Pàgines

dimecres, 14 de juny del 2017

EPÍLEG


Hem arribat a Sant Joan de les Abadesses després de cinc hores de trajecte, entre cotxes i avions.

Quan baixem de l’avió, la germana de l’Alguer ens espera a l’aeroport per a portar-nos cap a casa dels seus pares, ja que ens hi quedarem allà fins que no trobem cap altre cosa.
Ens pugem al cotxe i la Zahra diu:
-      Tu ets la germana de l’Alguer, oi?
-      Sí, sóc la Marina.
-      No en sabíem res, pensàvem que ja ens rebríeu a la casa...
-      Hi ha molta gent esperant-vos, teníem moltes ganes de que arribéssiu.
Llavors l’Alguer va mirar a la Zahra i li va dir:
-      No havies de donar coses?
-      Sí, però espera’t...
-      D’acord, i quan els donaràs?
-      Quan trobi el moment adequat.
Vam anar amb la Marina, que ens va dir:
-      Entrem a casa?
-      Sí, a veure què ens trobem...
Ens va portar cap a l’interior de la casa, i al menjador vam veure a molta gent; vaig reconèixer als nois de Txarango, ja que estava sonant una cançó que es deia T’espero, el trosset que sonava deia: “Busca una escletxa enmig del camí, sigues com la llum, obre les portes del demà; guarda una bala d’alegria i no oblidis mai que és TEU el món...”
Llavors va sortir molta gent, amb una pancarta que posava: “BENVINGUTS A CASA!”, l’Alguer ens va presentar a tothom, per fi vam poder conèixer a l’Aina, quines ganes que teníem els nens, i jo, de poder-la conèixer!
Vam anar a fer un tomb per la casa, ja que ens hi quedaríem fins que no trobéssim res més, i la Marina ens va dir:
-      Us agrada?
-      És molt maca, millor que la que teníem a Alep...
-      Doncs me’n alegro, ja que us hi heu d’estar dies fins que no trobem res, almenys estar còmodes.
Vam anar al menjador amb tots, i l’Aina ens va presentar a dues noies de la seva edat, eren les noies que havia recollit la Marina de Reus, llavors ens van dir:
-      Volíem que vinguéssiu, us necessitàvem aquí ja!
-      Moltes gràcies, nosaltres també teníem moltes ganes de poder arribar, ja que haver estat a Idomeni tants dies no ens anava gens bé...
Vam anar a les habitacions, i ens vam trobar uns cartells on posava el nom de cadascú, em vaig fixar i també hi havia el d’en Haddif; vaig reprimir llàgrimes i quan se’n van adonar em van dir:
-      Nura, estàs bé?
-      No gaire, m’acabo de recordar d’en Haddif.
-      Com és que no ha vingut?- pregunta l’Aina.
-      Doncs perquè no volia que vingués, ja m’ho va fer passar malament a Alep, no vull que aquí sigui el mateix infern...
-      Em sap greu, Nura... Pensàvem que vindria, per això hi havíem posat el cartell...- em diu la Marina.
-      No passa res, malgrat tot el que ens ha fet passar, l’heu tingut en compte, i estic segura que si ho sabés; us ho agrairia.
Vaig anar a l’habitació que em tocava i em vaig estirar al llit, vaig començar a plorar moltíssim, gairebé tres quarts d’hora plorant, i a l’anar a veure a la família; la Laia ens va dir:
-      Noies, tenim una petita sorpresa per a vosaltres...
Van treure un pastís d’aniversari, ja que era l’aniversari de la Zahra, on posava: “Meravellós regal, viure! Moltes felicitats!”
Llavors van començar a interpretar una cançó que ens havien posat al camp, Resiste y grita, malgrat fos en castellà ens vam emocionar molt, ja que ens van dir que anava destinada als nens que estaven tancats a un camp anomenat EKO Station.
Vam acabar de menjar-nos el pastís, que tenia forma de tenda de circ, i ens van dir:
-      Ara toquen els regals...
-      Més? Ja en tinc prou amb que m’hagueu portat aquí... És el millor regal que m’han fet.
Li van donar un pòster signat i dedicat amb tots els que hi havia allà...
Algunes dedicatòries que hi havia eren:
“Moltes felicitats Zahra, ara a gaudir d’aquest regal tan maco que és ser lliure! Sarah”
“Bonica, felicitats; gaudeix del teu dia i no perdis mai el somriure, que estàs maquíssima! Marina”
“Felicitats bonica! Ara a gaudir del que t’espera, que aquí tot és possible! Aina”
Va acabar de llegir les dedicatòries i va dir:
-      Moltíssimes gràcies per tot i a tothom. Sou genials, gràcies per haver-me ajudat a sortir de la guerra, moltes gràcies per fer tot el possible per a que poguéssim ser lliures! No hi ha paraules per agrair tanta cosa.
Llavors va agafar els regals que els hi havia fet i els va començar a repartir, les noies es van emocionar; i la Marina li va fer una abraçada ben forta.
A l’acabar de repartir regals l’Alguer ens va dir:
-      Noies, anem a veure les vostres habitacions?
-      Sí!! – va dir la Zahra- Necessito deixar els regals...
Vam anar a les habitacions, l’Abdul i la Zahra compartien, i jo dormia amb la Flamia, eren molt grans, i molt espaioses, no s’assemblaven gens a les d’Alep.
Quan les vam acabar de mirar l’Alguer ens va dir:
-      Noies, anem a muntar al Clòwnia, veniu?
-      Sí!!- va dir la Zahra emocionada.
Vam agafar el cotxe un altre vegada, i vam anar a un espai d’acampada, on hi vam posar unes taules i un cartell que posava: ESPAI CONSCIÈNCIA DEL CLÒWNIA .
Llavors es van obrir les portes del festival, un munt de gent amb tendes i caravanes van entrar per a gaudir dels tres dies que durava l’esdeveniment.
Nosaltres, la nostra terra d’acollida, la veiem com la frase del Clòwnia: UN LLOC ON TOT ÉS POSSIBLE! a veure com ens va la vida aquí…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada