OBRE ELS ULLS I MIRA A L’HORITZÓ, ÉS EL DESTÍ, ÉS EL CAMÍ [SENSE SAL]

Quatre dies i som lliures de la guerra!
M’aixeco a les vuit i vint del matí i, quan aixeco el cap veig que la Zahra està arraulida i abraçada a la Flamia, la desperto a poc a poc i li dic:

-      Tot bé?

-      Sí, m’he adormit fa un parell d’hores...

-      Anem a esmorzar?

-      D’acord, desperto a l’Abdul i a la Flamia?

-      Com vegis, o si no anem les dues i mirem si trobem alguna cosa per fer...

-      Millor els deixo dormir i els venim a despertar quan sigui més tard...

-      D’acord. Què vols fer?

-      M’ajudes amb el regal de l’Alguer?

Al dir el seu nom veiem que vé... i li diem:

-      Tens un detector o alguna cosa?

-      Per?

-      Res, coses nostres.- diem rient.

-      D’acord...

-      Mama, vaig a seguir fent-ho.

-      Com vulguis, no necessites ajuda?

-      De moment no.

-      Qualsevol cosa digues.

Vaig acompanyar a l’Alguer a buscar l’esmorzar i em va dir...

-      M’he posat en contacte amb el govern de Turquia, i els he “convençut” per a què parlin amb el govern català i així tramitin papers per a fer la vostra acollida...

-      I què t’han dit?

-      Que ho faran el més aviat possible, ja que també els hi he dit que jo marxo d’aquí a tres dies i voldria que vinguéssiu amb mi.

-      Has parlat amb policies agradables, no?

-      Sí, ja en queden ben pocs...

-      Doncs anem amb els nens, a veure si ja han sortit de la tenda, que la Zahra t’està fent el regal, o el de la Laia, i així de passada mirem si la podem ajudar...

-      D’acord, anem-hi.

Vam anar amb la Zahra, que estava amb la Laia, i li vam dir:

-      Et podem ajudar?

-      No, bueno sí, però...

-      Ja marxo...- diu l’Alguer fent-nos l’ullet.

Ens vam quedar les noies soles, mentre l’Alguer anava amb l’Abdul i altres nens a jugar a futbol; llavors la Zahra ens va dir:

-      A part de la carta, què més li puc fer?

-      Jo crec que amb la carta estarà més que content, perquè no se l’espera gens...

-      Però algun detallet més li vull fer...

-      I si li poses el poema que ens va fer arribar l’Aina amb una nota; sé que això, i no perquè ho hagi vist, també m’ho has fet a mi...

-      Doncs et saps una part del teu regal, però no tot...

-      Li faràs?

-      Sí. M’ajudeu a pensar la nota que li he d’afegir?

-      Tu saps el vincle que tens amb ell, saps què li vols posar...

-      D’acord, doncs a veure...

Va començar a escriure la nota, i passats cinc minuts ens va dir:

-      Què us sembla?

-      Ens la pots llegir, sisplau.

-      D’acord...

“Alguer, moltíssimes gràcies per tot el que has fet per nosaltres, per tot el que ens has ensenyat al llarg d’aquests dies, per tot el que ens has fet créixer i millorar com a persones.

Moltes gràcies per estar des d’un principi al nostre costat, i malgrat hagi estat difícil, ajudar-nos a superar tots els obstacles que se’ns han posat pel camí.

Avui per fi coneixem la llibertat, que tu ens has portat fins a ella... Moltes gràcies per tot.

Gràcies per aquests vint-i-nou dies compartits am tu, gràcies per fer-nos sentir família, moltes gràcies per canviar-nos la vida i fer-nos veure que RES és impossible si nosaltres no ho volem...

Bé, ja ens ho hem dit tot a les altres cartes, però és que sé que, quan et doni aquesta i arribem a Catalunya, els nostres camins es separaran per sempre i t’haurem perdut.

No vull que passi mai! No vull perdre’t!

M’has ajudat a aixecar-me quan m’havia caigut, m’has fet veure el costat positiu de la vida; m’has fet volar a un altre món, i somiar que UN MÓN NOU ÉS POSSIBLE!

Gràcies al destí per fer-me topar amb tu i haver conegut a la meravella de noi al qual avui li faig aquesta petita nota.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER TOT!

Com diuen a una cançó de les vostres...

Si te quieren callar, canta con rebeldía!

T’estimem!

Zahra

11/06/2016

Idomeni”

-      Us agrada?

-      És molt maca, li encantarà!

-      De debò ho creieu?

-      El què?- diu l’Alguer des de darrere la Zahra.

-      Coses nostres...

-      És del meu regal, oi? No passa res, ja ho veuré d’aquí a quatre dies.

-      D’acord, espero que t’agradi.

-      Li encantarà, és molt maco!

Vam anar a buscar el dinar, que ja eren les dues i vint, i ens vam trobar en què els voluntaris estaven recollint el que, fins ara, havia estat la “cuina”, llavors la Laia va acostar’s-hi i va dir:

-      Què està passant?

-      Ens fan fora a tots.- li diu un noi.

-      Llavors jo també he de marxar?

-      Si t’han dit alguna cosa sí, si no t’han dit res, se suposa que et pots quedar.

-      Vaig a preguntar a veure què passa...

-      D’acord, ja diràs alguna cosa.

-      Sort. -vam dir-li.

Quan va marxar, la Zahra va dir:

-      Li vull donar ja el regal...

-      T’has d’esperar fins d’aquí a quatre dies, que passen volant!

-      D’acord, vaig a seguir fent-li la carta.

-      T’ajudem?

-      No cal, si em fa falta ajuda ja la demanaré, però gràcies. Marxo a la tenda per no molestar i concentrar-me millor, d’acord?

-      M’agradaria ajudar-te, però tu saps millor que ningú el que et convé, així que, fes el que creguis que t’anirà millor.

El dia va passant sense massa complicacions ni gaires entrebancs, quan s’acosta la tarda, la Laia ens va dir:

-      Noies, tinc una cosa per a vosaltres...

-      Què és?- va preguntar la Zahra amb curiositat.

Ens va allargar un paquet petit i embolicat, la Zahra el va obrir i va dir, al veure que era un disc...

-      Moltes gràcies, però, quan l’escoltarem?

-      Doncs quan estigueu en terra d’acollida, no us amoïneu, que ja queda ben poc!

-      D’acord, són les cançons que ens heu estat cantant al llarg d’aquests dies?

-      Algunes d’elles, però també n’hi ha d’altres que no us hem ensenyat, encara.

-      No hi ha pressa, encara tenim quatre dies.

L’Alguer es va afegir a nosaltres, i ens va dir:

-      Anem a sopar, que són les vuit i vint...

-      No tinc gaire gana, però d’acord.- va dir la Laia amb un somriure.

Vam acabar de sopar, i després l’Alguer ens va ensenyar fotos de la nostra terra d’acollida, i ens va dir:

-      Segurament us quedareu a una caseta que tenim a Sant Joan de les Abadesses, però encara ho he d’acabar de parlar amb la meva germana i amb el govern; s’ha de fer molta feina, encara!

-      No ens has parlat de la teva germana...- va dir la Laia.

-      Bé, tu ja la coneixes, però és que tampoc sé què dir...

-      Doncs és igual, marxem a la tenda, que demà ja ens explicareu més coses; ja que ens faltaran menys dies per marxar!

Vam anar a la tenda i ens vam ficar dins, llavors, la Zahra va treure la carta de l’Alguer i va fer el gest de donar-li, però ell va dir amb un somriure:

-      Millor l’últim dia i així ens ho donem tot alhora.

-      D’acord, però no sé si podré aguantar...

-      Sí que podràs, només et queden; millor dit, us queden quatre dies.

-      D’acord.

Es va estirar per a dormir, però llavors l’Alguer va dir:

-      No voleu més cançons?

-      Per avui no, estic cansada i em fa mal el cap...- li diu amb cara trista.

-      D’acord, doncs demà us vindré a despertar amb alguna que haureu de descobrir...

Van marxar de la tenda i ens vam quedar els quatre a dins, els nens estirats a les màrfegues, i jo amb la Flamia asseguda de cames creuades, pensant en demà.

Cap allà a les onze menys vint em vaig marxar a dormir, quan feia estona que els nens roncaven... 

Posem fi al dia número vint-i-vuit al camp; un dia més a Idomeni, però un dia menys per a ser lliures.

 

S’ha de veure el costat positiu a les coses, si no, al final t’acabes enfonsant.