M’aixeco a les nou menys vint i
surto de la tenda, vaig a buscar l’esmorzar.
Quan el tinc, un entrepà, m’assec
al costat de la tenda per esperar a la Laia o a l’Alguer...Al cap de deu minuts, quan ja m’he acabat l’entrepà, apareix la Laia; s’asseu al meu costat i em diu:
-
Nura, com estàs?
- Amb
por.
- No
t’amoïnis, només és un salvatge que vol tenir el control de tot.
- I
si t’escolta?- dic amb la veu tremolosa.
- Les
veritats s’han de dir a la cara per molt mal que facin, i per molta ràbia que
faci escoltar-les.
- L’Alguer
i tu us esteu ficant en molts enrenous per culpa nostre, i em sap greu.
- No
t’amoïnis, com diu l’Alguer, sou de la família; i com a tal us hem d’ajudar a
passar tots els mals tràngols amb la millor cara possible.
-
Moltes gràcies.
Llavors escolto que, per darrere,
l’Alguer diu:
-
Bon dia noies.
- Bon
dia.- responem les dues alhora.
- Com
heu dormit?
- Amb
por...- responc fluixet, i amb la veu tremolosa, un altre vegada.
-
No et farà res, t’ho asseguro.
S’asseu amb nosaltres i, de sobte,
començo a tremolar; quan se’n adonen em diuen:
-
Nura, estàs bé?
- No
gaire, però no passa res.
- És
pel que creiem?
- Sí.
- Ara
vinc- diu la Laia.
- On
vas? - pregunto desconcertada.
- A
posar les coses al seu lloc.
- Laia,
no te la juguis, sisplau.
-
S’ha de posar fi, no puc més.
I, com per art de màgia, en Haddif
apareix per allà, de camí cap a la tenda...
Llavors li diem a la Laia:
-
Sort.
-
Merci, però no serà res.
Va cap a on està en Haddif i
comencen a parlar, al principi tot bé, quan porten deu minuts parlant comencen
a fer moviments grollers...
Passen disset minuts més i vé cap a
nosaltres, quan arriba ens diu:
-
Solucionat.
- Què
ha passat?- pregunta la Zahra que s’havia afegit a nosaltres en silenci.
- Què
t’ha dit?- pregunto amb neguit.
-
Doncs m’ha dit que farà el que
vulgui, i que no canviarà d’opinió respecte a que ets seva.
Al cap de dos minuts se’ns apropa
en Haddif, i em diu:
-
Vine.
- No
vull...
- T’he
dit que vinguis!
- No
vull anar, estic bé aquí.
- No
m’ho facis dir-ho una tercera vegada...
- I
què li faràs si ho dius una tercera?- li diu l’Alguer des de darrere meu.
- Doncs
ja s’ho trobarà.
- No
intentis res, és igual.
- No
és igual. No penso permetre, sota cap concepte, que et faci res; ets de la
família i us he de defensar.
- Com
que és de la família? No sé tu però som de llocs del món diferents...
- No
ho entens, dóna igual.
- Doncs
explica-ho.
- No
vull, perquè encara que t’inclogui, no vull que li posis la mà a sobre; ni a
ella, ni a ningú!
- I
tu em diràs el que he de fer?
- Doncs
sí!
- Qui
t’has cregut que ets?- li diu a l’Alguer.
- Qui
m’ha cuidat i s’ha fet càrrec de nosaltres mentre no has estat!- salta la Zahra
enfurismada- No puc més, estic farta, no vull que estiguis aquí! Estava molt
millor quan no hi eres, jo i crec que tots!
- Ah
sí! Doncs què voleu?
-
Deixa-ho córrer...
Vam marxar cap a l’altre banda del
camp, i la Zahra em va dir:
-
Mama, perquè ha vingut?
- No
ho sé, la veritat...
- És
culpa meva- intervé l’Alguer.
- Per?
- Perquè
sóc jo el que hi ha mantingut el contacte.
- No
diguis això home, no en tens cap culpa.
- Deixem-ho
córrer. Però podem estar segurs de que no vindrà amb nosaltres d’aquí a una
setmana...
-
D’acord.
Llavors anem a la tenda, perquè ja
és l’hora de dinar, i quan el tenim, ens ho mengem en silenci...
A l’acabar són les tres de la
tarda, i per trencar una mica el silenci la Zahra diu:
-
Alguer, ens pots llegir algun vers
de Camina?
- Sí,
a veure...- va dir regirant els fulls de la llibreta on ho anotava tot.- aquest
crec que us pot agradar.
- Endavant.
- "Guarda
en els ulls de la memòria les mil i una nits de llunes i llibres de ciutats
llunyanes que t’han acollit.”
- M’agraden
molt aquests versos. D’on treus les idees per a fer-los?
- Doncs
dels viatges que faig, o de les experiències que visc; ja sigui a nivell
individual o amb Txarango.
- Llavors
deu ser maquíssim...
-
Vaja, gràcies!
Vam parlar una mica més del que
acabaria sent Camina, i cap allà a les cinc vam marxar cap a la tenda per a
veure si trobàvem alguna cosa a fer.
Llavors la Zahra va agafar una
llibreta i va començar a escriure, se la veia molt concentrada; tant que la
Laia va marxar i no se’n va adonar.
Quan va acabar d’escriure, passats
uns cinc minuts, em va dir:
-
Mama, on ho puc deixar?
- Per
a qui és?- pregunto amb curiositat.
- No…per
a…
-
Deixa-ho córrer.
Sense dir res, la Laia va tornar a
entrar a la tenda; li va dir alguna cosa a l’Alguer, i aquest va marxar.
-
Laia, creus que li agradarà?
- A
l’Alguer?
- Sí.
És que crec que no m’he esforçat gaire...
- Llegeix-la
i així veuràs si l’has de millorar- vaig animar-la.
-
D’acord. A veure...
Va desplegar els fulls on estava
escrita la carta i va sospirar, llavors va dir:
-
Tant de bo li agradi...
- Comença...
i no allarguis més el patiment.
-
D’acord, a veure...
Va tornar a sospirar i va començar
a llegir:
“ Bé Alguer, tercera carta que et faig en
vint-i-tres dies.
Aquí demostro que, com et vaig dir i com saps,
escriure és una molt bona forma de desfogar-se; i com també et vaig dir, que
t’he de dir d’escriptura i de desfogar-te que no sàpigues tu?
Moltes gràcies per tot, moltes gràcies per
acceptar-nos tal i com som, per haver vingut a Idomeni a alleujar-nos aquests
dies de patiment...
Quan d’aquí a vuit dies estiguem en terra
d’acollida us ho hauré d’agrair a tots aquells que dia rere dia us moveu per a
fer actes que reivindiquin un dret tan bàsic com és el de L’ASIL!
Moltíssimes gràcies per fer d’aquesta situació una
forma divertida de
passar els nostres dies a Idomeni; ja que ens estàs ajudant a superar tots els
obstacles, totes les pedres; tots els impediments que la Unió Europea ens està
posant, però vosaltres, dia rere dia; amb la vostra voluntat i amb el vostre
carinyo ens ho poseu més fàcil per a ser lliures.
Dir-te que, ja fa molt que patim les conseqüències
d’una guerra; però també dir que aquí es demostra qui es preocupa pels drets
humans i qui se’ls passa per la sola de les sabates.
Afegir que, encara que hagi tornat el pare, no et
sentis culpable, perquè no en tens cap culpa; ha vingut per estar amb nosaltres...
Moltes gràcies per haver-me cuidat sempre, haver-me
fet riure i, de vegades, treure’m el somriure de sota les pedres...Gràcies per
fer d’aquests dies grisos al camp, uns dies amb una miqueta de llum i
d’alegria.
Jo crec que amb les altres cartes i aquesta, queda
reflectit tot el que t’hem d’agrair, i tot el que t’hem de dir.
Una vegada més, moltes gràcies per tot!
Zahra
08-06-2016
Idomeni”
Quan va acabar de llegir-la, just
entrava l’Alguer per la porta de la tenda...
-
Un minut abans i tenim un
problema...- diu la Laia fent broma.
- Per?-
pregunta l’Alguer.
- Res...
– diu la Zahra amagant del tot la carta sota una màrfega.
- Mama,
què podem fer? – va dir l’Abdul, que feia temps que no parlava.
- Voleu
que anem a jugar?- els hi pregunta l’Alguer.
-
D’acord...
Llavors van marxar l’Alguer i
l’Abdul, i les noies ens vam quedar a la tenda parlant de coses, com ara el
nostre futur a Catalunya...
-
A veure, què en penseu de
Catalunya? Com us l’imagineu?
- Doncs,
segons ens heu explicat... És un país on s’acullen a les persones que fugen de
la guerra, o almenys aquest és l’esperit, i que alhora també fa molts actes per
a reivindicar el dret a l’asil, i moltes altres coses bàsiques per a una
convivència i una vida portada a la normalitat amb la major senzillesa
possible.
- Ens
acostem a com és en realitat? – pregunta la Zahra encuriosida per saber el seu
futur...
- Sí,
però encara us falten saber moltes coses de la vostra terra d’acollida... Quan
vingui l’Alguer li pregunteu, us sembla bé?
-
D’acord.- dic jo, amb la veu una
mica trista.
Llavors, quan fa vint minuts que
han sortit a jugar, l’Abdul i l’Alguer tornen a la tenda, ja que es comença a
fer fosc...
A l’estar tots a la tenda, l’Alguer
ens posa una cançó en la qual estan treballant per a fer un nou disc, anomenada
Mil Ocells...
M’encanta la cançó, ens explica que
aquest últim disc la meitat dels drets de cada cançó va destinat per a alguna
entitat que coneixen ells; en aquest cas va cap a la Fundació MAP; una entitat
sense ànim de lucre que treballa per millorar la qualitat de vida de les
persones amb discapacitat i risc d'exclusió del Ripollès...
Ens posa una altre cançó que, com a
curiositat, va ser gravada en un cap de refugiats...
La cançó es diu “Resiste y grita”, i aquesta va
destinada per ajudar la feina dels voluntaris d’un altre camp de refugiats,
anomenat EKO station.
-
I una cosa ben curiosa que ens ha
passat amb aquesta cançó, és que les primeres notes; els primers acords,
d’aquesta cançó van començar a sonar a Nablus, un camp de refugiats situat a
Palestina, on també vam estar-hi al 2015, fent un concert.
- Quina
cançó més maca!
- Merci...
- Tens
més cançons com aquestes?
- Sí,
hi ha una cançó d’una noia catalana, que es diu Gemma Humet, i que us la posaré
demà per a despertar-vos...
Així
que ara, a dormir, que és molt tard...
- D’acord,
bona nit Alguer.
-
Bona nit família!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada