Estic d’acord en què, amb l’Alguer aquí la rutina varia una miqueta, però, seguim amb la mateixa rutina dia rere dia...M’aixeco a les vuit del matí i, quan surto de la tenda escolto música; una cançó que no sé de quin grup és, i que diu així: “I un dels més petits, és el més alt del món” l’Alguer em veu i em diu que el grup es diu Strombers, i m’explica que aquesta cançó va dedicada al món casteller.
Llavors jo li pregunto què és el món casteller; i m’explica que és una tradició que tenen a Catalunya i que s’ha estès arreu del món, on es fan torres humanes, que s’han d’aguantar fins que l’enxaneta corona el castell fent l’aleta, és a dir alçant la mà.
M’agraden aquestes tradicions catalanes; li demano que m’expliqui més, però em diu:
-
Quan estiguem tots us n’explicaré
tantes om vulgueu, i així si me’n oblido alguna la Laia em podrà ajudar.
-
D’acord, vull saber coses sobre
Catalunya...
Llavors surten tots de la tenda i la Zahra
abraça a l’Alguer, que li diu:
-
Com has dormit?
- Bé,
pensant en coses... I tu?
- Molt
bé, però amoïnat perquè quan marxem s’haurà de fer molta cosa del Clòwnia...
- No
et preocupis, t’ajudarem en el que calgui; a més, encara queda un mes; no?
- Si,
però hem d’organitzar tot...
- Tranquil,
ens tindràs a nosaltres per a ajudar-te en tot el que calgui, almenys a mi.- li
diu la Zahra
-
A nosaltres també.
Llavors l’Alguer ens diu:
-
Nois, voleu una miqueta de poesia?
- Si,
sisplau!!
- A
veure, quin trosset un podria llegir avui...- va començar a regirar la llibreta
i quan va trobar un que li va agradar ens va dir- a veure que us sembla...
-
T’escoltem.
Va aclarir-se la veu i va començar
a llegir, els versos d’avui deien així:
-
Seràs sempre rica si sents que et
pertany tota la terra igual que tu li pertanys a ella.
- M’encanten.
Són molt macos! Però, seran els definitius?
- Suposo,
no ho sé.
-
Tinc ganes de llegir-lo sencer!
Llavors l’Alguer va somriure i ens
va dir:
-
Nois, de què voleu parlar?
- Volem
saber coses de tu!!
- A
veure que voleu saber...
- Alguna
cosa que ens vulguis explicar; perquè vols fer Camina, per exemple?
- Doncs...
Vull
fer Camina, perquè és la meva crida a
que s’obrin les fronteres i a que tothom és igual, malgrat la seva procedència.
És
una crida de que no has de deixar que res et faci enrere, sinó que has de
trobar els teus somnis i els seus camins per a poder assolir-los.
Però
alhora també és una crida a poder acollir, a demanar que s’obrin d’una vegada
les fronteres, a intentar canviar la situació sempre a la mesura que es pugui,
i de no decaure mai.
Camina també parla de la utopia, d’aquest camí que
tothom emprèn un dia i que potser, amb aquest llibre; o almenys intentem,
que es faci més fàcil.
Parla
de que cada persona té objectius a assolir a la vida, ja que no tothom és
igual, ni tothom tenim els mateixos interessos; encara que puguem tenir-hi de
semblants, però si no els tenim, doncs hem de lluitar per aconseguir allò que
volem.
Com
uns versos del llibre que diuen “Que
viure no és estar vius, viure és l’actitud d’omplir la vida.”
Jo
crec que amb aquests versos, almenys parlo en nom meu, se’m van venir al cap un
munt de preguntes i després moltes més respostes, però en aquell moment el meu
cap era un batibull de preguntes-respostes que volia respondre i no sabia com...
– va deixar de parlar perquè li faltava l’aire i va somriure.
- M’has
deixat sense paraules.
- Ho
sento... Però encara em queda més per dir...
- Digues.
-
A veure...
Va agafar aire, va somriure, vam
asseure’ns a terra i va seguir explicant el perquè de “Camina”.
-
Doncs...
També
perquè era com una crida, el que he dit abans, la meva crida a que s’obrin les
fronteres, a voler acollir a casa; a voler cridar una vegada més que “casa nostra és casa vostra” i recordar
que ningú és il·legal malgrat la
seva procedència, raça o creença.
- Sense
paraules...
- Merci.
- Ara
a veure com va el tema del micromecenatge que volem engegar...
- Segur
que va bé! Ja veuràs!
-
Gràcies.
Tinc ganes d’estar fora d’aquí,
tinc ganes d’anar a Sant Joan de les Abadesses, o on ens porti, i necessito
saber que hi ha més gent que està disposada a acollir-nos...
L’Alguer, cada nit, abans de dormir
m’explica meravelles de Catalunya; m’explica que cada cert temps s’organitzen
actes per a fer ressò de les polítiques migratòries que hi ha a la Unió
Europea, per fer ressò i dir que les volen canviar perquè no els hi agraden, ja
que ens tracten, perdó per l’expressió, com a l’última merda del món...
M’explica moltíssimes coses
d’aquella terra meravellosa; com que cada 11 de Setembre organitzen algun acte
per a celebrar la seva diada, tot i
celebrar una derrota a la Guerra del 1714, ho celebren amb el cap ben alt i
orgullosos de defensar un país; ells fent música, però d’altres organitzant
manifestacions o concerts...
Tinc moltes ganes de conèixer
aquella terra i descobrir les meravelles que m’explica!
Estem en rotllana i l’Alguer diu:
-
Tenim un missatge de l’Aina...
- Que
diu? Ara feia molt que no et parlava.
- A
veure...
“Bona nit, espero que no ho
estigueu passant gaire malament a Idomeni, ja que aquí a Catalunya, hi ha molta
gent esperant-vos amb els braços ben oberts...
Alguer, he conegut a dues noies que
quan te les presenti se t’entendrirà el cor... Són un amor de persones!!
Es diuen Sarah i Fàtima, són de
Reus, i tenen quinze i disset anys... Ens vam conèixer gràcies a que a les tres
ens agrada Txarango i, bé, a partir d’aquí punts en comú a més no poder...
Espero que quan vingueu a Catalunya
tots sis ens puguem retrobar en algun lloc i t’explico les mil novetats que han
passat mentre has estat a Idomeni...
Han passat mil coses; (xerrades,
manifestacions, concerts...), però no te’n preocupis de tot això perquè segur
que quan vingueu, com que el Clòwnia el tindrem a tocar ens ho passarem d’allò
més bé!
Que sàpigues que les dues noies de
Reus em diuen que et volen conèixer quan arribeu d’Idomeni, així que a la
tornada em recolliu i ens anem cap allà, et sembla bé?
Tot i que per això encara queden
onze dies... Que us puc assegurar que se us passaran volant, ja que la
companyia que tens al voltant és meravellosa...
Malgrat encara us quedin uns dies a
Idomeni passant una miqueta de fred, que sàpigues que quan tornis a Catalunya
t’hauré d’explicar moltíssimes coses...
Totes bones, no t’amoïnis... Que de
dolentes segurament ja n’estàs vivint masses, pel que m’expliques.
Espero que d’aquí a pocs dies
l’assumpte que em vas dir els primers dies es solucioni i vingueu ELS SIS a
Catalunya sans i estalvis.
Se us espera amb els braços ben oberts!
Se us troba a faltar; us estem fent
lloc J
SOM
UN RIU QUE SEMPRE AVANÇA!
PD: Et sona la frase?
Et trobo a faltar, quan tornis hem
de quedar urgentment!
Petons i molta força desde casa,
Aineta♫”
Va acabar de llegir el missatge i
va dir:
-
Li escrivim un?
- D’acord!
- Què
li voleu posar?
- No
sé... Doncs preguntar-li com va per allà.
- A
veure...
“Aineta, la família pregunta per
tu!
Diuen que com va per Catalunya, i
també diem tots que se’t troba a faltar...
Hem de quedar amb urgència quan
torni d’Idomeni, i parlar de tot... I les dues noies de Reus, quina casualitat,
no?
Segur que si us heu fet amigues
seran molt maques, i a més tenen molt bon gust pel tema de les amistats...
Bonica, això no els hi he dit a la
família, però segurament vindran tres o quatre del grup per a fer un programa
conjunt amb “Catalunya Ràdio”, i així faig que es coneguin, i a tu.... Quan
anem a Sant Joan ja hi haurà oportunitat!
T’espero a la tornada.
Ens veiem en breus bonica!
Alguer★”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada