NECESSITO DESPERTAR EN UN DIA RADIANT [GOSSOS]

Tretzè dia a Idomeni, estic desesperada.

Com cada dia m’aixeco i vaig a buscar l’esmorzar, però no veig als nens jugant a futbol; en canvi els veig asseguts en una rotllana i, crec que estan cantant.

M’apropo i, efectivament estan cantant algunes cançons de grups catalans. M’assec amb ells i decideixo disfrutar de la música que fan.

L’Alguer ens posa grups catalans que no havia escoltat mai, com Manel, Lax’n’Busto, Els Catarres... I ens diu que alomillor un d’aquests tres estarà al Clòwnia.

Quan s’acaben les cançons ens diu:

-      Us han agradat?

-      Si, m’han agradat molt Els Catarres.

-      Nosaltres vam actuar amb ells a França i a Canet, l’any abans de que es separessin.

-      Perquè s’han separat?

-      No ho sé.

Acabem de parlar i miro l’hora, les dotze i vint-i-set. Ens torna a posar música catalana: Aspencat, Itaca Band, Bonobos, La Pegatina... i molts més!

L’estona passa a Idomeni, i arriba l’hora de dinar.

Com es repeteixi el sidral de fa dos dies tindrem problemes... I, com no m’esperava, la situació no es repeteix; es veu que els nens han après la lliçó.

Ens posem a dinar arròs amb pollastre i, passada mitja hora llarga, acabem.

Els nens marxen a l’escola del camp i nosaltres anem a fer una volta per veure com evoluciona la situació als nostres ulls.

L’evolució és favorable, però també són uns ulls que veuen injustícia, repugnància; i uns ulls que veuen, o almenys ho intenten, veure la situació de la millor manera.

L’estona passa i el dia es fa llarg i feixuc. Perdo la noció del temps i quan me’n adono són les sis de la tarda, els nens fa una hora que han sortit de l’escola, i com cada tarda hi ha un espectacle de circ muntat per voluntaris.

Quan l’espectacle acaba són les vuit de la tarda, el dia ha passat en un tres i no-res.

Anem a buscar el sopar; cigrons i amanida i de postres una poma. L’hora de sopar és una estona agradable perquè estic amb la gent que m’estimo i m’oblido de les preocupacions.

A l’acabar de sopar són les nou de la nit, i quan començo a recollir vénen la Sharma i la seva família a passar una estona amb nosaltres i fer-nos companyia.

Marxen a tres quarts de deu, i nosaltres decidim anar ja a dormir perquè avui ha estat un dia molt llarg.

Quan estem a la tenda els nens, en el mateix moment que el cap toca el que utilitzen com a “coixí”, s’adormen, però a mi, com a cada nit, m’és impossible.

I decideixo sortir de la tenda, però em trobo que hi ha una baralla entre policies turcs i refugiats.

Quan torno a entrar em trobo que l’Alguer ha vingut a la nostre tenda, em veu i em diu:

-      Es vol que volen fer-los fora.

-      Què?! - dic sorpresa.

Em tapa la boca i em diu:              

-      La baralla, pel que sé, la volen fer a la nit perquè els més grans i els nens no sàpiguen res; i el que volen aconseguir és desallotjar tot el camp en un mes màxim.

-      Com ho saps?- pregunto encara sense poder-ho acabar de creure.

-      M’ho ha dit la Laia.

-      I ella com ho sap?

-      Perquè, com és voluntària li han dit que ha de marxar.

-      Llavors tu també marxaràs?

-      No. Jo em quedaré amb vosaltres, fins d’aquí a dinou dies que marxem tots a Catalunya.

-      I ella?

-      No ho sé, demà hi parlaré.

-      No vull que marxi. –dic trista.

-      Jo tampoc, però no podem fer-hi res.

Miro l’hora, les onze menys vint. L’Alguer se n’adona de que em preocupa alguna cosa i em diu:

-      A vosaltres no us tocaran. Ells només volen fer fora als que donen problemes, i vosaltres no en doneu, no et preocupis. Igualment, pensa que et queden dinou, màxim vint dies, per estar a Catalunya.

-      D’acord.

-      Ara anem a dormir, que ja és bastant tard.

-      D’acord. Bona nit.