,
jo sol no... Amb tots els membres de Txarango.
- No
sé qui són, perdona, però no us he escoltat mai.
-
No t’amoïnis.
Llavors va treure el seu mòbil i
ens va posar dues cançons de Txarango “Alegre i encantada” i quan va acabar una
altre que es deia “Vola”.
-
M’han agradat molt, són molt
maques.
-
Merci. Per cert, ens hem de fer una
foto tots junts, que la vull penjar.
Vam anar a cridar a la Laia, perquè
també sortís a la foto, quan la va tenir la va pujar a les xarxes socials; en
mitja hora una vintena de comentaris.
L’estona anava passant a Idomeni, i
el fred es feia present; la Karine i la seva família va sopar amb nosaltres.
Acabat el sopar l’Alguer va dir:
-
Abans he comentat que, quan la Nura
i la seva família es vingui amb mi a Catalunya; vosaltres també hi podríeu
venir. Que us sembla?
- Per
mi bé. –va dir la Sharma, mare de la Karine- però no serem molts?
- No
et preocupis, ja ens organitzarem.
- Per
mi també bé.- va intervenir tímidament la Coral, la germana gran.
- I
a més, hi ha una frase feta en català que diu “quants més siguem més riurem!”. Així que ens ho passarem d’allò
més bé, ja ho veureu. A més, els nois tenen ganes de conèixer-vos.
-
Nens, deixeu als grans parlar.
–vaig dir mirant l’hora.
Quan vam estar els adults sols vam
començar a parlar de coses que a la Coral, a la Sharma i a mi ens preocupaven,
l’Alguer ens aconsellava, de vegades feia algun comentari d’alguna cosa que li
havia passat, però sobretot ens recolzava i ens respectava.
Van ser dues hores agradables, dues
hores en les quals em vaig oblidar dels problemes i vaig disfrutar de la bona
companyia.
Aquelles dues hores, el meu cap va
oblidar a en Haddif i la seva fugida del camp d’Idomeni, però també, hi havia
moments en que se m’apareixia el seu rostre al cap i havia de reprimir les
moltes llàgrimes que se’m venien al damunt, ser forta i posar bona cara al mal
tràngol.
En un determinat moment, les
llàgrimes van poder amb mi, i traïdores, van començar a rodolar per les galtes
com l’aigua que raja d’una cascada.
Era un plor silenciós, que va durar
uns vint minuts, quan la plorera va començar l’Alguer em va dir:
-
Nura, vols parlar?
I em va venir al cap la conversa
que, quatre dies enrere, havíem tingut.
-
Si de cas més tard, o demà.
- Si
és per nosaltres ja marxem. – va dir la Coral aixecant-se.- A més és bastant tard, nosaltres marxem ja a
dormir; bona nit.
-
Bona nit.- vam dir els dos.
Quan vam estar sols em va dir,
mirant-me als ulls:
-
Nura, digues, que t’amoïna, o que
et passa pel cap?
-
El tema de cada dia.
Va sospirar i em va abraçar, i jo
com una tonta vaig començar a plorar una altre vegada. Llavors em va dir:
-
No passa res, plorar és bo.
- Però
semblo tonta.
- Que
dius? De tonta no tens res.
- És
igual, deixa-ho córrer; a més si vull que se’m passi m’ho he de treure del cap,
però és impossible!!- vaig dir alçant la veu.
- Xxxxxt!-
va fer tapant-me la boca amb la mà.
- Dóna
igual, gràcies per tot, intentaré no pensar-hi més.
- De
debò?
- Si.
– i aixecant-me vaig dir- Alguer, ens veiem demà al matí. Bona nit, i gràcies
per tot una altre vegada.
-
De res Nura, jo el que vull és que siguis
feliç. Bona nit, descansa.
I, per segona vagada que estava al
camp vaig reafirmar el que m’havia dit feia sis dies i havia afirmat feia
quatre.
Amb aquest pensament al cap, i amb
l’altre ocasionant-me maldecaps, me’n vaig anar a la tenda; on els nens ja
dormien des de feia estona.
Quan ja m’havia col·locat per
dormir, vaig mirar l’hora, les 00.23, i ben fluixet abans d’aclucar els ulls
vaig dir:
-
Bona nit, us estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada