SÓC DEL SUD, DEL FRONT MERIDIONAL, DEL PARLAR REFUGIAT, DEL SOMNI EXILIAT [OBRINT PAS]

Ens aixequem a les nou i deu, anem a esmorzar i, com cada dia els nens es queixen.

Mentre vaig a buscar l’esmorzar veig que l’Alguer està com plorant, m’acosto a ell i li dic:

-      Bon dia. Estàs bé?

-      Bon dia. No gaire però no t’amoïnis.

-      Que passa?

-      Res, parlem-ho més tard. Li enviem el missatge?

-      Si, a veure que respon...

Vam agafar el seu mòbil i vam començar a escriure; al final va quedar així:

“Haddif, portem onze dies sense tu, els nens m’estan preguntant cada dos per tres on estas i jo no sé que respondre.

Per altra banda, necessito que estiguis al meu costat per ajudar-me a cuidar als nens, jo sola no puc fer-ho.

Necessiten a un pare al seu costat, a algú que els ajudi a créixer des del punt de vista masculí, et necessitem!

Si us plau torna!

Nura”

Quan vam enviar-li el missatge vaig començar a plorar, però no sabia el perquè. Llavors l’Alguer em va dir:

-      Ei, Nura; ja veuràs com tot anirà bé.

-      No ho sé, ja fa molt que va marxar i no sé res d’ell, i si ja no hi és? No vull ni pensar-ho!

-      No pensis en això, et va dir que era a Turquia, doncs és l’única esperança que tenim, ens l’hem de creure.

-      I si no vol venir, o i si al final tu canvies d’opinió i ens deixes aquí...

-      Nura, no penso canviar MAI d’opinió, us vindreu els cinc amb mi a Catalunya costi el que costi, i si he de moure cel i terra per a que pugueu venir, no ho dubtis que ho faré. No canviaré ni avui, ni demà ni d’aquí a setze dies. Com et vaig dir fa deu dies, no penso marxar sol. I com t’he dit ara mouré cel, terra, mar i muntanyes per a que fugiu de la guerra.

-      No sé que dir...

-      No cal que diguis res, m’he passat. Perdona.

-      Has dit el que pensaves, no et preocupis.

-      Però no t’ho he dit de bones maneres.

-      No t’amoïnis.

Llavors va sonar un missatge! Vaig mirar i... no era d’en Haddif. Va venir la Zahra i em va dir:

-      Mama, sabem alguna cosa del pare?

-      No, de moment res.

-      Però has parlat amb ell?

-      Li he enviat un missatge, però no m’ha respost.

-      D’acord…- va dir mig decebuda.

-      Zahra, com ens va dir l’Alguer,- vaig dir mirant-lo- no hem de perdre MAI l’esperança!

-      Ben dit.- em va dir fent-me l’ullet.

-      Alguer podem parlar?

-      I tant- va dir posant-se dempeus i allunyant-nos una mica dels nens- digues?

-      Em preocupa el tema d’en Haddif.

-      En quin sentit?

-      En el de que al final no vulgui venir.

-      Doncs mira, jo ho sento molt, però si no vol venir ell s’ho perd. Encara que tampoc és això però, al final no puc més i em poso així, em sap greu.
-      Tranquil, si al final t’entenc. Si ja veuràs que em farà ràbia perquè s’acabarà sortint amb la seva.

-      I amb la seva quina és? Fer-vos mal i no veure als nens créixer, ho dic perquè s’està perdent la millor part de la vida dels seus fills i el temps que té ara per jugar i estar amb ells com el malgasti no tornarà, jo crec que quan recapaciti se n’adonarà de que ha llençat un temps molt valuós a la brossa. Jo crec, que quan ho pensi fredament, se’n penedirà d’haver-vos deixat aquí.

-      No ho sé. Quan em contesti al missatge, si ho fa, ja et diré alguna cosa.

-      Tu pensa en que ho farà, i així estaràs tranquil·la; a més que us dic sempre?

-      Que no hem de perdre mai l’esperança.

-      I no et mengis el cap pensant en que no ho farà, perquè sinó això només et portarà problemes i maldecaps, pensar en positiu sempre és millor i té més sortides.

-      D’acord. Gràcies.

-      De res.

Vaig mirar l’hora, les dues menys vint; llavors vaig dir:

-      Alguer, anem a dinar?

-      Si.

Vam anar a dinar amb els nens, un plat de pasta i amanida; de postres un plàtan gens madur.

A l’acabar de dinar anem a la nostre tenda, i de camí cap allà em sona un missatge; serà d’en Haddif?

Miro i... no és un missatge seu. Ja no sé que fer! Em desespero, des del dia que va marxar ja fa deu dies... No en sé res.

Marxo a la tenda i m’estiro a la màrfega per descansar una estona. Al cap de deu minuts va entrar l’Alguer, però jo estava mig adormida i a punt de plorar; l’única cosa que sé és que em vaig reprimir les llàgrimes, com moltes altres vegades, tot i que ja m’havia vist vessar moltes.

Malgrat l’esforç que feia per foragitar la imatge d’en Haddif del meu cap no ho aconseguia.

La tarda avança a Idomeni, i cap a les cinc vé l’Abdul dient:

-      Mama, la Zahra s’ha caigut.

-      Ara vaig, i de camí avisaré a la Laia.

-      D’acord.

Vaig anar cap a on estava la Laia i li vaig dir:

-      Laia, quan puguis pots venir, que la Zahra s’ha caigut.

-      D’acord. Ara vaig.

Vam anar les dues i la Laia va agafar a la Zahra amb cura per veure que li passava.

Llavors la Zahra va començar a queixar-se quan li girava el turmell cap als costats, semblava trencat.

La vam portar a la tenda i la vam estirar a la màrfega, llavors va venir l’Abdul amb l’Alguer, que portava a la Flamia en braços, i em va dir:

-      Mama, la Flamia no obra els ulls.

-      Abdul, no m’espantis, que ja en tinc prou!

-      Nura, no t’ho prenguis malament, però és veritat...

-      Se m’acumulen els problemes i les desgràcies...- vaig dir plorant pels descosits.

Llavors es va fer un instant de silenci absolut, on es va escoltar un missatge. L’Alguer va agafar el mòbil, que era des d’on li havíem enviat a en Haddif, i va dir:

-      Nois, bona notícia!

-      Què passa?- van dir els nens ficant el nas.

-      Missatge resposta d’en Haddif!

-      Tan ràpid?

-      Millor així, no?
-      Sí! Què diu?

-      A veure.. diu el següent:

“Nura, jo també vull estar amb vosaltres, però no puc.

M’han agafat a Turquia i diuen que no em volen deixar lliure fins que vegin que el que els hi explico és veritat, no es creuen que vulgui tornar a Idomeni per estar amb vosaltres, i no es creuen que l’Alguer, pel simple fet de ser europeu, ens vulgui traure d’aquí.

          Em sap molt greu, us estimo família.

                                                                                  Haddif”

Acaba de llegir el missatge i m’entren ganes de plorar, aquesta vegada no ho intento reprimir, encara que els nens estiguin davant.

Se’m fa molt dur que els nens hagin de passar per tot això... Són massa petits!

Necessito saber que, malgrat les condicions insalubres que tenim aquí, les condicions deplorables en les que vivim... Malgrat tot això necessito saber que quan estigui malament hi haurà algú disposat a escoltar-me quan necessiti parlar, o quan necessiti plorar hi haurà una espatlla on poder-me recolzar...

A veure com ens podrem sortir d’aquesta... Tinc una por...

Però ens en sortirem segur!

S’acosta la nit al camp, alhora que s’acosta també el fred... Ens fiquem a la tenda perquè comença a ploure i els nens se’n van a dormir.

Avui ha estat un dia ple d’emocions, daltabaixos, i mil sensacions diverses... Però estic contenta de que en Haddif hagi respost, malgrat no sigui la resposta que m’esperava.

Malgrat els mil entrebancs que hi ha al camp, i els mil problemes que ens trobem cada dia, cada vegada que marxo a dormir sabent que la gent que m’estimo està bé i no li falta de res, és com si hagués superat una petita batalla contra mi mateixa.

I posem fi a un altre dia al camp d’Idomeni...