Per fi ja s’acosta el final d’aquesta aventura...
M’aixeco a les vuit del matí,
desperto a la Zahra. Que em diu:
-
Bon dia
mama.
-
Bon dia
filla.
-
Vull que
arribi demà!
-
Jo també,
ja són massa dies aquí.
-
Vaig a
seguir fent les targetes, que ahir em vaig quedar amb molt poques fetes.
-
D’acord...
A qui li vols fer?
-
A
Txarango, i a les noies que ens vindran a rebre.
-
Has de
fer setze, no?
-
Sí, i en
porto tres...Però alhora és fàcil, ja que només és canviar el nom.
-
Doncs
mans a la feina!
-
Primer
vaig a esmorzar, i després m’hi poso.
-
D’acord,
doncs anem a esmorzar i després t’ajudo.
-
Com
vulguis.
Anem a buscar l’esmorzar, un suc
i unes galetes, i ens posem mans a la feina; quan ha passat una hora i quart,
la Zahra em diu:
-
Fetes!
-
A veure,
em llegeixes una?
-
Però
abans li he de preguntar a l’Alguer pels noms dels nois de Txarango, que no
me’ls sé.
-
D’acord,
anem.
Vam anar amb l’Alguer, que ens va
dir:
-
Bon dia,
com esteu?
-
Bé, fent
regalets.
-
Els
nostres?
-
No, les
targetes per als que ens vindran a rebre.
-
Ja us
sabeu tots?
-
No, això
et volíem preguntar; el nom dels que ens rebran d’aquí a un dia i unes hores.
Va afegir-se la Laia, ja que ens
va començar a explicar el que ens trobaríem d’aquí a menys de dos dies.
-
Doncs si
tot va bé, us quedaríeu a casa dels meus pares - ens va dir l’Alguer.
-
No els
molestarà?
-
I ara!
Estan encantats!
Vam acabar de parlar, i ens va
posar una cançó del nou disc, es deia t’espero; i anava destinada a Stop Mare Mortum,
una plataforma ciutadana que té per objectiu fomentar un canvi en les
polítiques europees d’estrangeria i migratòries.
S’anava acostant la tarda, i la
Zahra seguia capficada en els regals, l’Alguer ens posava cançons de diversos
grups i la Laia estava amb molts nens fent tallers.
Quan vam anar a buscar el berenar
van cridar a la Zahra; es va quedar de pedra quan va veure que qui la cridava
era la Karine, ja que feia molt que no en sabíem res d’ella ni de la seva
família.
Les dues es van abraçar i vaig
anar amb la Coral i la Sharma, vam començar a parlar i ens van explicar que
havien intentat fugir, però que les havien agafat i obligat a fer treballs molt
durs, on gairebé hi perden la vida.
La Zahra va anar a buscar a l’Alguer,
que al veure a les noies els hi va dir:
-
Com
esteu?
No van respondre,només es van
mirar entre elles i van trencar a plorar.
Llavors la Zahra li va preguntar
a la Laia:
-
Podran
venir demà?
-
Em sap
greu, però no és possible, només hem demanat acollida per a vosaltres.
Al dir això la Zahra va començar
a córrer fins a la tenda, plorant i cridant coses impròpies de una noia de
quinze anys.
Vaig anar amb ella a la tenda i
me la vaig trobar plorant a la màrfega, em vaig seure al seu costat i li vaig
preguntar:
-
Tot bé?
-
No, vull
que vinguin!
Llavors va entrar la Laia i ens
va dir:
-
Vull
parlar amb vosaltres.
-
No vull
parlar- va dir la Zahra- si elles no venen demà, jo no marxo.
-
Zahra,
tant l’Alguer com jo ens hem deixat la pell per a poder-vos fer lliures, si ara
han aparegut elles no en tenim cap culpa; ho has d’entendre.
-
Vaig a
cridar a l’Alguer. – vaig dir.
-
Vaig amb
tu- em va dir la Zahra- que he de parlar amb ell.
Vam sortir de la tenda i la Zahra
va anar a parlar amb l’Alguer, la conversa va anar així:
-
Vull que
vinguin!
-
No podem
portar-les amb nosaltres, em sap greu.
-
Però,
perquè?!
-
Perquè només
hem tramitat els vostres papers d’acollida, i ara és massa tard.
-
Mai no és
massa tard!
-
Per això
sí, em sap greu.
-
Però tu
sempre ens dius que mai és massa tard per a fer les coses.
-
En aquest
cas sí que és tard, ja que es necessita temps per a fer-ho.
-
D’acord,
doncs els hi dius tu.
Vam anar amb la Karine, la Sharma
i la Coral, i l’Alguer els hi va dir:
-
Noies, em
sap greu, però no us podem portar, perquè els papers s’han de demanar amb molta
antelació.
-
No passa
res.
Amb aquesta conversa tan trista
vam acabar el nostre últim dia sencer a Idomeni.
Demà serem lliures!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada