Sóc la mare d'una família que fuig de la guerra que ara mateix està passant
a Síria.
Us explico una miqueta la nostre història per a que us aneu fent una
idea...
Nosaltres vivíem a la ciutat d'Al-Sukari, situada al nord d'Alep, però
un dia vam decidir fugir.
Fugir d'una ciutat, deixar tota una vida enrere i començar de zero, sense
saber el que et trobaràs al llarg del camí, amb una por al cos que no te la
treu ningú; ja que has de fugir de casa teva per a poder estar en millors
condicions, unes condicions que no són les millors del món, però que de moment
és a tot el que pots aspirar.
Com he dit abans, començar de zero amb una família sencera al teu càrrec,
ja que el pare de la família no se’n fa, i has de fer de les fues figures
alhora, i alhora has de lluitar per a poder fer-los la vida fàcil als teus
fills petits, de sis i nou anys...
Hem hagut de caminar molt per a poder arribar a on estem, Idomeni; un camp
de refugiats situat entre la frontera de Grècia i Macedònia, on per sort hi ha
millors condicions que a Síria.
I ara el meu objectiu màxim és poder ajudar als meus fills en tot el
possible, ajudar-los en el seu creixement; tant físic com psicològic, i poder
fer més lleugera la nostra estada al camp, ja que no sabem quants dies ens hi
podrem estar...
A veure com es desenvolupen els nostres dies a Idomeni, a veure com es
presenten, ja que la petita està a punt de venir al món, i això encara ho
complica molt més...
A veure si, d’aquí a un temps aconseguim entrar a la Unió Europea, o
aconseguim tornar a Alep...
Aquí us deixo el
diari que vaig escrivint dia a dia amb les coses que ens van passant al camp.
NURA
Ens endinsem en un llarg viatge, que
mai se sap com finalitzarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada