Tinc ganes d’estar a Catalunya, a
Sant Joan de les Abadesses, per comprovar totes les meravelles que m’han
explicat d’aquella terra...
Són les nou i vint del matí quan
s’escolta música... Una cançó que diu així “Amb
l’espurna de la història i avançant a pas valent...” l’Alguer ens diu que
el grup es diu Obrint Pas.
Feia molts dies que no ens
despertava amb música, ho trobava a faltar!!
Sortim de la tenda, els nens amb
cara d’ adormits, i jo amb nervis pels pensaments de cada dia...
Anem a buscar l’esmorzar i, com
cada dia, fem la llarga cua que hi ha per a que tots els que estem al camp
tinguem per menjar...
Quan tenim l’esmorzar anem al
costat de la nostra tenda i, a l’acabar, els nens marxen a l’escola.
Quan els nens marxen nosaltres aprofitem per explorar els voltants
d’Idomeni, i fer un anàlisi de com evoluciona tot...
Aprofitem, ja que els nens són a
l’escola, per a part d’analitzar la situació a Idomeni, parlar de temes que
m’amoïnen...
Ja fa masses dies que va marxar en
Haddif, ja fa masses dies que som aquí allunyats del món, sense que ningú es
pregunti si estem vius, sense que a ningú li importi el que ens passa o ens
deixa de passar...
Estic farta de tot! Farta de que a
la gent se li ompli la boca de paraules maques i amables però després no facin
res!!
Ara deixant això de banda, perquè
queixar-me no serveix de res si no ens mobilitzem per a canviar les coses...
En els catorze dies que ens queden
per marxar a Catalunya se’m passaran els problemes perquè tindré el cap posat
en poder marxar d’aquí quan abans millor...
Vaig amb els nens que estan amb la
Laia i dic:
-
Nois, sabeu on és l’Alguer? Fa
hores que no el veig, només quan ens ha vingut a despertar i després sé que ha
marxat a ajudar a uns nois, però ara li he perdut la pista...
- No
ho sé; la veritat és que fa molt que no el veiem- diu la Zahra- li deu haver
passat alguna cosa?
- Esperem
que no... Ara estic amoïnada. –diu la Laia- vaig a buscar-lo...
- Podem
anar amb tu?- pregunten els nens, gairebé llençant-s’hi a sobre.
- Un
dels dos. Nura, vens o et quedes?
- Em
quedo, no t’amoïnis, els deixo en bones mans...
- Merci.
D’acord, a veure qui vol venir?
- Que
hi vagi la Zahra, jo ja el veuré quan vingui...- diu l’Abdul amb els ulls
plorosos.
- Tot
bé Abdul?
- Si,
no passa res...- diu somicant- aneu a veure si hi ha sort.
-
D’acord...- diu la Laia poc
convençuda.
Llavors van començar a caminar per
tot el terreny d’Idomeni, però sense cap rastre de l’Alguer. Què estrany...
Al cap de dues hores van venir amb
les mans buides i el cap cot i van dir:
-
Hem repassat tot el camp de dalt a
baix però no hem trobat res...
- Que
li pot haver passat? On pot estar?!- diu la Zahra a punt de plorar.
- No
t’amoïnis, anem cap a la tenda; que comença a fer fred...- li dic a la Zahra
perquè es relaxi.
-
D’acord...
Anem cap a la tenda i, quan obrim,
per sorpresa nostre ens el trobem adormit!
La Laia, amb cura el sacseja a poc
a poc per despertar-lo i, quan s’aixeca li diem, en el to més educat que tenim:
-
Quanta estona portes aquí?
- Una
hora, m’he començat a trobar malament i he vingut a descansar per a veure si
podia revifar-me una mica, i d’alguna cosa m’ha servit... Però us he preocupat
molt, em sap greu; però no volia trobar-me pitjor, ho sento nois.
- No
passa res, com ens dius sempre... Hem d’intentar estar bé per a poder ajudar
als altres.
- No
passa res nois, de debò...
- Et
trobes millor?- pregunta la Zahra amoïnada.
- Una
miqueta, però no gaire. Encara que descansar m’ha anat molt bé... Però
haver-vos preocupat, m’he sentit fatal.
-
No et preocupis, el que importa és
que hagis descansat i ara et trobis millor...- respon amb un somriure tendre i
ple d’esperança.
Ens fiquem tots a la tenda, en
rotllana i la Zahra li allarga una carta a l’Alguer i una altre a la Laia.
Llavors pregunten:
-
I això?
- Un
regalet, però, llegiu-les demà... Sisplau.
- D’acord,
doncs quan estiguem tots les llegirem!
- Bona
nit família, que és tard i avui hem tingut un dia una mica estrany i no vull
acabar malament...
-
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada