FAREM QUE EL TEMPS S’ATURI [ANIMAL]

Portem dues setmanes i un dia a Idomeni, més de dues setmanes de patiment i deu dies sense en Haddif.

En canvi, portem dotze dies amb un noi meravellós que ens vol fer fora de la guerra.

Alhora que escric m’imagino com serà la nostre vida a Sant Joan de les Abadesses, el poble de l’Alguer.

Surto de la tenda i em trobo als nens cantant grups catalans com: Buhos, Tardor, Nyandú, Gertrudis...

Els deixo fer i me’n vaig a buscar l’esmorzar, que quan el tinc veig que la Laia s’apropa a l’Alguer per dir-li alguna cosa.

Els deixo fer, i quan acaben m’apropo per estar amb ells i passar una estona en família, que malgrat no siguin de sang igualment (Laia, Alguer), els considero, perquè han trobat el seu lloc.

M’imagino la nostre vida a Catalunya, i penso que ens falten setze dies per ser lliures d’aquesta lluita constant.

M’ha dit l’Alguer que molta gent pensa que hem d’anar a Catalunya, perquè necessitem viure bé; viure una vida digne.

Abans he dit que això era una lluita constant; en quin sentit? Doncs en el simple sentit de que hem de conviure amb el que vaig veure i amb el que em va dir fa dos dies.

Alhora, també sé, que no tothom ens veurà amb bons ulls; però no hi podem fer res per canviar els pensaments de la gent, ja m’agradaria a mi poder fer alguna cosa...

S’acosta l’hora de que els nens vagin a l’escola i vé la Zahra mig plorant i dient:

-      Mama, no hi vull anar.

-      I això?

-      No ho sé.

-      Vols parlar-ho?

-      Pot venir l’Alguer si us plau?

-      Ara el crido.

-      Gràcies.

Vaig sortir de la tenda per anar a buscar a l’Alguer.

Quan el vaig veure, estava ajudant a uns nois amb la distribució del menjar, em vaig acostar i, quan em va veure va dir somrient:

-      Tot bé?

-      No del tot. La Zahra no vol anar a l’escola, vol parlar amb tu.

-      Ara vaig, acabo d’ajudar; cinc minuts.

-      T’espero.

-      D’acord. Merci.

Quan va acabar d’ajudar i d’arreglar unes coses amb els nois va venir cap on l’estava esperant i em va dir:

-      Tot al seu lloc. Anem a veure què li passa?

-      Si, a veure si a tu t’explica alguna cosa...

Ens vam dirigir a la tenda, i l’Alguer va dir-li a la Zahra:

-      Ei, que passa?

-      No vull anar a l’escola.

-      I això?

-      No vull anar-hi si no està la Karine!!

-      Zahra, a vegades, hem d’oblidar el que ens ha passat, i concentrar-nos en el que ens pot passar o ens ha de passar.

-      Però em fa ràbia, he perdut a la única amiga que tinc al camp!

-      No et preocupis, ja en faràs més, d’amics.

-      Però porto catorze dies aquí i fa tres que la vaig conèixer, i ahir ja no estava. Perquè? -va dir plorant.

-      No ho sé. Vols que ho pregunti o que l’anem a buscar?

-      La podem anar a buscar i si no la trobem ho preguntes, si us plau?

-      Fet. Nura, véns?

-      D’acord.

Vam anar els tres a buscar a la Karine i a la seva família, passada una hora i quart la Zahra va dir fatigada:

-      No puc més, tornem. He perdut l’esperança de trobar-les.

-      Ei Zahra, un consell; no perdis MAI l’esperança! Si us plau.

-      Però... Si portem una hora buscant i no hem trobat res!

-      Em faràs cas?- li va dir abraçant-la.

-      No ho sé, suposo.

-      D’acord...- va dir poc convençut.

Vam tornar a la nostre zona d’acampada i l’Alguer ens va dir:

-      Noies, vaig a preguntar-ho. A veure si hi ha sort...

-      Podem anar amb tu?- va preguntar la Zahra mig preocupada.

-      Millor que no, perquè alomillor si em veuen amb vosaltres no em diuen res.

-      Però... podem anar i si veiem que no et diuen res marxem, si us plau?

-      D’acord.

Vam anar els tres cap a on estaven els policies i l’Alguer va dir; en anglès:

-      Bon dia, voldria parlar amb vosaltres per proposar-vos una cosa.

-      Digues, - va dir mirant-lo amb superioritat,- això sí, elles no poden estar aquí.- va dir assenyalant-nos amb despreci.

-      D’acord, ja marxem...- vaig dir girant cua amb la Zahra al davant.

Va passar un quart d’hora, gairebé vint minuts, fins que va tornar l’Alguer amb el cap cot i els punys tancats molt fort.

Va arribar a nosaltres i em va dir:

-      Nura, podem parlar, si us plau?

-      I tant, tot bé?- vaig dir-li.

-      No. Estic fart de tot.

-      Què passa?

-      Pel que m’han dit, pel que estic vivint aquí, pel que esteu vivint vosaltres... per tot!!

-      Que t’han dit? – pregunto intentant calmar-lo una miqueta.

-      Que com se m’acudia venir aquí per treure a gent, i que aquí esteu bé; em fa ràbia, moltíssima.

-      Tranquil·litza’t, si us plau.

Va sospirar molt fort, i quan semblava més calmat em va dir:

-      Em fa molta ràbia que no obrin els ulls.

-      Que hi farem?

-      Això és el que em molesta, que no podem fer res!

-      Podem fer alguna cosa, però sempre a la nostre mesura, això sempre m’ho dius. Tranquil, si us plau!

-      D’acord, vull acabar de passar els setze dies que em queden aquí i després marxar a Catalunya amb vosaltres.

Vaig mirar l’hora, les vuit i vint, i li vaig dir a l’Alguer:

-      Anem a sopar?

-      No tinc gana, em trobo malament.

-      Anem a buscar a la Laia?

-      Si, ara vinc.- i dit això va anar a buscar-la.

Deu minuts després van venir els dos i la Laia va dir:

-      Hauries de menjar alguna cosa, per poc que sigui.

-      D’acord.

Vam anar a buscar-li alguna cosa per sopar, un entrepà de pernil i formatge, i per als nens i per a mi un plat d’amanida de llegums.

Quan vam acabar de sopar es va aixecar i quan anava a marxar ens va dir:

-      Avui no tinc ganes de cantar, ho sento.

-      Estàs bé?- va dir-li la Zahra al seu costat abraçant-lo.

-      Si, només que no em trobo gaire bé, però no et preocupis.

-      Tu ets fort, pots amb tot.

-      Gràcies- va dir acaronant-li el cap.

Passats deu minuts entre comentaris i abraçades l’Alguer vam anar cap a la seva tenda i vaig dir-li:

-      Qualsevol cosa crida’m.

-      D’acord, i demà li enviem el missatge, que així tindrà temps per a pensar-ho.

-      D’acord... Bona nit, millora’t.

-      Gràcies, bona nit.

El vaig deixar a la seva tenda i vaig anar amb els nens, que estaven amb la Laia parlant, vaig mirar l’hora, les deu i vint, i dic als nens:

-       Nens a dormir, que és tard.

-      D’acord, bona nit Laia.

-      Bona nit nois.

Vam anar a la nostre tenda i quan vam ser-hi dins la Zahra em va preguntar:

-      Mama, què li passa a l’Alguer?

-      No es troba bé.

-      És culpa nostre?

-      Perquè dius això? No és culpa de ningú!

-      Em sento malament.

-      Ja, jo també, però no podem fer-hi res.

Llavors l’Abdul, que portava una estona callat va dir:

-      Mama, puc anar amb l’Alguer?

-      Està dormint, o almenys quan jo he marxat estava dormint; ara deixem-lo descansar, que el pobre ja té prou amb tot el que està passant aquí...

-      D’acord... Bona nit.

-      Bona nit, us estimo.

Llavors ens vam adormir els quatre, jo almenys amb el cap en un altre lloc.