QUE TENIM FUTUR, EXILIATS DEL MÓN REFUGIATS A UN ALTRE PAÍS [ORIOL BARRI]

Ens aixequem amb música, una cançó que reconec de Txarango, “Compta amb mi”.La Zahra surt de la tenda i va cap a l’Alguer, que està assegut esperant-nos, i s’asseu al seu costat.
M’hi afegeixo i l’Alguer diu:

-      Bon dia, com heu dormit?-      Jo per la meva part bé, en canvi no diria el mateix de la Zahra...

-      No, jo he dormit fatal.- diu fent morros.

-      I això, perquè?- pregunta l’Alguer- si és perquè ahir no volies parlar no t’amoïnis, tindràs els teus motius.

-      Ara a sobre és culpa meva estar així?! Tinc por, d’acord?!

-      Zahra, tranquil·la...- dic fregant-li l’esquena.

-      No vull! No vull tranquil·litzar-me, perquè si ho faig tornaré a estar malament i segur que ja no voldràs saber res més de nosaltres!!

-      Tranquil·litza’t.

Va sospirar i va dir-li a l’Alguer:

-      Encara ens vols portar a Catalunya?

-      No ho dubtis mai, sisplau.

-      D’acord, però és el que vaig dir, els malsons no ajuden gens a estar bé.

-      Se’t passarà no t’amoïnis. I el que has dit abans de que tenies por, a què?

-      Res, coses meves...

-      Zahra... Que et vaig dir ahir, guardar-se les coses no és bo.

-      Tinc por a massa coses...

-      Digues, no et jutjarem.

-      Doncs por a que tot el que se’m presenta als malsons després sigui real.

-      I que veus als malsons?- pregunta l’Alguer amoïnat.

-      No vull dir-ho... tinc por.

-      Por a què, Zahra?

-      A què passi tot el que veig.

-      Com què?

-      Un dels més normals que tinc és que l’últim dia tenim tot l’equipatge i quan estem a punt de marxar ens dius: “Ah, que us havia de portar? Jo ja en tinc prou problemes, no vull tenir-ne més...” – quan acaba d’explicar el malson li agafa un calfred i diu- tinc por de que això sigui real, al final.

-      Una cosa que sé del cert, és que això que veus als malsons, no passarà mai.

-      Haurem de confiar en tu...

-      No confieu en mi?- diu amb el cap cot.

-      Si que hi confiem, però ens surten els dubtes d’última hora.

-      Doncs que no n’hi hagin, de dubtes.

-      Perquè no han d’haver-hi?

-      Perquè us vindreu segur!

Acabem de parlar i la Laia em diu:

-      Nura, quan puguis, pots venir? Et vull comentar una cosa...

-      I tant, ara vaig.

Vaig anar cap a on estava la Laia, que em diu:

-      A veure... No t’ho prenguis malament, sisplau.

-      Què passa?

-      Ahir, estava parlant amb l’Alguer quan vosaltres vau marxar a dormir...- en quan va dir el seu nom va venir- i bé... millor que ho digui ell, no sóc ningú per dir coses d’altres persones.

-      El què?- pregunta desconcertat.

-      El que vam parlar ahir.

-      Ah... si- va dir amb un fil de veu gairebé inaudible.- a veure...

Va respirar fons i es va asseure al terra, vaig seure al seu costat i em va dir:

-      A veure... No t’ho prenguis malament, sisplau.

-      Té alguna cosa a veure amb els nens?

-      No... Però té a veure amb algú molt proper a tu i del qual  puc tenir notícies.

-      En Haddif?

-      Si...- va dir molt fluixet.

-      Què li ha passat? Encara que ens hagi deixat aquí tirats, si li ha passat alguna cosa, vull saber-ho. Si m’ho vols dir, esclar.

-      A veure... Com t’ho dic per no fer-te mal?

-      Diga-ho directament. Crec que si m’ho dius directament em farà menys mal que si comences a donar-li voltes.

-      Doncs que, ha enviat un missatge dient que no vol venir a Idomeni, dient que no us vol veure, i dient que us va abandonar aquí perquè no volia saber res de vosaltres.

-      Millor em callo...- vaig dir amb els ulls plorosos, i perquè els nens estaven davant.- Perquè si no per la meva boca sortiran unes paraules que no s’han d’aprendre mai...

Llavors va dir:

-      Per trencar una mica el gel... Sé que ara no és el millor moment, però voleu que us llegeixi una miqueta de     Camina ?

-      Si, sisplau!!- van dir els nens.

-      “Fes la guerra a la mandra.

A la vergonya.

Destrossa i esclata la por

rebenta a cops de puny

la boca de la soledat

I no et creguis mai el seu miratge.”

-      M’encanta!

-      Merci.

Després de que ens llegís aquell petit trosset de Camina, vam anar a berenar, una peça de fruita, i els nens van anar a les activitats de tarda que hi havia al camp...

Mentre els nens desconnectaven una miqueta de la rutina de cada dia fent activitats, nosaltres anàvem parlant de temes que necessitàvem traure fora.

L’estona passa molt lentament al camp, i, per sort, quan menys m’ho espero, vé la Laia i m diu:

-      Nura, anem a fer una volta?

-      D’acord; però, i els nens? I l’Alguer?

-      No passa res, així tenim temps per a nosaltres dues, i per a què m’expliquis coses.

-      D’acord. Anem.

Vam sortir de la tenda, on l’Alguer s’havia quedat amb la Flamia, perquè la petita dormia, i vam començar a parlar de coses; per trencar el gel la Laia va dir:

-      A veure... Explica’m coses de quan estàveu a Alep.

-      Doncs, com vaig dir l’altre dia a la tenda, vivíem a Al-Sukari, situat al nord, i on un dia va esclatar la guerra...

Llavors, van passar dos o tres anys fins que tothom va començar a fugir i a venir cap aquí, ja que no volíem viure envoltats de bombes, i a més amb la Flamia de camí...

-      T’entenc...- em diu passant-me el braç per sobre de les espatlles.

-      M’estaria tot el dia desfogant-me, però el cas és que no hi ha temps per a lamentacions...

-      Perquè d’aquí a onze dies estareu a Catalunya. Tens ganes?

-      Moltes.

-      Que creus que t’hi trobaràs?

-      No ho sé, el que estic convençuda és que serà, com diuen pel Clòwnia un lloc on tot és possible; on els somnis es fan realitat amb molta més facilitat, i on la gent no ens rebutja per ser d’on som, ni ens deixa tirats per tot el que ens ha passat; és més, és gent que, lluita cada dia perquè s’obrin les fronteres d’una vegada, o això tinc entès.

-      Doncs ho has entès molt bé.

-      Merci. Tinc a gent molt maca que m’ho ensenya.

Vam anar cap a la tenda i vam veure que l’Alguer estava amb la Flamia, al costat de la tenda; i molt abrigats...

Ens vam acostar i vaig dir:

-      Bona tarda.

-      Bona tarda, us ha anat bé fer la volta?

-      Molt.

-      Me’n alegro.- va dir somrient i amb les mans a les butxaques  de la dessuadora.

-      De què heu parlat?

-      Coses del passat... I coses del futur.

-      De quan estigueu a Catalunya, per exemple?

-      Si.

-      Us esperen meravelles, només dic això.

-      A veure... Tant de bo tinguis raó...

Llavors em va començar a explicar coses del seu poble, Sant Joan de les Abadesses.

M’explicava meravelles, cada cosa que em deia me l’intentava imaginar; però crec que els meus pensaments no s’acosten gens a la realitat...

Tinc ganes de que s’acabi tot això, tinc ganes de marxar d’Idomeni d’una vegada, tinc ganes de descobrir les mil meravelles que ens explica de Catalunya, tinc ganes de retrobar-me amb en Haddif, tinc ganes de que els nens deixin de viure aquesta rutina...

Em lamento i només arribo a una conclusió, “per a què serveix lamentar-se si després torno a estar com abans?”

Millor intento deixar de banda els mil problemes, i centrar-me en acabar de passar els dies bé al camp...

Me’n adono de que és l’hora de sopar, anem a buscar-lo i ens asseiem a menjar.

Acabem en un tres i no-res, perquè avui hi ha molta gana, ja que els menjars del dia no han estat gaire consistents, i a l’acabar anem a la tenda, perquè fa molt de fred.

Els nens s’estiren a les màrfegues i jo m’assec a sobre de la meva, sense saber què fer.

Els nens s’adormen en un tres i no-res, i jo em quedo sense saber què fer, asseguda mirant la paret de la tenda, mentre l’Alguer i la Laia parlen de temes seus.

Cap a les deu i vint la Laia i l’Alguer diuen:

-      Nura, nosaltres marxem ja a dormir...

-      D’acord, jo vaig a intentar dormir una miqueta...

-      Bona nit.

-      Bona nit nois. Gràcies.