SENSE TU JO NO SÓC NINGÚ... [TERÀPIA DE SHOCK]

Comencem el vint-i-tresè dia al camp d’Idomeni...
Falta poquet per ser lliures, tinc moltes ganes; i em fa falta...
M’aixeco cap allà a les nou del matí; ja no sé què fer... cada dia és el mateix.
Doncs com cada dia, vaig a buscar l’esmorzar i m’espero a que surtin els nens...
Quan els veig sortir, i quan tinc l’esmorzar d’avui; un entrepà i un got de suc, ens asseiem al costat de la tenda a esperar a veure si vé la Laia...

L’estona va passant i, al cap de cinc minuts, la veig aparèixer...

S’asseu amb nosaltres i els nens li pregunten:

-      Laia, quan podrem anar a Catalunya?

-      Nois, això no és cosa meva... Aquests temes els heu de negociar amb l’Alguer.

-      On és, per cert?- pregunto.

-      És a la tenda, no es troba gaire bé.

-      Què li passa?

-      Diu que li fa mal el cap i la panxa...

-      És culpa nostre, està així per culpa nostre!- diu la Zahra.

-      No és culpa vostre, l’únic és que ahir va estar fins a molt tard parlant amb els de Txarango pel tema del Clòwnia i va marxar a dormir molt tard, i tota la tensió acumulada, li ha sortit en forma de mal de cap.

-      Pobret. Puc anar amb ell?- pregunta la Zahra.

-      D’acord, però no facis gaire soroll, a veure si pot descansar... Vaig amb tu, que així vigilo.- dic anant cap a la tenda de l’Alguer.

-      Que vagi bé.- ens diu la Laia.

-      Merci.

Vaig amb la Zahra cap a la tenda de l’Alguer i, quan estem a punt d’entrar li dic:

-      Zahra, no molestis; que no es troba bé...

-      D’acord.

Entrem a la tenda amb compte, primer ficant el cap i preguntant si podem passar i després entrant-hi amb el seu permís.

Quan estem a dins ell s’incorpora i la Zahra i jo ens asseiem al seu costat, llavors la Zahra li diu:

-      Què t’ha passat?

-      Què no em trobo bé.

-      És culpa nostre?

-      No. Perquè dius això?

-      Ho penso.

-      Doncs no ho és.

-      D’acord...- diu poc convençuda.

-      Zahra, no ho és, estic així perquè ja porto molts dies aquí.

-      D’acord. I llavors, si és perquè ja portes molts dies aquí perquè no agafes un vol i tornes cap a Catalunya?

-      Doncs perquè us vaig dir que m’hi estaria un temps i ho compliré, i també us vaig prometre que us vindreu amb mi i ho fareu!

-      Doncs fes-ho abans dels dies que ens vas dir!

-      No, perquè vaig quedar amb unes persones que m’hi estaria aquest temps i ja hem quedat en unes coses quan torni a casa.

-      D’acord... Avui no discutiré res, perquè ja que et trobes malament t’ho hem de posar fàcil.

-      Gràcies.

-      Vols alguna cosa?- li pregunta la Zahra.

-      Em pots mirar si tinc algun missatge, sisplau?

Agafa el mòbil i veiem que té un missatge d’en Haddif. Llavors la Zahra pregunta:

-      Puc llegir-ho?

-      Si, endavant.

A veure...

“Família, estic a Turquia, però com us vaig dir vaig molt perdut perquè no sé què fer sense vosaltres, i a sobre m’estic perdent tot el vostre creixement...

Vaig abandonar Idomeni fa moltíssim, i ja ni m’enrecordo de com és malviure en una tenda de campanya...

Us trobo molt a faltar, i ara feia molt que no parlava amb vosaltres... He anat a buscar una vida millor, però com us vaig dir a l’últim missatge no hi ha res millor que estar al vostre costat.

I si no us enrecordeu, perquè ja fa molt des que em vaig anar, millor dit, des que vaig abandonar Idomeni, no passa res; quan ens trobem d’aquí a poc ja us explicaré coses...

Família, ens trobarem en breus, ho prometo!

Us trobo a faltar, us necessito!

Haddif”

-      A veure si és veritat... Perquè moltes paraules, però després a l’hora de la veritat no hi haurà ningú.- dic emprenyada.

-      Nura... no comencem, que ja sabem com acaba això...- em diu l’Alguer mirant dissimuladament a la Zahra.

-      Què passa?- pregunta la Zahra.

-      Res, coses meves.- i al cap de deu segons diu...- Em fa més mal el cap...

-      Vols que marxem?

-      No, estar en família sempre va bé.

-      Gràcies.- diem les dues.

-      Per?- ens pregunta sorprès.

-      Per considerar-nos família.
-      I si ho sou, perquè no us he de considerar com a tal?

-      Perquè en realitat no ho som...

-      Si que ho sou, i que no es discuteixi més, a qui no li agradi que no escolti i punt.

-      No t’enfadis home, era un comentari...

Va sospirar ben fort i es va recolzar amb els palmells de les mans a l’aïllant que té al terra i s’estira amb els braços estirats cap enrere i arquejant l’esquena.

Llavors ens diu:

-      Noies, estic cansat, i a més em segueix fent mal el cap...

-      Vols que marxem?- pregunta la Zahra mirant-lo amb cara de preocupació.

-      M’aniria bé una estona per poder pensar...

-      D’acord, qualsevol cosa crida’ns.

-      Merci noies.

-      De res, anem a dinar?

-      No tinc gana, aneu vosaltres...

-      Vols que t’ho portem?

-      No cal, però gràcies.

-      D’acord.

Sortim de la tenda, la Zahra preocupada per l’Alguer, i anem a buscar el dinar; un plat de llegums.

Ens asseiem a dinar al costat de la nostre tenda amb la Laia i l’Abdul, que ens pregunten com es troba l’Alguer...

-      Millor, però diu que encara li segueix fent mal el cap...

-      Pobret! Em sap greu causar-li tants problemes...- diu la Laia.

-      Mama, sisplau, deixa’m anar amb ell...- em demana la Zahra.

-      Filla, es troba malament, deixa’l descansar, a veure si després, o demà, pot estar amb nosaltres.

-      D’acord...- diu seient a terra.

Llavors, com per art de màgia, apareix l’Alguer i vé caminant cap a nosaltres...

I quan està amb nosaltres ens posa una cançó d’un noi que va estar a un altre camp, la cançó es diu “Un món per a les persones”. És molt maca, m’agrada molt.

S’asseu entre la Zahra i jo i ens diu quan s’acaba la cançó:

-      Què us ha semblat?

-      M’ha agradat molt, és molt maca!- diuen la Zahra i la Laia alhora...

Llavors la Zahra li allarga una carta a l’Alguer, però li diu:

-      Llegeix-la després, sisplau...

-      I si me la llegeixes tu? Em farà més il·lusió.

-      D’acord... Mama, pots venir amb nosaltres?

-      Vols que vagi?

-      Sisplau.

-      D’acord, anem...

Marxo amb ells cap a un lloc més o menys allunyat de la zona on està la tenda i ens asseiem a terra...

Llavors la Zahra diu:

-      Espero que t’agradi.

-      Segur que sí, ja veuràs; si ho has fet amb carinyo m’agradarà segur.

-      D’acord, a veure...

Va desplegar la carta i va començar a llegir; deia el següent:

 “Vas arribar fa vint dies, donant-nos una mica d’alegria als dies que ens esperaven al camp...

Des que va marxar el pare, em fa mal dir-ho però no l’he trobat gaire a faltar, perquè t’he tingut a tu...

Moltes gràcies per cada vegada que necessitava tornar a volar, tornar a somriure; donar-me aquell petit impuls que em faltava...

Moltes gràcies per fer d’aquest món un lloc millor; i per fer, com dieu al Clòwnia “Un lloc on TOT és possible!”; entre tots ho aconseguirem, ja veuràs...

Entre tots aconseguirem arreglar aquestes injustícies, aquestes petites desigualtats que hi ha al món... Perquè amb molts granets de sorra podem fer una muntanya, i perquè amb un petit motiu podem fer alguna cosa per a començar a canviar el món; i ho hem de fer ara si no volem que d’aquí a uns anys es torni a repetir la masacre que s’està vivint aquests anys a Síria...

Què ja en portem sis, i sé que ens esperen molts més; però per sort hi ha gent molt bona al món que ens vol obrir les portes a un món millor...

I només tinc unes paraules per a aquestes persones: Gràcies! Sou únics!

Afegir que, gràcies a que heu vingut a Idomeni per alegrar-nos els dies, se’ns fa més curta l’estada aquí, i l’esperança de poder fugir de la guerra és major, tot això t’ho hem d’agrair a tu; ja que ens has obert els ulls al món, fent-nos veure que hi ha altres maneres de viure la vida, no només envoltats de bombes i de cases destrossades...

Ens has ensenyat que, no hem de seguir el camí que ens han ensenyat des de petits, que a vegades va bé sortir-te’n per a retrobar-te un altre cop amb el que havies perdut...
Aquestes paraules, sé que no semblen d’una nena de quinze anys, però la veritat és que, quan estic en companyia de gent que em canvia d’aquesta manera; creixo moltíssim en qüestió d’hores... Gràcies per fer-me veure la vida d’una altre manera! Gràcies per fer-me de pare des que el meu ens va abandonar ja fa divuit dies...

Ens has donat el refugi que vam perdre, moltes gràcies per emprendre el vol amb nosaltres!

T’estimem molt!

Amb carinyo, Zahra

06-06-2016”

L’acaba de llegir i l’Alguer diu:

-      Zahra, és maquíssima. Gràcies.

-      De res, és el que et mereixes.

-      Moltes gràcies bonica...

-      De res, hi ha vegades que escriure és una bona manera per a desfogar-se; bé, què t’he d’explicar...

-      Sí que és molt bona via, però no sempre ens podem estar escapant de la realitat...

-      Ho sé, però hi ha vegades que ho necessito.

-      Hi ha vegades que ho necessitem tots; i no és que ho necessitem, sinó que ho hem de fer; perquè tants dies aquí no són sans...

-      Estic d’acord amb tu, estic farta d’estar aquí; vull marxar!

-      Zahra, no t’amoïnis perquè cada vegada queda menys per a poder estar a casa...

-      Tinc ganes de saber com és Sant Joan de les Abadesses, és tan maco com dius?

-      Això ho hauràs de decidir tu...- diu amb un somriure als llavis.

-      D’acord...

Vam anar a dinar, ja que havia estat un matí molt llarg; i quan estàvem a la cua per agafar el plat de menjar ens van dir que no hi havia prou menjar per a tots perquè al mercat de Salònica, on anaven a comprar el menjar, els hi havia venut menjar caducat que no ens volien donar.

Llavors aquí van començar les baralles perquè, evidentment, tots volíem menjar...

Vaig dir als nens:

-      Aneu amb la Laia i l’Alguer fins que no es solucioni això.

-      Però mama, tinc gana...- va dir-me l’Abdul.

-      Abdul, ara!

-      D’acord...- va dir arrossegant els peus.

Llavors va aparèixer la Laia, amb la Zahra al costat i em va dir:

-      Nura, he parlat amb els voluntaris, per a veure si almenys et poden donar per a la petita, però està tot en molt males condicions i no es volen arriscar...

-      No passa res, gràcies igualment.

-      De res...

Llavors l’estona va passant i, cap allà  a les dues, ens diuen que ha arribat menjar fresc i en bones condicions d’un altre mercat, al costat de Salònica, i que d’aquest si que podem menjar...

Ens el reparteixen, i els nens es comencen a queixar, dient que és molt poc i que volen repetir...

Quan per fi acabem de dinar ens anem a la tenda i ens posem a descansar...

Passen dos quarts d’hora i sortim de la tenda, perquè ja no sabem què fer...

Els nens van a fer tallers i jo vaig a cuidar de la Flamia, ja que m’espanto perquè no obre els ulls...

Cap allà a les set de la tarda els nens tornen de fer els tallers i jo em fico a la tenda; ja que em començo a trobar malament...

No me’n adono de l’hora que és fins que no entra la Laia a la tenda i em diu:

-      Nura, anem a sopar, véns?

-      Quina hora és?- dic mig adormida.

-      Les vuit i vint...

-      D’acord, anem; tot i que no em trobo gaire bé, però em convé menjar alguna cosa, ja que el dinar no m’ha omplert gaire...

-      Anem.

Sortim de la tenda i anem a buscar el sopar d’avui, un plat de sopa i una hamburguesa...

Llavors quan estem tota la família, els cinc, l’Alguer ens posa una cançó preciosa de Txarango que es titula Quan tot s’enlaira, m’encanta la cançó, sobretot una part que diu: “Quan tot s’enlaira toco els somnis de puntetes, junts podem arribar més lluny!”

Acabem de sopar, al mateix temps que arriba el final de la cançó; i marxem cap a la tenda...

Entrem a la tenda i, com dies enrere, ens asseiem en rotllana; a l’estar així l’Alguer ens comença a explicar coses de la nostre futura terra d’acollida, Catalunya...

-      Cada cert temps es fan actes per a reivindicar els drets de les persones, i sobretot un de ben important; que és pel que lluitem cada dia L’ASIL!

I a part de manifestar-nos i deixar-nos la veu cridant el que els governs no volen escoltar...

Què és el que diem a les institucions, granet a granet es fan muntanyes!

-      Em deixes de pedra amb tot el que tens a dir...- intervinc amb una miqueta de vergonya.

-      Vaja, gràcies!

-      I encara em queda...

-      Encara tens més a dir?

-      Sí, però no m’he de desfogar aquí; sinó que ho hem de fer tenint una miqueta de seny a l’hora d’escollir el nostre govern...

-      Tens raó, però si et vols desfogar aquí no t’ho impedirem; ets lliure de fer el que vulguis.

-      Sí, ja ho sé; tothom és lliure de fer el que vulgui sempre que no faci mal ni fereixi als altres.

Acabat aquest petit espai de reflexió, la Zahra va dir:

-      De debò penses tot això de nosaltres?

-      I més coses; totes fantàstiques, però la meva feina és fer pressió política i fer tot el que estigui al meu abast i més per a que pugueu ser lliures el més aviat possible; ja que us esperà una meravella de futur...

-      No sé què dir... M’has deixat sense paraules.- va dir la Zahra amb uns ulls com a plats.

-      A vegades un silenci diu moltes més coses que mil paraules.

Acabem aquest petit “debat” i els nens s’estiren als sacs de dormir; llavors l’Alguer ens posa una cançó d’un grup anomenat Buhos...

Quan s’acaba la cançó estem tots adormits...