L’ÚLTIMA COSA A PERDRE

Per a tots aquells nens i per a totes aquelles persones que tenen l'esperança d'algun dia poder conèixer la llibertat...
CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL!

Em dic Heva i tinc setze anys, soc de Síria i ara estic en un camp de refugiats, amb la meva mare i la meva germana, a Grècia. El pare no ha vingut amb nosaltres, perquè el van agafar per lluitar a l'exèrcit; i encara és a Síria; porta des del principi de la guerra, i encara no sabem si ens podrem tornar a trobar algun dia, tenim l'esperança de poder-ho fer...

També tenim l'esperança que, quan tot això hagi acabat, puguem tornar a Alep, veure com ha quedat; i fer tot el possible per ajudar a reconstruir-lo, i quan marxi a dormir i em desperti l'endemà, que ja no hi hagi guerra.

Quan vam haver de marxar d'Alep, ja fa dos mesos, em vaig posar molt trista; perquè no veuria més a les meves amigues, ni a l'àvia.

L'àvia s'havia quedat a Alep, perquè ens deia que a ella li quedava poca vida; i que en canvi, a nosaltres ens en quedava molta, i que ho havíem d'aprofitar, i com no, gaudir-la al màxim mentre poguéssim.

Quan em deia això m'entrava por, por de no veure-la mai més, d'haver-la perdut per sempre per culpa de la guerra...

La por era tan gran que, a la nit quan encara no havíem marxat, tenia malsons on un dia em despertava i l'àvia ja no hi era.

Tot i que ara, cada vegada en tinc menys; les imatges em segueixen apareixent al cap, i que cada vegada que em passa, em trenco a plorar, per por que un dia es faci realitat, no ho vull! Necessito tenir l'àvia al costat, saber que un dia, quan tot això hagi acabat,      poder-me retrobar amb ella.

Vaig decidir no pensar-hi més i marxar amb la mare, que estava coneixent gent, i quan vaig arribar vaig veure a una noia de la meva edat.

Ens vam fer molt bones amigues, i com hi havia bona relació, la mare va decidir que ens hi estaríem amb ells, fins que algun dia poguéssim marxar, si és que ho arribàvem a fer.

Els dies avancen sense massa canvis, però un dia comencen a haver-hi baralles entre policies i refugiats, es repeteixen dia sí dia també; fins que, dues setmanes després deixen d'haver-hi, sembla que s'han cansat de resoldre les coses mitjançant la violència.

Em vaig alegrar molt aquell dia, ja que quan hi havia baralles, la meva mare patia molt per nosaltres, no volia que ens passés res; però malgrat que ens intentés protegir, no sempre ho aconseguia, ja que la meva germana marxava corrents, i la meva mare havia d'anar darrere d'ella perquè no li passés res.

Quan això passava, jo em quedava amb la família de la Hayat, la noia de la meva edat que havia conegut temps enrere; i nosaltres començàvem a explicar-nos coses, com ara de quan estàvem a Síria, ja que ella també és d'allà, però en canvi és de Palmira.

Passats vint dies des que vam arribar al camp, ens munten una escola, on anem cada dia, excepte si plou; allà ens ensenyen moltes assignatures, com ara anglès o matemàtiques.

Les classes les organitzen voluntaris disposats a ensenyar-nos moltes assignatures, que des que van començar a bombardejar Síria, ja no les hem tornat a fer més.

Gairebé cada dia, em venien imatges al cap, de la situació que s'està vivint a casa...

Pensava en el pare, que havia decidit quedar-se a Síria, també pensava en l'àvia, en les amigues o en els cosins; que no sabia com haurien resolt aquest problema que se'ns havia vingut a sobre.

Quan tancava els ulls m'imaginava com seria Síria sense guerres, sense bombes... Una ciutat molt bonica en pau; tenia moltes ganes de què, tot allò que m'imaginava, pogués fer-se realitat, és a dir, que la guerra hagués acabat d'una vegada; l'única cosa que volia era tornar a casa com més aviat millor.

Volia marxar del camp, tot i que hi havia millors condicions que a Síria, però volia tornar a casa, la trobava molt a faltar, tot i que ja feia molts dies que havíem marxat, l'enyorava moltíssim; m'hi havia passat tota la meva vida allà.

En canvi, la meva germana estava molt bé al camp, ja que havia fet amics, i no l'importava quedar-s'hi; però a la mare i a mi no ens agradava la idea d'haver-nos de quedar gaires dies més; volíem, i necessitàvem, marxar el més ràpid possible d'allà...

Cada dia que passava no sabia si estàvem més lluny, o més a prop, de poder conèixer la llibertat, de poder marxar a casa, de poder-me retrobar amb tothom, amb tots els que m'hi he deixat a Síria.

Un dia li vaig preguntar a la mare, com va conèixer al pare; malgrat que m'ho hagués explicat moltes vegades, m'agradava que ho fes, perquè se li il·luminava la cara i s'emocionava.

Mentre m'ho explicava s'emocionava, i alguna llagrimeta li queia; perquè encara no havia començat la guerra, sinó que aquesta va començar tres anys després, quan ella en tenia vint.

També m'explicava coses de quan ella era petita i vivia amb els meus avis a Alep; ja que ella és la petita de tres germans, i els meus tiets, en Hassan i la Fàtima, tenen una nena de l'edat de la Zahra.Quan estàvem a Alep, i estava a l'escola, me'n recordo que tenia moltes amigues, amb les quals parlàvem de moltes coses.

També, ara que ho penso, la meva àvia sempre em deia que hi havia coses que no havia de perdre mai, com ara, el somriure o les ganes de fer coses.

Jo sempre li donava la raó, i li deia que no havia de perdre res d'allò, però quan va començar la guerra tot va marxar a pastar fang.

Alhora que he perdut coses, com ara les persones que m'estimo, n'he guanyat d'altres; com ara un lloc segur i lluny de la metralla i les bombes.

Molta gent que m'estimo s'ha quedat a Alep, patint i passant-ho malament, mentre jo estic en un camp que, les condicions són molt millors que les que teníem allà, i l'atenció que ens dediquen és molta, comparada amb la que rebíem a Síria.

Cada dia que passem al camp, espero amb més ganes poder marxar d'aquí, cap a algun país que ens acolleixi, cap a algun lloc lliure de guerra i amb una mica d'il·lusió per a poder complir els drets bàsics de les persones.

Quan és l'hora d'anar a dormir m'entra una plorera que no soc capaç, ni tinc forces, de frenar-la.

La meva germana em diu que no m'amoïni, que tot anirà bé i que quan menys m'ho esperi estarem a casa amb la família; quan em diu això ploro amb més ganes i em quedo amb un maldecap que m'és impossible de solucionar.

L'endemà, a l'escola, ens posen música, i una de les mestres, que es diu Montse; m'explica que això és música catalana; també em diu que allà la música és molt diferent de la que estem acostumats a escoltar a Síria; ja que la nostra és en àrab i la seva és en una llengua completament nova per a mi; el català.

Durant les classes que fem al dia, que són tres; ens posen música a totes perquè ens distraiem una mica, però ens posen poca estona, ja que si no la classe s'escurça massa.

M'agrada molt la música que ens ensenyen, encara que no l'entengui, intento cantar-les; i malgrat que gairebé mai ho aconsegueixo, em ric moltíssim. M'ho passo genial a l'escola, ho trobava a faltar!

Quan s'acaben les classes, la Montse em diu que, quan vulgui m'ensenya cançons en català; i de vegades, gairebé sempre, m'ensenya grups amb noms molt estranys: Kòdul, Txarango? Tot i que em costa entendre les lletres, i el seu significat, m'agrada moltíssim!Dies més tard, quan sembla que ja s'ha calmat tot una miqueta, vaig amb la mare; però em diu que no pot estar amb mi perquè ha d'estar pendent de la meva germana.

Llavors, decideixo anar amb la Montse, o amb la Hayat; però no les trobo... On poden ser?

Quan la mare té una estona m'ajuda a buscar-les, però no en veiem cap rastre; segurament estaran enfeinades i no voldran estar amb mi, o potser els hi ha passat alguna cosa...

No em desanimo, ni perdo l'esperança; sinó que decideixo que l'endemà les tornaré a buscar, i així fins que, o un dia les trobi, o un dia puguem marxar d'aquí.

Ara només em queda aferrar-me a l'esperança d'algun dia poder ser lliure d'aquest malson.Ja no m'importa ser lliure, l'única cosa que desitjo és poder ser feliç!