SÓC D’UN POBLE PROU CONSCIENT,RIC, DIVERS I PLE DE SENTIMENT [ROBA ESTESA]

Ens aixequem amb vint-i-quatre dies carregats a l’esquena d’estada al camp d’Idomeni...

Com cada dia surto de la tenda per anar a buscar l’esmorzar i, quan el tenim anem a fer activitats, com ara cantar cançons, ja que fa molts dies que no ho fèiem...
Estem amb altres famílies que no conec, i se’m treu l’interès per conèixer; ja que la Zahra diu que li recorda massa a la Karine, i es posa trista...
Llavors veig un rostre que em sembla familiar; són al·lucinacions meves, o és en Haddif, que vé amb una guitarra i disposat a tornar amb nosaltres?
Els nens van corrents cap a ell i s’abracen al seu pare, ja que fa dinou dies que no el veuen, i que no en sabíem res d’ell, tret dels dos o tres missatges que rebíem a través del mòbil de l’Alguer...

Quan veu als nens s’entendreix, tant que li canvia la cara; i que em costa molt reconèixer a aquell Haddif que ja va marxar dinou dies enrere, però que ara torna; i sembla que penedit dels seus actes...

L’Alguer va cap a ells, però s’enretira una miqueta, deixant espai per al vincle familiar; i uns minuts després comença a parlar amb en Haddif...

Llavors em fa un senyal, volent-me dir que m’acosti cap a ells...

M’acosto a poc a poc, i amb una miqueta de por; ja que no vull que en Haddif em retregui res en cara de tot el que li hagi passat aquests dies a Turquia.

Anem a la nostre tenda i, una vegada dins, comencem a parlar de com han estat aquests dies sense ell...

Començo dient...

-      Doncs des del dia en què vas marxar no he dormit bé, ja que no sabia si et tornaria a veure, i ja que com t’hem dit als missatges necessitàvem un punt de vista masculí per a tot el que ens està passant al camp aquests dies...

-      A veure, m’he d’endreçar el cap... Què ha passat mentre jo no hi era, a Idomeni?

-      Doncs que un dia van venir els companys de l’Alguer del grup, juntament amb un programa de ràdio, i van retransmetre’l; ens van fer participar, i explicar fil per randa tot el que havíem viscut al camp...

-      Per tant, vau haver d’explicar que vaig fugir?- va dir en un to dur, i interrompent-me.

-      Si...- vaig dir amb el cap cot i molt baixet.

-      D’acord, segueix.- va dir fulminant-me amb la mirada.

-      I després,ahir, després de que ens enviessis el missatge la Zahra li va donar una carta a l’Alguer; la segona que li dóna ja en el que porta al camp... i la veritat és que s’expressa molt bé.

-      I qui t’ha donat permís per a escriure?- li diu a la Zahra alçant el to de veu.

-      No li he de demanar permís a ningú...- diu ella intentant defensar-se.

-       Li has de demanar permís a qui jo et digui!- va dir cridant.

-      Haddif, no pots parlar així a la teva filla!- va intervenir l’Alguer.

-      Puc parlar com em doni la gana, ja que sóc el seu pare, i tu no pots fer res per a impedir-m’ho. T’ha quedat clar, o t’ho he de deixar més clar encara?

-      M’estàs amenaçant?

-      Pensava que havies canviat...- dic molt fluixet, gairebé en un to inaudible.

-      Però que vols què canviï?! Un salvatge que abandona als seus fills no canviarà mai!- salta l’Alguer enfurismat.

-      Com, que ara sóc un salvatge?

-      No, si et sembla ets un bon pare...- diu la Laia en to irònic.

-      Tu calla! Ets una dona i no pots parlar!

-      Puc fer el que em doni la gana! Jo almenys respecto la vida dels altres, i em preocupo per la gent que m’estima!

-      Laia, deixa’l; no val la pena discutir amb algú que vol estar amb la seva família per a fer mal...

-      Nura, relaxa’t; que estàs molt alterada... –em diu l’Alguer- vols que anem a fer una volta?

-      Si, sisplau.- dic gairebé a punt de plorar.

-      Amb tu no anirà enlloc!- salta en Haddif, intentant impedir que sortim de la tenda i interposant-se entre l’Alguer i jo...

-      Faré el que em doni la gana, no ets ningú per a donar-me ordres!- m’intento defensar, ja que ens bloqueja la sortida de la tenda per impedir-nos el pas cap a l’exterior d’aquesta...

-      Nura, vés fora; ja me’n ocupo jo.- diu empaitant en Haddif.

-      D’acord...

Surto de la tenda quan el sol està al seu punt màxim, i m’assec al costat d’aquesta; m’arrauleixo i començo a plorar pels descosits, ja que no puc posar fre perquè escolto els crits de l’Alguer i d’en Haddif a l’interior...

Al cap del que em sembla una eternitat, l’Alguer surt i em diu:

-      Anem a passejar? Vull allunyar-me el màxim d’aquesta tenda.

-      D’acord.

-      Vols saber què m’ha dit?

-      Sisplau, si m’ho vols dir, és clar.

-      Doncs m’ha dit; m’ha cridat, que no t’havia de defensar en res perquè ell tenia la raó de tot pel simple fet de ser home, i que jo me’n havia de tornar cap a Sant Joan sense vosaltres...

-      Alomillor el que no hauria de venir és ell!- dic molt emprenyada.

-      És el que penso.

-      Llavors, què faràs? Perquè ets tu el qui pots decidir els qui venim i els qui es queden aquí...

-      Vaig a parlar-ho amb els policies, em vols acompanyar?

-      D’acord.- vaig dir amb mig somriure.

-      Anem-hi!- em va dir oferint-me la mà.

Ens vam dirigir cap a on estaven els policies i l’Alguer els hi va dir:

-      Bona tarda, voldria parlar-vos d’un tema seriós, que ha marxat de les mans...

-      Digues, t’escoltem.

-      Doncs, a veure...- vaig dir- el meu marit va abandonar-nos i ara ha tornat per, en teoria, estar amb nosaltres; però m’està fent molt de mal... Tant que, ara tinc por de que els hi posi la mà a sobre als meus fills...
-      D’acord, i què voleu que hi fem?

-      Doncs, com us vam comentar fa dies; són una família de, ara quatre membres, i me’ls voldria emportar cap a Catalunya, ja que hi tinc una casa on s’hi estarien prou bé, i no em molesta gens, ja que els cuidaríem entre la meva germana i jo; i respecte a vosaltres... doncs que no hi deixeu marxar al pare.

-      D’acord... Doncs, per la vostre part ja està tot fet i per la nostre d’aquí a vuit dies, també ho estarà.

-      Moltíssimes gràcies!- va dir l’Alguer amb un somriure d’orella a orella.
-      A vosaltres, que vagi bé.

Vam tornar cap on estaven la Laia, l’Abdul, la Zahra i en Haddif; i llavors la Laia em va dir:

-      Tot bé?

-       Sí, tot molt bé.- va dir l’Alguer en un to sec.

-      Algun problema?- va dir en Haddif.

-      No, cap.

-      Alguer, ni cas; què hem parlat?

-      Ho sé, no penso fer cas; ja saps el què hem parlat, no penso fer cas d’algú que fa mal a la gent que estimo.

-      Què jo faig què?!

-      Fas mal a la gent que estimo, no t’ha quedat clar? O t’ho repeteixo?

-      Jo no faig mal, només vull tenir allò que és meu.

-      No hi ha res que sigui teu, almenys en aquest camp.

-      I teu sí?

-      Doncs sí!
-      Alguer, no entris en el seu joc, tu ets més llest que ell; no t’hi deixis enredar.- vaig interrompre.

-      Calla’t!- em va ordenar.

-      I si no vull, què?

Em pegaràs com ho feies a Alep? O no em faràs res perquè ara hi ha més gent?

-      Faré el que vulgui! Per això ets meva!

-      Una altre vegada... Que no és teva! Fica-t’ho al cap! - diu la Laia molesta.- no et queda clar o hem de buscar unes altres maneres de dir-t’ho?

-      Per molt que li digueu les coses no en farà cap cas... no intenteu coses en va, sisplau; ja que no serviran de res i només perdreu temps...- vaig dir desesperada.

-      Però és que, el diàleg és l’única forma que ens queda de negociar...- intervé l’Alguer, una mica enrabiat.

-      Ho sé, i jo també vull que tot això; i el que hem parlat dies enrere i abans, es pugui fer, però ha quedat demostrat que no es pot perquè haver de fugir l’ha convertit en un monstre.

-      I què heu parlat?- ens diu en Haddif.

-      Coses que ens havíem d’explicar, coses que ens amoïnen i que entre els dos ho podem solucionar...- diu l’Alguer.

-      Coses de mi?- ens pregunta una mica més calmat.

-      Tinc por a respondre...- dic molt fluixet i a punt de plorar.

-      Sé que m’he equivocat i per molt que em costi us he de demanar perdó... Per això he vingut cap a Idomeni, la veritat és que sense esperances de trobar-vos encara aquí; però he tingut sort...

-      Però Haddif, no ho veus que els hi has fet molt de mal?- li diu la Laia.

-      Sí, ho sé... He estat molt mal pare, i me’n penedeixo molt; ho sento molt...

Sembla penedit de veritat, llavors anem a buscar el sopar d’aquell dia, un plat de llenties i una peça de fruita...

Ens anem al nostre lloc habitual dels àpats, i quan comencem a sopar veig que en Haddif li fa un gest a l’Alguer, que marxa un moment de la rodona; i torna al cap de dos minuts amb una guitarra i fent sonar una cançó que ens havien posat ahir pel matí; la de un món per a les persones...

Llavors, a l’acabar la cançó ens diu:

-      Bé, ara que ens hem distret una miqueta, anem a descansar; que demà ens espera un dia... Que més val no pensar-hi, cal viure’l!

-      D’on treus aquestes cançons tan maques?- pregunta la Zahra amb una miqueta de vergonya.

-      Aquesta és d’un amic...

-      És molt maca, m’agrada molt.

-      Vaja, gràcies... Segur que si t’escoltés estaria orgullós.

-      Segur que sí, d’una cançó així s’ha d’estar!

Vam ficar-nos a la tenda i en Haddif va dir-me:

-      No pots entrar.

-      Per?- vaig preguntar molt desconcertada.

-      Perquè vés a saber que hi fareu allà dins...

-      Ja comencem! Faré el que vulgui, i tu no ets ningú per impedir-m’ho. Et queda clar?

-      Sóc el teu marit, i puc manar sobre tu.

-      Què?!- va saltar la Laia enfurismada.

-      No ho has escoltat, o t’ho repeteixo més clarament?

-      Laia, deixa’l... Marxem a dormir, i demà fem el que hem parlat abans; d’acord?

-      Sí, millor...

-      I què heu parlat?

-      Res que et sigui de conveniència.

-      Si és sobre mi si que em convé saber-ho; així que digam-ho.

-      No. I marxo a dormir, que ja és tard.

Vaig ficar-me a la tenda i al ser-hi dins vam començar a parlar, sempre amb una mica de por...

La conversa va anar així:

-      Tinc por de que passi alguna cosa, ara que és aquí...–vaig dir.

-      No et farà res, i si et posa la mà a sobre hi ha la policia que hi posarà remei.

-      Tot i això tinc molta por...

-      No t’amoïnis, no et farà res.- m’assegura l’Alguer- Com t’ha dit la Laia hi ha la policia que hi podrà posar fre si veu alguna cosa fora de la normalitat, i també estem nosaltres per a defendre-us sempre que faci falta.

-      D’acord. Gràcies nois, us ho agraïm moltíssim.

-      De res, i no cal que ens doneu les gràcies, ho fem amb el cor a la mà.

-      Igualment, moltíssimes gràcies.

-      Família, marxem a dormir? Que ja és tard...- va dir la Laia mirant l’hora, les onze i vint.
-      D’acord.

I cadascú va marxar a la seva tenda, allà on li tocava per anar a dormir.

Posem fi al dia número vint-i-quatre al camp...