Em fa molta ràbia que facin això,
sobretot deixant tota una família enrere, però no puc decidir la vida dels
altres, ja en tinc prou en fer la meva bé...
Comencem un nou repte a Idomeni... A veure com
es presenta el dia setze al camp.
Ja hem sobrepassat la meitat dels
nostres dies aquí, si al final no hi ha canvi d’opinió...
Surto de la tenda amb el neguit del
què ens espera avui. Vaig a buscar l’esmorzar a les nou i vint, i després vaig
amb l’Alguer i els nens que estan cantant, com dies enrere.
M’assec amb ells per disfrutar de
les cançons, avui els grups que toquen són: Strombers, Kòdul, Gertrudis, Obrint
Pas, Itaca Band... Les cançons que ens posa l’Alguer són precioses, en una de
Kòdul que es diu “Nits de carretera”, em sento
identificada; sobretot a la part que diu “
Cent quilòmetres sense parar, travessant barreres de filat...” se’m fa un nus a l’estómac, em sento
massa identificada, però ho deixo córrer.
Seguim cantant i el matí se’ns
passa d’una revolada, quan me n’adono ja és gairebé l’hora de dinar, però que
els nens em posaran entrebancs perquè ahir va ser un dia molt dur...
Intento no pensar-hi gaire, intento
disfrutar del que em permeto, intento desconnectar del món real, i com ens diu
l’Alguer, marxar una estona al Clòwnia,
però per desgràcia no em funciona.
Ara feia dies que no se’m passava
pel cap el rostre d’en Haddif, però a la nit se m’ha aparegut i he estat tenint
por de que fos real, de que de veritat hagués tornat a Idomeni... Però quan
m’he llevat aquest matí ja he vist que era tot mentida, que només era un maleït
somni, com tants altres que he tingut al llarg dels meus dies al camp...
El que de veritat em fa ràbia es
que, com escric desde que va marxar, que no doni senyals de vida i que si en
dona digui que vol estar amb nosaltres però que no pot, au va! Que estar aquí
trastoca una miqueta, però no tant!!
Vaig a seguir explicant el dia,
perquè ara m’ha donat per desfogar-me... i la veritat és que fer això de tant
en tant va molt bé.
Tornant
a la rutina d’Idomeni...
Vaig amb l’Alguer i els nens, que
estan parlant amb uns voluntaris que, la impressió que tinc, és que van
perduts; i que malgrat les ganes se’ls ha d’ajudar a fer les feines... Però per
a poder viure millor el que calgui, tot i que no s’ha de fer gaire cosa...
Però deixant les milions de
lamentacions que per les quals m’agradaria queixar-me, vaig a fer tot el
possible per a que la vida al camp sigui de la millor manera possible.
S’acosta l’hora de dinar, és l’una
i vint, i anem a fer cua per a poder recollir el dinar...
Com he dit abans els nens comencen
a córrer fora de la cua, i comencen a donar problemes... Ens arriba el torn i
agafem tres plats de menjar, avui toca amanida i una peça de fruita.
L’estona va passant, i acabem de
dinar cap a tres quarts de dues; a l’acabar retornem tot i marxem a la tenda a
descansar, que de fet, no podem fer una altre cosa perquè tampoc hi ha gaire
cosa a fer, i està començant a plovisquejar.
A l’estar dins de la tenda els nens
s’estiren a les màrfegues i es comencen a barallar, un altre vegada, i la Laia,
l’Alguer i jo ens asseiem com podem, i aprofitem per parlar de temes que ens
amoïnen, com ara el tema d’en Haddif.
Quan començo a parlar del tema se’m
fa un nus a la gola i em costa parlar, però a mesura de que va passant l’estona
el neguit va marxant i em vaig tranquil·litzant.
Una part de la conversa que tenim,
i crec que el que més em costa de deixar anar és explicar les baralles que
teníem quan els nens eren petits, i quan vivíem a Alep...
-
Abans de que tot comencés...- vaig
començar a dir- vivíem a la ciutat d’Al-Sukari, situada al nord d’Alep, i quan
va començar la guerra, me’n recordo que... La Zahra devia tenir quatre anys, i
l’Abdul en devia tenir dos... Ara miro cap enrere i penso que, ens hem deixat
tota una vida a Alep, però que aquí, de moment estem molt millor, ja que aquí
no cauen bombes mentre caminem i no anem amb la por al cos de que un dia
d’aquests et llevis i t’hagis quedat sol; en el sentit de que s’hagin emportat
a tota la teva família, o el que et quedava d’ella, i tu hagis d’assumir que
has de començar de zero, deixant tota una vida enrere si no vols viure enmig de
les bombes.- vaig aprofitar per fer una pausa i vaig adonar-me’n de que els nens
havien deixat de barallar-se, i que escoltaven les coses de la seva infància
que anava explicant.
Vaig tancar els ulls i vaig
sospirar, deixant anar tot l’estrès que portava dins, i passats cinc minuts la
Laia em va dir:
-
Nura, tot bé?
- Si,
algun dia ho havia d’explicar, algun dia ho havien de saber.
- Vols
seguir parlant?
- No
ho sé. Per una part va molt bé desfogar-se, però per una altre puc ficar la
pota dient alguna cosa que no hauria de dir, o que pot ferir els vostres
sentiments.
- No
t’amoïnis Nura, si ens fereixes ja t’ho direm- va intervenir l’Alguer.
-
D’acord.
Llavors, quan ja estava més
tranquil·litzada, vaig seguir explicant.
-
Bé, com us anava dient.... Vam
deixar tota una vida enrere, una casa, una família sencera, als amics... i tot
per llançar-nos a l’aventura, a veure si trobàvem sort i podíem arribar a algun
lloc on ens podien acollir... Doncs, ja fa setze dies que som aquí, ja fa setze
dies que vam desembarcar dels dinguis
i també fa setze dies que vam arribar tots quatre, però al dia següent d’estar
aquí vaig donar a llum a la petita Flamia, - vaig dir fent-li un petó al cap - i el mateix dia que va néixer la Flamia vau
arribar a Idomeni per donar una mica de llum en tants dies grisos que ens
esperen...- vaig dir mirant a l’Alguer- i, si us plau, quan parlis amb Txarango
agraeix-lis mil vegades, o les que calgui, tot el que heu fet per nosaltres, o
si al final no podem anar a Sant Joan...
no et sentis culpable per res, simplement has d’estar orgullós de poder dir,
quan tornis a casa teva, Catalunya, defensar el que has vist, explicar el que
has viscut...
Estic
parlant massa, voleu dir alguna cosa?
- No
tranquil·la, i no t’amoïnis, que quan estiguem a Catalunya, i coneguis a tota
la gent amb la que col·laborem i que lluita cada dia per a que s’obrin d’una
vegada les maleïdes fronteres... Jo crec que, amb aquesta experiència m’ha
canviat el concepte que tenia de la Unió Europea, pensava que ajudava a tothom,
però vivim massa enganyats, massa envoltats de mentides... Et deixo seguir, que
he parlat massa.
- Bé,
com anava explicant.... El fet de que en Haddif ens deixés a la deriva al camp,
em va fer obrir els ulls i adonar-me’n de que no per molt que sigui la persona
amb qui portes compartint mitja vida, compartint mil experiències, que qui sap
quan les tornarem a viure, o si no tornaran mai... Però ara ha pres una decisió
i no podem canviar res del que ha escollit, perquè és la seva vida; jo ja tinc molta feina en fer la meva bé i en
cuidar de qui m’estimo... I a partir del dia que va marxar ja sabeu tot, però
se m’ha oblidat de dir, bé de fet ho dic cada dia, però avui encara crec que no
ho he dit... Mil gràcies per ajudar-nos a superar aquesta mala passada, aquest
mal tràngol que, per desgràcia, és etern... No hi ha paraules per a dedicar-vos
com a agraïments... I si ho fes em quedaria molt curta.
- No
tinc paraules...- diu l’Alguer.
- Jo
tampoc - diu la Laia - de debò creus que hem fet tant per vosaltres?
- Si,
i ja us he dit que m’he quedat curta...
- No
sé que dir, me’n alegro de que us haguem ajudat tant.
- Jo
crec, - diu l’Alguer- que com sempre estem disposats a ajudar, doncs ara venir
aquí i poder fer tot el possible per a que tingueu una vida millor no ens costa
gens. No Laia?
- Si,
suposo que tens raó, no ho sé, mai m’he parat un moment a pensar en això.
- Laia,
tu perquè vas decidir venir a ajudar aquí?- va preguntar l’Alguer.
- Doncs,
la veritat és que portava uns anys plantejant’m-ho i quan vaig veure a les
notícies la masacre de refugiats que fugien de Síria vaig dir-me a mi mateixa
que era el moment d’anar cap allà a ajudar, d’anar a fer el que sempre havia
volgut fer; tenia una oportunitat i l’havia d’aprofitar a cada moment. Així que
fa un mes vaig decidir agafar el primer vol que hi havia Barcelona-Grècia i
venir cap aquí a ajudar; vaig preparar-me una motxilla amb quatre mudes, i vaig
venir amb el que duia posat. I tu, bueno, perquè vau decidir venir Txarango?
- Doncs,
perquè creiem que tot el que fa la Unió Europea no ens representa, i hi estem
en contra; ja que hem fet concerts solidaris i manifestacions per denunciar tot
el que està passant i fer ressò de la situació, ja que la UE no fa res.
Així
que, vam agafar una motxilla petita, i els instruments, i vam venir de cap aquí
per a canviar la situació en tot el que poguéssim. Però el mateix dia que vam
arribar van marxar cap a Catalunya de nou per a preparar les coses del Clòwnia, que ja el tenim a tocar i s’ha
de fer molt!
Però
deixant de banda les coses del grup, gràcies a que aquests temes ens interessen
hem conegut a una família estupenda, i que l’ajudarem a sortir de la guerra
sigui com sigui!
- No
tinc paraules... –vaig dir a punt de plorar.- mil gràcies per tot, gràcies per
ser com sou, sou únics.
- Gràcies
a tu, crec que parlo en nom dels dos... Ens heu canviat la vida.- va dir
l’Alguer.
-
Parles en nom dels dos, i orgullosa
de que sigui així!
Vam mirar l’hora, les sis i vint,
portàvem hores parlant!
Se’ns va passar l’estona volant,
llavors l’Alguer va dir:
-
Noies, ara que hem parlat, i a
sobre coses una mica tristes... Perquè no posem música alegre?
- D’acord!-
vaig dir amb emoció- Tinc ganes d’escoltar meravelles com les de sempre...
- Et
sorprendré. Avui posaré un grup que no he posat mai.
-
A veure...
Llavors va treure el mòbil i ens va
posar una cançó d’un grup català que es deia Ebri Knight, la cançó es deia Foc!,
i una part deia així: “Sents clara la
crida, et cou la ferida, la teva vida és en joc. Pren aire i crida: foc!”
Vam anar a fer una volta pel camp,
ja que havia deixat de ploure, i així analitzàvem la situació, com havíem fet
dies enrere.
Cap allà a les vuit del vespre vam
anar a recollir el sopar; un plat de sopa i un tros de carn poc feta.
Acabem ràpid de sopar, avui no hi
ha gaire conversa, ha estat un dia llarg, dur i ple de confidències...
Marxem a la tenda, com sempre
acompanyats de la nostra petita família, i quan som dins l’Alguer em diu:
-
Nura, gràcies per tot. Ja saps que
sóc aquí per ajudar i que, de fet, només vull això; però si de passada us puc
ajudar a ser feliços... Millor que millor!!
Mil
gràcies per haver confiat en mi i haver compartit les teves vivències, gràcies
per demostrar una vegada més que les fronteres les posem allà on volem, gràcies
per demostrar a la gent que no hi ha límits si un no se’ls posa, gràcies per
donar-me impuls quan necessitava tornar a volar... Gràcies per tot, de debò!!
Us heu convertit en la meva petita família i m’encanta que hagi estat així.
Serà una cosa per sempre, t’ho prometo!!
- No
sé que dir... M’has agafat desprevinguda, però t’he de dir alguna cosa, així
que...
Agrair-te
una vegada més, després de tot el que has viscut amb nosaltres; de totes les
males passades que hi ha hagut, de tot el que ha passat; que segueixis
recolzant-nos i que ens segueixis ajudant sempre, contagiant la teva alegria.
Gràcies bonic!!
- M’has
deixat sense paraules, ja saps que a mi no em costa gens ajudar a la gent i ho
faig amb tot l’amor del món...
- Ho
sé, però... Ho havia de dir, necessitava deixar-ho anar, ha estat molts dies
rondant per aquí dins, i avui, ja que ha estat un dia de confessions i
explicacions, he trobat que era un bon dia.
-
Jo també, el que he dit....
Necessitava deixar-ho anar, i la veritat és que, com has dit, avui és un bon
dia.
Vam mirar l’hora i ens vam adonar
de que, era molt tard, eren les deu!!
Llavors vaig dir:
-
Alguer, mil gràcies de debò!
- De
res Nura. Us vinc a despertar demà? Què fa dies que no ho fem!!
- Si
sisplau!!- van dir els nens.
- Però
vosaltres no estàveu adormits?- vaig dir sorpresa.
- No
gaire...- va dir la Zahra- de debò penses tot això?
- Si,
i més coses, però les dic demà, que ara és tard i hem de descansar.
- D’acord,
bona nit Alguer.
-
Bona nit família!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada