M’aixeco a les set del matí, per
falta de son, i veig que la Zahra està mig tremolant, vaig amb ella, i
curosament la desperto, quan obre els ulls em diu:
-
Vull marxar!
-
Ja falta menys, ens queden cinc
dies, no t’amoïnis que, com ens va dir ahir l’Alguer, se’ns passaran volant.
Com per art de màgia, va aparèixer
per la tenda, i ens va dir:
-
Bon dia noies, tot bé?
- No.-
diu la Zahra arraulida i amb els ulls vidriosos.
- Què
passa?
- Vull
marxar!- repeteix amb ràbia- com vaig dir ahir, la guerra no m’ajuda gens i
necessito ser lliure; gaudir d’un lloc on de veritat s’estimin a les persones,
on es respectin els drets i on no em rebutgin per ser musulmana!
- De
moment, les noies que us vindran a rebre, estic convençut de que no us
rebutjaran.
- I
com estàs tan segur? Alomillor només ho diuen per quedar bé, però després ens
fan mal.
- No
crec, perquè dues d’elles són de pares musulmans, encara que nascudes a
Catalunya, i les acceptem perfectament.
-
D’acord, doncs deixem-ho córrer...-
diu mig ensorrada en el seu món.
Vam anar a buscar l’esmorzar,
malgrat que era molt aviat, i ens ho vam menjar entre somriures i paraules
tendres; i passats quinze minuts vam anar a buscar a la resta de família.
Vam entrar a la tenda, estava tota
en silenci i vam decidir deixar-los descansar, ja que amb el patiment i el
cansament que dúiem a sobre de tants dies aquí, els hi convenia descansar.
Vam anar a fer activitats, com ara
cantar cançons... L’Alguer i la Laia ens les posaven i nosaltres intentàvem
seguir-les, malgrat que no ho aconseguíem, ens ho passàvem d’allò més bé!
Una de les cançons que ens van
posar, va ser Les veus del mar, d’una
noia catalana; em va agradar molt un vers que deia així: “Ja
fa dies que caminen i no sap a on arribaran”,
ens va explicar que aquesta cançó l’havia escrit en plena
crisi de refugiats, i que per tant es notaven els sentiments que tenia al
respecte.
Quan eren vora les onze, la Zahra
va sortir de la tenda i em va dir:
-
Mama, he trigat tant a sortir
perquè no em trobo gaire bé...
- Tot
bé Zahra?- li diu l’Alguer al seu costat.
- No
em trobo gaire bé, per això ahir et vaig dir que necessitava parlar amb tu.
- Vols
que parlem ara? Encara que primer has d’esmorzar alguna cosa, perquè si ja
estàs feble, no vull que ho estiguis encara més.
- No
tinc gana, l’únic que vull és poder marxar d’aquí.
- Has
de menjar alguna cosa...- li diem la Laia i jo- sinó, com t’ha dit l’Alguer,
t’afebliràs més; i no ho volem.
- Però
no tinc gana...- ens diu amb veu mig trencada.
- Ja
però, encara que no tinguis gana, has de menjar alguna cosa.
- D’acord,
qui m’acompanya a buscar alguna cosa?
-
Menja’t el que m’ha sobrat de
l’entrepà, que era molt gran i no me l’he acabat.- vaig dir donant-li el que em
sobrava.
El va agafar i se’l va menjar en
dues mossegades, quina gana que tenia!
Quan havíem acabat tots d’esmorzar
vam anar a fer una volta pel camp, ja que pensàvem que la situació hauria
millorat en la nostra estada al camp, però ens vam equivocar del tot, havia
empitjorat més.
Ens vam adonar de que havia
empitjorat perquè, cada vegada, hi havia més gent en condicions deplorables, en
condicions inhumanes.
Vam tornar a la tenda amb l’ànim
pels terres, les ganes de fer coses, després d’haver vist allò; se’ns havien
tret del tot.
Ens vam ficar a la tenda i la Zahra
va començar a plorar pels descosits; llavors li vam dir:
-
Zahra, tot bé?
- No.
- Què
et passa?- va preguntar-li la Laia.
- Necessito
marxar d’aquí.
- Us
queda una setmana per estar en terra d’acollida, comptant els dos dies de
cotxe.
- Però
encara és molt!
- Has
estat més dies aquí que els que et queden, no t’amoïnis; que se’t passaran
volant.
- No
crec, els dies que he passat aquí han sigut eterns!
A
més, en aquests dies només he perdut coses...- diu tancant els ulls i
sospirant.
- Com
que només has perdut coses?- pregunta l’Alguer sorprès, una mica ofès.
- Doncs
sí, perquè he perdut la casa, he perdut bona part de la família, he perdut a
molts amics...
- I
també has guanyat coses!- li diu l’Alguer una mica enfadat.
- Com
què?- diu ella sense creure-ho.
- Algú
que et vol fer fora de la guerra, unes condicions millors que les que tenies a
Alep... No sé, això penso jo.
- I
com sabem que no ho fas per quedar bé?
- A
aquestes alçades teniu dubtes de mi?- pregunta amb ràbia.
- Alguer,
calma’t, sisplau...- li diu la Laia- no vull acabar malament el meu voluntariat
a Idomeni.
- Jo
tampoc ho vull, però no penso permetre que tot això se’n vagi a pastar fang per
culpa de petites baralles!
- I
no se’n anirà a pastar fang!- li diu la Zahra- perquè si posem tots de la
nostra part, com molt bé ens has ensenyat, podrem fer que tot això millori!
- Doncs
comencem a posa’ns-hi!
Ens
queden pocs dies per a poder marxar, sisplau, intentem estar bé...
La Zahra va remugar alguna cosa i
em va mirar amb ulls plorosos, llavors va marxar cap a la tenda molt enfadada,
i plorant.
Vaig anar amb ella, sentint-me
malament per deixar-los allà tirats, i llavors em va dir:
-
Marxa, sisplau.
- Què
passa?
- Res.
- Zahra,
sóc la teva mare, et conec millor que ningú i sé que et passa alguna cosa.
-
No em passa res, vull estar sola,
deixa’m sisplau.
Vaig marxar de la tenda, i al
mateix temps que vaig sortir, comença a plorar pels descosits... Una part de mi
em diu que em quedi amb ella, però una altre part em diu que la deixi
desfogar-se; un altre dilema en el que porto al camp.
Vaig anar amb l’Alguer i la Laia,
que em van preguntar:
-
I la Zahra?
- S’ha
quedat a la tenda, està plorant molt, però no vol que hi anem; diu que vol
estar sola, no sé què he de fer...
- Vaig
amb ella, intentaré parlar i us dic alguna cosa...–ens diu la Laia.
- D’acord,
a veure si amb tu vol parlar...- dic desesperada.
- Sort...-
li diu la Laia.
-
Gràcies.
Es va aixecar i va anar cap a la
tenda, va entrar i, passats uns vint minuts va sortir amb la Zahra al costat;
feien cara de decepcionats, com si alguna cosa no els hi hagués anat bé del
tot...
La Zahra va venir fins a mi i em va
dir:
-
Mama, ho sento.
- El
què sents?- vaig preguntar molt desconcertada.
- Tot
el que he fet, tots els problemes que t’he provocat.
- No
m’has ocasionat cap problema...
- Jo
crec que sí, de fet ho he estat parlant amb l’Alguer i he arribat a la
conclusió de que no sóc una bona filla...
- D’això
no me’n havies dit res!- va saltar l’Alguer.
- Doncs
ara ja ho saps...- va dir mig plorant.
- Zahra,
no en sabíem res, fa quant que creus això?
- Des
que vam haver de marxar d’Alep, i des que el pare em va dir allò durant el
camí...- va dir plorant i cobrint-se la cara amb les mans.
- Què
et va dir?- pregunta l’Alguer amb curiositat.
- Res...
- Zahra,
digues.
-
No en vull parlar.
I al dir això se’n va anar cap a la
tenda corrents i plorant, l’Alguer la va seguir i van entrar a la tenda, al cap
de dos minuts vaig anar-hi i els hi vaig dir:
-
Fareu ara els regals?
- Jo
sí, que em falta una miqueta encara...- diu la Zahra.
- T’ajudo
amb el del la Laia?- li diu l’Alguer.
-
Sisplau.
Es van posar
mans a la feina, escrivint, i fent manualitats per a fer-li el regal, i al cap
de deu minuts la Zahra va dir:
-
Què et sembla?
Em va ensenyar una carta i la foto
que ens havíem fet tots junts fa dies, però dibuixada, i dedicada.
El dia va seguir passant i cap allà
a les nou vam anar a sopar, peix i puré, que ens ho vam menjar d’una revolada,
ja que el dinar no ens havia omplert gaire.
A l’acabar de sopar vam marxar a la
tenda i, tant la Laia com l’Alguer, ens van dir:
-
Nois, voleu que cantem alguna
cançó?
- D’acord!-
vam dir.
- Quina
voleu?
- Alguna
del nou disc...- va dir la Zahra.
-
Us ensenyaré una amb la que
col·laborem amb uns nens de l’Àfrica...
I ens va posar una cançó que es
deia Meravellós regal, quina veu que
tenien aquells nens!
A l’acabar la cançó ens va dir:
-
El títol de la cançó agafa sentit
en quan la gent ens diu que és un meravellós regal tenir aquestes veus
col·laborant amb nosaltres.
-
No s’equivoquen.- diu la Zahra.
Vam marxar cap a la tenda i ens vam
anar a dormir, ja que eren les onze i deu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada