M’aixeco cap a les nou del matí,
ja que ahir vam marxar a dormir tard, i veig a la Zahra asseguda fora de la
tenda, amb una llibreta escrivint.
Vaig amb ella i li dic:
-
Estàs
fent regals a aquestes hores?
-
Sí, estic
pensant en coses...
-
En què
estàs pensant?
-
En algun
regal per a les noies que ens vindran a rebre.
-
No cal,
ja t’ho va dir l’Alguer, que no els hi cal cap regal; elles venint-nos a buscar
i a rebre estan més que contentes!
Llavors veiem que se’ns acosta la
Laia i ens diu:
-
Bon dia
noies, sabeu on és l’Alguer?
-
Ni idea-
vaig dir.
-
No passa
res, segurament estarà fent els regals, o descansant; ja que ahir vam marxar a
dormir molt tard parlant amb el govern turc...
-
I què us
van dir?
-
Que
s’haurien de fer ja els papers de la vostra acollida, per a poder-los enviar al
govern català el més aviat possible.
-
Creus que
els hauran fet?
-
Jo confio
en que sí, ja que quan van parlar amb ells ens van preguntar coses vostres
mentre, en teoria, feien els papers...
-
A veure
si hi ha sort...
-
Segur que
sí, hem de pensar en positiu!
-
Puc anar
a despertar a l’Alguer?- pregunta la Zahra.
-
Deixa’l
descansar, que el pobre té massa feina...
-
Però vull
estar amb ell!
-
I
nosaltres també volem, però l’hem de deixar dormir, que a sobre aquests últims
dies ja té massa feina a sobre, com per a que ara li compliquem més les
coses...- diu la Laia.
Al cap de vint minuts d’estar
parlant, se’ns va acostar l’Alguer, i ens va dir:
-
Noies,
perdoneu, però és que, estic massa cansat, ahir vaig marxar molt tard tramitant
els vostres papers per a l’acollida...
-
Però,
això no ho ha de fer el govern grec?
-
Sí, però
vaig estar parlant amb ells, per a veure com ho fèiem, i al final m’han dit que
es posaran en contacte amb el govern català i així poder fer tràmits...
-
Vull ser
lliure ja!- va dir la Zahra.
-
Jo també vull que pugueu sortir d'aquesta, el més
aviat possible; ja que sé que tants dies aquí, i a sobre en les condicions en
les que esteu; no és gens agradable...
-
De debò, que no només ho vol l’Alguer, sinó que hi ha molta gent
a Catalunya que us espera amb els braços oberts...
-
La noia
de la carta?
-
L’Aina,
sí, ella és una de les noies que us vindran a rebre quan estigueu a Sant Joan
de les Abadesses.
-
I qui més
vindrà?
-
Dues
noies de Reus, i una noia d’Uruguai.
-
Viatjarà
des d’Uruguai per venir-nos a buscar?
-
Sí.
-
Vaja, sí
que deu tenir ganes de conèixe’ns.
-
Moltes;
encara que estiguem molt lluny, també ha fet moltes coses per a que pugueu ser
lliures.
-
Doncs,
quan parleu amb l’Aina, li podeu dir que moltíssimes gràcies a tothom...
-
I tant!
Vaig a veure si puc parlar ara amb ella...
Va treure el mòbil i va enviar-li
un missatge, llavors, ens va arribar una nota de veu que deia:
“Família, estem aquí, a la vostra terra d’acollida, preparant-ho tot per
quan vingueu.
D’aquí a tres dies us vindrà a rebre moltíssima gent que, des d’un
principi, lluitem per a que pugueu ser lliures el més aviat possible...
Vindrà gent d’arreu del territori (Barcelona, Reus...), i de més lluny;
hi ha una noia d’Uruguai molt maca, que té moltes ganes de poder-vos conèixer;
ja que li he parlat molt bé de tots vosaltres...
Nois, ens veiem d’aquí a uns dies, i no us amoïneu perquè amb les
meravelles de persones que teniu al voltant se us passaran volant!
Molta força des de la vostra propera casa!
Petons, abraçades i ànims...
Aina”
Vam acabar d’escoltar la nota de
veu i la Laia ens va dir:
-
Quan
conegueu a tota la gent que dia rere dia fa actes per reivindicar drets, us
enrecordareu de tot el que s’ha fet per a poder fer els vostres tràmits, i
poder fer possible la vostra acollida, d’una vegada per totes.
-
Laia, Alguer; m’ajudeu a fer un regal per a la
gent que ens vindrà a rebre?- li va demanar la Zahra.
-
Hauràs de
fer-ne molts, vindrà molta gent!
-
Doncs es
fan molts, se sap quanta gent vindrà?
-
A
veure... de moment, catorze segurs.
-
Què?!
-
Ja t’hem
dit que era molta gent...
-
Els hi
faig una nota d’agraïment, creus que és molt poc?
-
No! Jo
crec que no s’esperen res.
-
T’ajudem
a pensar-la?
-
Sisplau.
-
A veure,
fes una que serveixi per a tothom, i si la vols personalitzar només has de
canviar el nom de la persona a la que va dirigida la nota.
-
A veure,
què us sembla?
“Moltes gràcies per donar-nos suport des del principi!
Avui podem ser acollits gràcies a que teniu un govern que es posa mans a
la feina, moltes gràcies (nom de la persona), per a ajudar-nos malgrat la
distància, malgrat els entrebancs que han sorgit al llarg d’aquest mes, al
llarg de tot el temps que porteu lluitant per a defensar els drets de les
persones que fugim de la guerra!
★
BENVINGUTS, SALAM ALEIKUM★
Gràcies pel vostre suport! ”
-
Els hi
agradarà moltíssim, però creiem que no cal.
-
Jo crec
que sí que cal, algun detallet els hi vull fer, que així s’emporten un record
nostre.
-
El millor
record que s’emportaran és el fet de que us han ajudat a ser lliures de la
guerra; això ja és molt!
-
Però, ja
que m’agraden les manualitats, doncs algun detall caurà.
-
Com
vulguis, ja t’ajudarem a fer-ho.
-
No cal,
això ho vull fer jo sola; però gràcies.
Vam anar a buscar el berenar, ja
que eren les sis i vint, i ens ho vam menjar d’una revolada; tenint en compte
que era un entrepà petit i que teníem molta gana.
La tarda va anar passant, vam
seguir fent activitats; com ara cantar més cançons que ens ensenyaven tant l’Alguer
com la Laia, i ja de pas gaudir molt.
Cap allà a les nou vam anar a
buscar el sopar, i com no feia gaire que havíem berenat, no ens ho vam acabar;
però els voluntaris ens van dir que no passava res, que a l’endemà mengéssim
millor.
Vam acabar de sopar a tres quarts
de nou, i la Zahra va dir:
-
Vaig a la
tenda, vaig a fer les notes...
-
Vaig amb
tu, que vull donar-te un consell- va dir l’Alguer.
-
D’acord.
-
Us
acompanyo?- vaig preguntar.
-
Sí,
sisplau, que així també m’ajudes.
-
D’acord,
anem-hi.
Vam anar a la tenda i la Zahra va
agafar cartolines de colors, que li havien donat els voluntaris, i les va
dividir en quatre trossos, va començar a escriure, i quan portava tres de les catorze
que havia de fer-ne, va dir:
-
Demà
segueixo, que així se’m passen més ràpids els dies, ja que estaré entretinguda
i no pensaré en cap altre cosa.
-
D’acord,
i ara què faràs?
-
Marxar a
dormir, millor dit, acabar el teu regal.
-
D’acord,
doncs ja me’n vaig, que així t’inspires amb més facilitat.
-
Com
vulguis.
Van marxar de la tenda,
deixant-nos a la Zahra i a mi soles...
Quan feia vint minuts que havien
marxat, l’Abdul va dir:
-
A qui li
vols fer les notes aquestes?
-
Doncs als
nois de Txarango, i a les noies que ens vindran a rebre, d’aquí a tres dies.
-
D’acord.
Vaig veure que, la Zahra treia
alguna cosa de sota la màrfega, em vaig fixar i vaig veure que era la foto que
ens havíem fet dies enrere, dibuixada i dedicada; en resum, una part del regal
de l’Aina.
Llavors la va posar amb totes les
cartes i em va dir:
-
Demà m’ajudaràs
a fer sobres per a posar les cartes, i les notes?
-
Com
vulguis, però no sóc la millor per a fer manualitats.
-
Doncs no
passa res, ja demanaré ajuda a la Laia.
Va ficar-se al sac, i en un
parell de minuts ja estava adormida, llavors l’Abdul em va dir:
-
Jo també
marxo, que de tant jugar a futbol estic cansat...
-
D’acord.-
vaig dir rient- bona nit.
Quan els nens estaven adormits
vaig decidir marxar jo també, i pensar en que s’acaba un altre dia de patiment.
Poso fi al dia vint-i-nou al
camp...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada