JUNTS ARRIBAREM MÉS LLUNY! [PROJECTE MUT]

Comencem un nou dia a Idomeni, s’inicia el dia catorze al camp.

El dia comença com sempre, m’aixeco a les vuit i vint; desperto a la Flamia i sortim les dues de la tenda.

Com ahir, els nens estan cantant grups catalans: Animal, Strombers, com no Txarango, i d’altres com Obrint Pas.

Ens asseiem amb ells i l’Alguer em diu:

-      Cap allà a les onze aniré a parlar amb la Laia.

-      Encara hi és?

-      Si, diu que no marxarà fins que no ho fem nosaltres, vol assegurar-se de que tot vagi bé.

-      D’acord. –dic mirant l’hora, les nou i vint.

El matí va passant; l’esmorzar d’avui és una poma, que els nens troben una queixa “és molt poc” .

Decideixo no fer cas als nens que, cap a tres quarts de deu marxen cap a l’escola.

Llavors l’Alguer em diu:

-      Vaig ara. Véns?

-      Si.

Ens vam dirigir cap a on estaven els voluntaris per buscar a la Laia; no la trobàvem. Hauria marxat ja?

Vam seguir buscant durant deu minuts llargs, i finalment la vam trobar parlant amb una noia que marxava aquell dia.

Ens va veure i, sorpresa, ens va dir:

-      Que feu aquí?

-      Volíem parlar amb tu- va dir l’Alguer mirant dissimuladament a l’altre noia- quan puguis.

-      Si és per mi ja marxo, a més em fan fora avui.- va dir trista.

-      Ho sento.

-      No passa res, però gràcies.

Quan l’altre noia va marxar va dir-li a la Laia:

-      Com és que tu no marxes si estan fent fora a tots els voluntaris?

-      Perquè jo marxaré amb vosaltres, d’aquí a dinou dies. O alomillor voleu que marxi?

-      No, i ara! Perquè dius això? – va dir l’Alguer.

-      Per res, deixa-ho.

Acabada, el que semblava una discussió, vam dir-li:

-      Laia, només volíem saber quan marxaves.

-      D’acord, perdoneu, m’he passat.

-      No et preocupis, un error el pot tenir qualsevol. – va dir l’Alguer mirant-la als ulls.

-      D’acord, em sap greu.

I dit això vam anar els tres a la tenda de l’Alguer perquè havia de parlar amb els de Txarango per concretar temes del Clòwnia Festival.

Quan els nens van arribar de l’escola vam tornar a cantar cançons i la Laia ens va explicar una història de quan ella era petita.

Ens van donar el berenar i, com sempre, l’Alguer va anar a jugar amb els nens a futbol.

Llavors la Zahra va venir plorant i em va dir:

-      Mama!! La Karine no hi és. Creus que la podrien haver tornat?

-      Ai filla!! No ho sé... –vaig dir abraçant-la – ho sento molt.

-      No passa res.- va dir somicant.

Més tard va venir l’Alguer i va dir:

-      Ei!! I el somriure?- la va abraçar i li va dir- Què et passa?

-      La Karine ha marxat i no sé on. – va dir tornant a plorar.

-      Tranquil·la, estarà bé. No pensis gaire, si no és pitjor.

-      D’acord.

-      Anem a jugar?- va dir fent-li pessigolles.

-      No tinc ganes.- va contestar arrufant les celles.

-      I cantar? Vols que cantem alguna de les nostres?

-      No ho sé...

-      Pensa-t’ho i em dius alguna cosa.

-      M’agrada una cançó vostre que es diu “Nits amb Txarango”. Sempre somric quan l’escolto o la canto.

-      La cantem?

-      D’acord.

La van començar a cantar, i van arribar a una part on deia “vençut, deixa que plorin els teus ulls!”  i a la Zahra li van caure unes llagrimetes, i, com ha dit, va somriure.

Quan van acabar de cantar la cançó l’Alguer ens va dir:

-      Noies, vaig a parlar amb Txarango, que s’ha de fer molt del Clòwnia, encara.

-      D’acord. Gràcies. – va dir la Zahra abraçada a ell.

-      Gràcies a tu.

-      Però si no he fet res.

-      Si que has fet, i molt, m’has canviat com a persona.

-      Això és bo?

-      Sí, això és bo.– va dir rient.- Vaig a parlar, que si no després se m’oblida.

-      D’acord.- vam dir les dues.

-      Ah, Nura! Després hem de parlar.

-      Del que em penso? No em vé gaire de gust ara mateix...

-      No et preocupis, doncs ho deixem per a més endavant. I no t’amoïnis, que tot anirà bé.

I dit això va anar a parlar amb els de Txarango sobre el Clòwnia.

-      De que heu de parlar?- em va preguntar la Zahra.

-      D’un tema que tenim pendent de fa dos dies.

-      Lo del pare?

-      Si. –vaig dir molt fluixet, i amb el cap cot.

-      Va tot bé.

-      No ho sé.

-      Vols parlar?

-      No, ara no.

Llavors vam anar a buscar  a la Karine i a la seva família.

Va passar una hora i no les vam trobar, i decebuda, la Zahra em va dir:

-      Mama, no hi són. Tornem a la tenda, no em trobo bé.

-      D’acord.

Vam enfilar camí cap a la tenda, però la Zahra caminava fent esses, llavors me la vaig carregar a coll i la vaig portar a la tenda.

Quan vam ser-hi la vaig estirar a la màrfega i vaig dir-li:

-      Vaig a avisar a la Laia i a l’Alguer. Ara vinc.

-      No avisis a l’Alguer, no vull que es preocupi.

-      Però vol el millor per a tu, l’hauríem d’avisar.

-      Em fa cosa espatllar-li l’estada.

-      I ara! No diguis això, bueno, els aviso que així també puc distreure’m una estona.

-      D’acord. –va dir tristona.

Vaig sortir de la tenda per anar a buscar a la Laia i a l’Alguer, al cap de cinc minuts tornava amb els dos, que a l’entrar a la tenda deien:

-      Zahra, et trobes bé? –preguntava la Laia amoïnada.

-      Que et passa Zahra?- li deia l’Alguer.

-      No em trobo bé, estic molt marejada, i m’entren ganes de vomitar; a més, ho veig tot borrós.

-      Descansa una estona, t’anirà bé - li deia l’Alguer al seu costat, acaronant-li el cap.- Nura, aneu tu i la Laia a fer una volta.

-      D’acord- va dir la Laia.

Quan vam ser fora de la tenda vaig seure al terra i la Laia em va dir:

-      No et preocupis, està en bones mans, l’Alguer la cuidarà molt bé.

-      Ja ho sé. Però es que no vull que recordin això quan siguin grans.- vaig dir a punt de plorar, i amb la Flamia als braços adormida.

-      No ho recordaran, perquè d’aquí a divuit dies us espera una nova vida a Catalunya.

Cap a quarts de vuit ens els vam trobar adormits.

Vam decidir deixar-los  descansar, i que si havien de parlar d’alguna cosa, tinguessin el seu espai per a fer-ho. Llavors va venir l’Abdul i em va dir:

-      Mama, que li passa a la Zahra?

-      No es troba bé.

-      És pel tema de la Karine?

-      No ho sé, ara l’Alguer està parlant amb ella.

-      D’acord. Anem a sopar?

-      Si, aneu vosaltres, necessito cinc minuts sola.

-      Tot bé?

-      Si, tranquil·la.

Van passar deu minuts i vaig començar a plorar, era un plor silenciós, però que al final, l’Alguer va treure el cap de la tenda i em va preguntar amoïnat:

-      Tot bé Nura?

-      T’he despertat?

-      No tranquil·la, però la Zahra encara dorm.

-      Com està?

-      Marejada, i diu que amb ganes de vomitar.

-      Crido a la Laia?

-      No cal, me les arreglo bé sol.

-      D’acord, qualsevol cosa fas un crit.

-      Ho tindré present.- em va dir somrient- No vas a sopar?

-      No tinc gaire gana, em fa mal la panxa.

-      Tranquil·litza’t. Ara la desperto i anem a sopar els tres.

-      Com vulguis, però no vull que et causi més molèsties.

-      No causeu cap molèstia, tranquil·la.

La va despertar i vam anar a sopar, la va agafar a coll i, quan vam tornar, al cap d’un quart d’hora, l’Alguer ens va posar una cançó: “El ningú”  del grup Bonobos.

Quan arriba una part que diu: No tinc nom però memòria, reescriurem les pàgines que ignoren les meves històries, els meus ulls s’humitegen, i l’Alguer ens diu:

-      Aquesta cançó diu molt, el que ens vol transmetre la cançó és que no has de deixar que ningú decideixi el teu futur; has d’escriure tu la teva pròpia història, i no deixar que ningú ho faci per tu. Ja que la persona que et vulgui guiar la vida no ho farà com t’hagués agradat, o no com tu haguessis volgut, ja que, si una persona et coneix molt i et vol ajudar a resoldre un problema, això sí, sempre imposant la seva idea, no te’n sortiràs; o si te’n surts no estaràs tant satisfet com t’hagués agradat.

Així que, quan algú et digui que et coneix molt bé, i et vol organitzar alguna cosa; pensa-t’ho dues vegades i recorda que la teva vida només la viuràs una vegada i només és teva.

Que la gent no té dret a dir-te com ha de ser la teva vida amb pèls i senyals.

M’he explicat bé?

-      Si, t’has explicat molt bé.

Llavors vaig agafar una llibreta i vaig començar a escriure, el text deia el següent:

“ Perquè hi ha tanta gent que vol decidir la teva vida?

Perquè no et deixen tranquil i que facis la teva vida a la TEVA manera?

A mi m’ha dit que això només ho fan les persones que t’importen; doncs a mi una persona que m’importa ens ha abandonat als meus fills i a mi perduts enmig d’un camp fa nou dies.

Fixa’t si m’importa que és el pare dels meus fills, però deixant les males passades a banda...

Gràcies a les circumstàncies que s’han donat, i a que hi ha gent que té un cor que no sé com li cap al pit, he conegut a l’Alguer; que li agraeixo tot el que ha fet per nosaltres, malgrat la seva nacionalitat.

Moltíssimes gràcies maco, moltes gràcies per tot el que hem après de tu (i tu de nosaltres), cada vegada que hem parlat, que hem rigut, que m’has consolat... Ja saps que aquesta llista no s’acaba, i també saps que no m’agrada que pateixis tant per nosaltres.

Per acabar aquest “text”, dir que gràcies a l’Alguer d’aquí a divuit dies serem a Catalunya, al seu poble Sant Joan de les Abadesses, a un lloc on tot és possible, i on els somnis es fan realitat.

MOLTES GRÀCIES ALGUER!

Nura”

Llavors vaig arrencar els fulls que havia ocupat i li vaig portar, i quan li vaig donar em va dir:

-      I això?

-      Parla una mica de tot. A veure que et sembla.

Ho va desplegar i ho va llegir, quan va acabar em va abraçar i em va dir:

-      Gràcies, sempre van bé unes paraules maques.

Però no tot el que dius és veritat, jo almenys no ho veig així.

-      Que creus que no és veritat?

-      Que no tinc tant cor, només faig el que faria qualsevol persona amb una miquet de seny, que no es senti europeu i que s’estimi als altres.

-      D’acord, però...- i aquí vaig callar perquè em va venir un pensament al cap que vaig empaitar ràpidament.

Llavors a l’Alguer li va arribar un missatge, era un poema de la noia a la que cinc dies enrere, li havia enviat la carta.

El missatge deia el següent:

“Hola Alguer, sé que segurament et sorprendrà tornar a tenir un missatge meu; però he rumiat molt i, he fet un poema perquè quan tornis a Catalunya amb la família que estas ara, puguis ensenyar-ho a la gent i dir que no tothom pensa igual, que no tothom tenim un cor de pedra com els polítics; que la gent ens volem moure per canviar el món!!

Bueno, el poema diu així:

“He nascut en un estat

que  no ens vol donar llibertat.

Llibertat en el sentit

de poder dir el que sentim.

Per molt que la UE no ho vegi

els refugiats també tenen drets;

i, ara que tu ets allà,                      

ajuda’ls a trobar

algun motiu pel qual lluitar.

Aineta ”

Llavors va passar el poema a paper i va dir:

-      És molt maco, m’ha agradat molt.

-      La noia s’ha esforçat.

-      Si, aquesta noia fa coses molt maques, que t’impulsen a deixar un món millor.

-      És la mateixa de la carta. Oi?

-      Si.

Vam acabar de parlar i vaig mirar l’hora, les deu i deu. Llavors l’Alguer va dir:

-      Nura, vaig a dormir, que avui ha estat un dia llarg.

-      D’acord, bona nit.