ELS SOMRIURES TOQUEN TERRA I NO TROBEN MÉS QUE MURS [GEMMA HUMET]

Comença el dia número vint-i-sis al camp...

Quan m’aixeco, veig que la Zahra ja està desperta i li dic:

-      Bon dia, tot bé?

-      Sí...

-      D’acord, vaig a buscar l’esmorzar; véns?- li pregunto fent-li una abraçada.

-      D’acord...

Sortim de la tenda i anem a buscar l’esmorzar, un got de llet i un entrepà, ens el mengem al costat de la tenda i quan ens l’hem acabat, entro en silenci per agafar a la Flamia...

Llavors anem a fer una volta pel camp, ja que encara no està ni l’Alguer ni la Laia per a poder-nos distreure.
Comencem a caminar, i amb el mocador que utilitzo per a dormir em faig una petita motxilla per a poder portar a la Flamia amb més comoditat.

Llavors, ens estem passejant una bona estona, i quan decidim tornar a la tenda ens trobem a la Laia i a l’Abdul dibuixant una família i a sobre del dibuix posar les paraules: LLIBERTAT, VIDA DIGNE, HUMANS!

El dibuix que em trobo fet representa la nostre família, la nostre situació; però alhora també hi ha bombes i cases destrossades...

Llavors la Laia li diu a l’Abdul...

-      I aquest dibuix, què representa?

-      Doncs tot el que està passant, tot el que he viscut a Alep en els meus sis anys de vida...

Deixem de parlar perquè escoltem un estossec al darrere; ens girem i veiem a l’Alguer, amb una mica de mala cara, que ens diu:

-      Bon dia.
-      Tot bé?- li pregunta la Laia.

-      No gaire, he dormit bastant malament; però no us amoïneu, ja em milloraré...

-      Em sap greu...- diu la Zahra- és culpa nostre?

-      No! I ara, no diguis això! Tot això és perquè ja porto  molts dies aquí, i també tinc ganes de poder marxar...

-      Quan ens falta?- pregunta l’Abdul.

-      Si tot va bé, d’aquí a vuit dies estareu en terra d’acollida...

-      Però no ens queden sis?- pregunta la Zahra sorpresa.

-      Sí, però, són moltes hores de cotxe, i haurem de fer parades per a poder descasar; ja que no sóc capaç de conduir tantes hores seguides.

-      Al final vindrà el pare?

-      Ho he de parlar amb els policies...

-      Podem anar-hi ara, si vols.- li diu la Laia.

-      D’acord, anem-hi.

Van caminar fins on estaven els policies, i van començar a explicar, un altre vegada, la nostre història...

Van estar-hi com uns vint minuts, i quan van acabar de parlar, es van acostar cap a nosaltres i ens van dir:

-      Notícies!

-      Què passa?

-      Diuen que, segons ells, no tenen constància d’en Haddif; això vol dir que alomillor ha tornat a marxar...

-      Tot per culpa nostre...- dic lamentant-me.

-      Que no! El que ens han dit és que ells no saben res, però que alomillor pot estar en algun lloc del camp...

-      Podem anar a fer una ullada.- suggereix la Zahra.

-      Anem-hi, no perdem res...

Ens aixequem i comencem a caminar per tota la superfície d’Idomeni, ens hi estem dues hores, i no trobem cap rastre d’en Haddif...

Llavors la Zahra diu:

-      Mama, no puc més; em fa mal tot...

-      Tornem a la tenda?

-      Com vulgueu, si voleu nosaltres seguim buscant mentre vosaltres descanseu, i després ho fem al  revés...- proposa la Laia.

-      D’acord, per mi sí.

Enfilem camí cap a la tenda, deixant a la Laia i a l’Alguer buscant...

Entrem i la Zahra em diu:

-      Mama, em sap greu.

-      I a mi, però no podem fer-hi res, ens volen ajudar tant sí com no...

-      Els hi vull recompensar...

-      Com t’ho faràs?

-      No ho sé, però abans de poder marxar els hi hauré volgut donar algun regal...

-      Doncs et queden sis dies, pensa-ho bé...

Llavors va sortir de la tenda en busca d’alguna cosa per a poder fer-los algun regal...

Torna a la tenda amb uns fulls que li donen uns voluntaris i uns retoladors, quan ho té tot em diu:

-      A veure... Què els hi puc fer?

-      No ho sé, escriu-los una carta, acompanyada d’un dibuix...

-      No se’m dóna bé dibuixar...

-      Doncs escriu-los una carta d’agraïment, o dedica-l’hi una cançó feta per tu...
-      D’acord, m’ajudes amb la lletra?

-      Això ha de sortir de tu...

-      No sé que fer!- diu mig emprenyada.

Llavors apareixen la Laia i l’Alguer al cap de deu minuts; i ens diuen:

-      Ni rastre...

-      Què estrany!

-      No voldrà estar amb nosaltres, haurà vingut per fer el paper i ja està...- diu la Zahra amb un somriure trist.

-      Ara vinc...- dic- vaig a preguntar una cosa...

Surto de la tenda i noto que em segueix la Zahra, se m’apropa i em diu:

-      Vas a preguntar el tema del pare?

-      Si...

-      D’acord, doncs t’acompanyo; a veure si així agafo idees pel regal.

Comencem a caminar i quan arribem on estan els policies dic:

-      Bona tarda, us voldria comentar una cosa...

-      Digueu?

-      Farà uns dies que el meu marit va tornar a Idomeni, però ara no sabem on és; és possible que hagi tornat a fugir?

-      Com es diu, alomillor en sabem alguna cosa...

-      Haddif Adjimi...

Van començar a regirar unes llibretes on tenien anotats tots els noms dels que “vivíem” al camp, van començar a passar pàgines i quan van arribar a la nostre família ens van dir:

-      Aquí tenim constància de que sí que hi és al camp.

-      Perquè va venir amb nosaltres i el van apuntar, però ahir estàvem tots junts i aquest matí ja no hi era...
-      Doncs no en tenim n’idea noies; qualsevol canvi us avisem; com us dieu?

-      Nura Karrouch i Zahra Adjimi Karrouch.

-      D’acord...- ens van dir buscant-nos a la llista- doncs qualsevol canvi us diem.

Vam enfilar camí cap a la tenda, un altre vegada; i a l’arribar ens vam trobar a l’Alguer escrivint a una llibreta petita i de color negre...

La Zahra es va asseure al seu costat i li va dir:

-      Què fas?

-      Ei! Què és una sorpresa...- va dir tancant la llibreta d’una revolada.

-      D’acord, doncs vaig a fer la meva “sorpresa”...

-      Quina?
-      Ah, no; les sorpreses no es diuen...- diu fent-li una mica de burla.

-      Doncs d’acord; tu segueix amb la teva sorpresa, que jo vaig a fer les meves...

Llavors va agafar els fulls i els estris per a escriure i es va posar mans a la feina.

A l’Alguer li va fer una carta que ocupava bastant; mentre que a la Laia, també li va fer una carta, però li va afegir una nota...

La nota deia el següent:

“Perquè per molt que siguem de llocs del món diferents, separats a 4396 quilòmetres; no hi ha res que ens faci ser diferents, només que un dels dos països es troba en guerra i l’altre, en canvi, vol acollir...

El que està en guerra obliga als seus ciutadans a refugiar-se, ja que les bombes i la metralla es queda incrustada; i el que vol acollir obliga als seus governs a obrir d’una vegada les fronteres perquè aquesta gent que fuig de l’horror pugui trobar una vida digne...

Cadascuna de parts del món diferents, però amb un sentiment comú: VOLER DEIXAR MILLOR EL MÓN DE COM L’HEM TROBAT!

I gràcies a gent com tu, i com molta d’altra, tenim voluntaris disposats a ajudar-nos en tot el que sigui possible!

Només em falta agrair-te tot el que has fet per nosaltres; encara que no hi ha paraules suficients; però tot i així MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER TOT!

Zahra



09-06-2016

Idomeni”

Quan va acabar de fer-li la nota, va començar a escriure-li la carta...

Se la veia tant concentrada que, l’Alguer se li va asseure al costat i ni es va immutar; ja que seguia molt centrada en tot el que estava escrivint; fins que, cap allà a les sis vaig dir:

-      Zahra, anem a buscar el berenar? Que amb tot el que has escrit deus tenir gana...

-      D’acord- i al girar-se va dir a l’Alguer- Quanta estona portes aquí?

-      Vint minuts...

-      Has llegit alguna cosa?

-      No, tranquil·la, sé que és sorpresa...
-      No és la teva, però; tot i això és sorpresa...

-      Què és de la Laia?
-      Sí...- diu en veu baixa i mirant el terra.

-      Què ens faràs una sorpresa a cadascú, o què?

-      Doncs sí.

Quan van acabar la mini “discussió” van seguir mans a la feina, ja que l’Alguer va seguir escrivint alguna cosa, i la Zahra va seguir fent-los les cartes, respectivament...

Vaig anar amb l’Alguer i li vaig dir:

-      Què ens estàs fent?

-      Doncs us faré un per a cadascú...

-      Tens feina, molta!

-      Sí, ho sé; però si vull que us enrecordeu de mi m’ho he de treballar molt.

-      Ens enrecordarem igualment, no t’amoïnis.

-      D’acord.

-      A veure, alomillor amb els dels nens et puc ajudar...

-      Doncs a la Zahra li vull fer una carta, ja que ella me n’ha fet moltes, però ja l’estic fent, a les nits quan no puc dormir.

-      A les nits has de dormir, que si no al matí següent no rendeixes!

Em va ensenyar el que portava de la carta que li estava fent a la Zahra, unes quantes pàgines de la llibreta, molt ben redactades; que explicaven com havia estat la seva estada amb nosaltres a Idomeni aquests dies.

I quan ho vaig acabar de mirar em va dir:

-      I encara em queda... fins a l’últim dia ho estaré fent!

-      I l’últim dia, quan estiguem a Sant Joan; vull dir, qui ens vindrà a rebre?

-      Doncs, suposo que la meva germana, l’Aina; i les dues noies de Reus...

-      Els hi faré alguna coseta...- va dir la Zahra, que havia aparegut del no-res.

-      No cal! Elles sabent que han fet tot el possible per a que pugueu ser lliures ja estan més que contentes!
-      Però tot i això algun detallet voldré fer...

-      D’acord, a veure; t’ajudo, què els hi vols fer?

Vam agafar cartolines i colors i vam començar a treure la inspiració d’allà on ens venia...

Llavors a l’Aina li va escriure el poema que ens havia fet arribar ella, i que havia utilitzat per a un concurs de l’escola, on es reflectia la situació que estàvem vivint als camps; que deia així:

A Síria una guerra hi ha

la gent d’allà ha de marxar

plouen bombes, destrueixen llars

famílies senceres s’han d’exiliar

buscant refugi cap a Europa van.

 El pas el tenen barrat,

perquè amb fronteres s’han topat;

la Unió Europea i Turquia

no els volen deixar passar,

el dret al refugi els hi volen negar. 

Amb tanques els estan retenint

però els voluntaris escalfor humana

 amb solidaritat els hi van oferint

creant algun lloc on humans i

respectats es puguin sentir. 

Poder escapar i a Europa arribar,

amb por, sense papers ni seguretat

a les màfies diners han de pagar

desconeixent que al començar a navegar

la seva sort a la deriva ha quedat.

.

 El 20 de Juny, és el dia del refugiat

i hem de fer memòria per recordar

que els nostres familiars, fugint de la guerra,

a l’exili van haver de marxar i, enterrats

en fosses sense identificar, encara estan. 

A Síria una guerra hi ha

Estat Islàmic i Baixar Al-Àssad

cases i ciutats, vides i esperances,

històries, somnis i il·lusions

estan esborrant i eliminant.  

Sempre que cal

sortim al carrer,

per cridar ben alt

DONEU-LIS PAPERS!
CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL!

I després hi va afegir una nota...

“Aina, moltes gràcies per tot el suport que ens has donat des de Catalunya, ja sigui anant a les manifestacions o movent-te per anar a tots els actes que es feien per donar-nos suport; gràcies per, malgrat la teva edat, fer tot el possible per a que aquesta masacre sigui amb el menor número de víctimes possibles; i segurament t’estaràs preguntant com ho has fet; doncs amb el simple fet de repartir consciència a la gent del teu voltant, d’anar fent cadena de la situació, ja ens estàs ajudant molt per fer que tot això no es torni a repetir.

Moltes gràcies pel teu suport!

Zahra



09-06-2016



Idomeni”

Llavors, quan va acabar de fer-li la nota i de passar el poema va venir fins a mi i em va dir:

-      Mama!! Mira el poema, és molt maco...

-      I tant- vaig dir quan me’l vaig acabar de llegir.- li ensenyem a la Laia?
-      D’acord!

Vam anar a buscar a la Laia per ensenyar-li el poema, i quan la vam trobar li vam dir:

-      Laia, mira el que ens va fer arribar l’Aina...- i li vaig allargar el poema.

-      A veure...- em va contestar començant-lo a llegir.

Passats tres minuts va dir:

-      És molt maco, ara a veure què li voleu fer i us ajudem...

-      Doncs li volem fer com un petit text i després fer-nos una foto tots junts i dedicar-li, i quan ens trobem a la tornada donar-li.

-      D’acord, i al text que li voleu posar?

-      Doncs donar-li les gràcies per tot el que ens ha ajudat, malgrat la distància, i que no canviï la seva forma de ser; que segueixi ajudant en tot el possible... I que sàpiga que l’edat no és un impediment per a fer allò que desitges.
-      A veure...

Vam agafar una llibreta i li vam començar a fer el text, l’inici deia el següent...

“Aina, moltíssimes gràcies per tot el que ens has ajudat encara que estiguem a més de 2000 quilòmetres...

Sense la teva ajuda avui no ens hauria estat possible poder ensortir-nos-en de la masacre i per fi ser acollits...”

Ens vam estar dues hores ben llargues rumiant el text, i cap allà a dos quarts de deu vam anar a buscar el sopar, un termo de sopa molt calenta i un tros de pit de pollastre.

Ens ho vam menjar en silenci, i de sobte, la Zahra va començar a plorar; llavors l’Abdul, que feia molt que no parlava, li va dir:

-      És pel que hem parlat abans?

-      Sí...- va dir molt fluixet i mig encongida.

-      Zahra, vols parlar?- li vaig preguntar molt amoïnada per ella.

-      No, tranquil·la, ja estic millor- va dir eixugant-se les llàgrimes que encara li rodolaven per les galtes.

-      Zahra, saps que qualsevol cosa ens ho pots explicar, oi?- li van dir, tant l’Alguer com la Laia, dedicant-li un somriure.

-      Sí, ho sé.- va dir a punt de plorar un altre vegada- Gràcies.

-      De res, estàs millor?

-      No gaire, però no passa res; no us amoïneu, sisplau.

Llavors l’Alguer es va aixecar i li va dir:

-      Vine, sisplau; vull aclarir-ho.

-      No vull parlar...

-      És que pensem, tant la Laia com jo, que t’hem fet alguna cosa.

-      No m’heu fet res, no té a veure amb vosaltres, de debò.

-      Però nosaltres ho pensem així, per tant volem aclarir-ho.

-      D’acord, doncs anem-hi.

-      Mama, ens hi acompanyes, sisplau?

-      D’acord.

Llavors ens vam allunyar una miqueta d’on estàvem, i quan ens separaven a uns quants metres de la tenda la Zahra va dir:

-      A veure, no em passa res.

-      Zahra, et veiem trista i volem ajudar-te, ja que ens amoïna tot el que et pugui passar perquè t’estimem i volem el millor per a tu.- va dir-li l’Alguer abraçant-la per darrere afectuosament.

-      Em preocupa tot el que m’està passant, penso que sóc; som, massa petits; o encara que siguem grans no ens toca viure això!

I que no m’agrada, perquè sé que ens queden molts anys de guerra si no ho parem d’una vegada; i malgrat que a nosaltres ens quedin sis dies per ser lliures sé que ens deixem a molta família a Síria enmig de les bombes... I tinc por de no veure’ls mai més, els trobaria massa a faltar, de fet; ja els trobo a faltar i encara ni hem marxat, estem més o menys a prop... Perquè quan estiguem a Catalunya hauré d’assumir que, fins que no s’hagi acabat la guerra, no podré tornar a veure a la meva família; o alomillor no els podré veure mai més perquè una bomba se’ls haurà endut...

-      Zahra, em sap greu... No en sabia res...

-      No passa res, tampoc volia explicar-ho... Em fa por que la gent se’n rigui de mi.- va dir amb el cap cot i plorant.

-      Ei, ningú se’n riurà de tu!- va dir-li l’Alguer aixecant-li el cap- És més, et recolzarem en tot el que faci falta; ja que, com us he dit sempre, sou i sereu família; i a la família se l’ha d’ajudar en els moments més difícils, com aquest.

-      Alguer, ens pots posar alguna cançó de Txarango, sisplau? Necessito gaudir una miqueta...

-      I tant!- va dir, encara abraçat a ella.

Va treure el seu mòbil i ens va posar una cançó preciosa que es deia Quan tot s’enlaira, i ens va dir:

-      Perquè quan tens un somni, en el vostre cas ser lliures; l’has de perseguir fins al final per molts entrebancs que et trobis...

Llavors va començar la cançó, i a l’arribar a un vers que deia Junts podem arribar més lluny, li vaig dir:

-      Gràcies per tot, et mereixes el millor.

-      De res, i el millor?

Ja ho tinc, sou vosaltres.

-      Vaja, merci...

Vam acabar de gaudir de la cançó, i un cop s’havia acabat vam marxar a la tenda a dormir, ja que havia estat un dia llarg i ple d’emocions...

A l’estar a la tenda l’Alguer va dir:

-      Família moltíssimes gràcies per tot el que m’heu aportat a la vida, encara us falten sis dies per poder ser lliures, però us prometo que aquests dies se us passaran volant, ja ens encarregarem nosaltres; oi Laia?

-      I tant!

-      Així que, família... Bona nit; que demà us espera un altre dia, però us faltarà un menys per a ser lliures.

-      Bona nit Alguer, per cert; demà necessito parlar amb tu...- li diu la Zahra, fent un somriure tímid.

-      D’acord, cap problema; demà parlem.

Va marxar de la tenda i la Zahra va sospirar, li va regalimar una llàgrima que es va eixugar amb el dors de la màniga, i la Laia es va quedar amb nosaltres, fins que els nens es van adormir.