No m’ho
puc creure...
Per fi,
després d’un mes, podem conèixer la llibertat!
M’aixeco,
i veig que la Zahra està desperta i posant-se les sabates per sortir de la
tenda; m’espero i sortim les dues.
Quan
sortim ens trobem un cartell que posa:
“No
tolerem la llei tal com està establerta!
Per fi sou lliures d’aquest
malson!”
Anem a
esmorzar, el nostre últim esmorzar a Idomeni...
Veiem a
l’Alguer, que ens diu:
- Marxem
després de dinar, ja està tot arreglat.
- T’he de
donar la carta...- li diu la Zahra.
- Millor
quan estigui la Laia, i així ens ho dones als dos alhora.
- D’acord.
- A més, jo
també us els he de donar.
Llavors,
al cap de cinc minuts, vé la Laia i ens diu:
- Nois
gaudiu, que per sort, això ja s’acaba!
L’Alguer
ens va posar una cançó de Txarango que es deia Obriu les portes, i ens va
ensenyar la lletra, va arribar una part que deia: “Un crit al vent rebel,
benvinguts Salam Aleikum”
Vaig
gaudir molt de la cançó, ja que segurament, seria l’última vegada que escoltàvem
música seva.
La Zahra
va plorar amb la cançó i llavors l’Alguer li va dir:
- Ei! Què
no passa res.
- Sí que
passa, això vol dir que no ens veurem mai més!
- Sí que ens
veurem, que ens heu d’ajudar amb el Clòwnia!
- Però
després d’això ja s’haurà acabat, t’hauré perdut per sempre!
- No em
perdràs mai Zahra.
Encara que estiguem separats no
m’hauràs perdut.
Es van
abraçar ben fort, i a l’Alguer li van caure un parell de llàgrimes de l’emoció
del moment.
Passats
uns minuts es van separar i la Laia va dir:
- Els hi
donem els regals?
Sí, no allarguem més el patiment.
Van
treure d’una bossa uns sobres i un paquet, vam obrir el paquet i vaig veure que
era el seu disc El cor de la Terra,
signat i
amb fotos nostres.
A dins
dels sobres hi havia unes cartes per a cadascuna, la vam llegir, i la Zahra es
va emocionar.
A
l’acabar-lo de llegir li va dir:
- Gràcies
per tot!
- De res
bonica.
Us mereixeu això i molt més.
Vaig
obrir la meva carta i vaig llegir-la amb calma, a l’acabar li vaig dir:
- Moltíssimes
gràcies per tot.
- De res,
gràcies a vosaltres.
Llavors
ens van posar música fins que la Laia va dir:
- Anem a
fer motxilles?
- Sí, que
ja se m’oblidava.
Vam anar
a la tenda i em vaig començar a recollir el que ens havien deixat, la Zahra va
agafar el disc com si fos la cosa més valuosa del món, que de fet ho era.
Quan vam
acabar, ens vam reunir amb ells, que ja tenien les motxilles a l’esquena.
Vam anar
a buscar el dinar, ja que teníem ganes de marxar, i ens ho vam menjar amb
rapidesa.
A
l’Acabar l’Alguer va anar a parlar amb la policia i ens va fer un senyal per a
que anéssim amb ell.
Vam
parlar amb el policia, que ens va preguntar molta cosa, i al final, al cap de
mitja hora de parlar, vam sortir d’Idomeni per agafar un cotxe en direcció a
Grècia.
Al pujar
al cotxe vam dir:
- Per fi
s’ha acabat el malson!
Vam posar
rumb a l’aeroport de Grècia, i a l’arribar van facturar les maletes, llavors
ens van dir:
- Família,
truquem a l’Aina?
- Sí, que
volem parlar amb ella!
Va marcar
el seu número i, quan va despenjar va dir-li:
- Aineta,
tinc una sorpresa.
- Ja esteu
fora la Laia i tu?
Ens va
fer un senyal amb el cap i vam cridar:
- Aina!!
A l’altre
costat es va escoltar un plor i l’Alguer va dir:
- Tot bé?
- Sí, se’m
fa estrany escoltar-los la veu, per cert, tinc a les noies aquí.
- Dóna’ls-hi
el telèfon, que diguin alguna cosa.
Es va
escoltar un soroll i de sobte molta gent que deia:
- Volem que
arribeu!
La Zahra
va començar a plorar i va marxar cap al lavabo.
Quan va
tornar, ja era hora d’entrar a l’avió; eren les quatre i vint.
Vam
entrar a l’avió i va dir:
- Ens toca
a tots junts?
- No, la
Laia i jo anem davant vostre.
Es va
escoltar el soroll del motor i la Zahra va dir:
- Quanta
estona és?
- Tres
hores.
Al cap de
deu minuts d’enlairar-.nos els nens estan adormits, mentre que la Laia i
l’Alguer estan parlant de com serà la nostra arribada.
Passen
les tres hores i a l’aterrar l’Alguer ens va dir:
- Ara ens
trobarem a la meva germana.
- Però si
som sis, com cabrem la cotxe?
- Té sis
places, no us amoïneu.
Vam
sortir de l’aeroport i ens vam trobar a la Marina, que quan va veure als nens
va abraçar-los, quan vam arribar els adults ens va dir:
- Teníem
moltes ganes de que vinguéssiu.
- Ara cap a
casa, a descansar.- ens diu la Laia.
Vam pujar
al cotxe i els nens van començar a preguntar:
- Haurem
d’ajudar al Clòwnia, oi?
- A veure,
doncs la casa és bastant gran, ja que hi heu d’estar els sis.
- I no us
amoïneu que sí que ajudareu a muntar el Clòwnia,- ens va dir l’Alguer.
Vam fer
dos quarts d’hora de cotxe i vam arribar a una casa de camp enorme.
Vam veure
a moltíssima gent que ens havia vingut a rebre.
Vam
sortir del cotxe i vaig dir:
- Per fi
som lliures!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada