La Zahra surt de la tenda i va cap
a l’Alguer, que està assegut esperant-nos, i s’asseu al seu costat.
M’hi afegeixo i l’Alguer diu:
-
Bon dia, com heu dormit?
- Jo
per la meva part bé, en canvi no diria el mateix de la Zahra...
- No,
jo he dormit fatal.- diu fent morros.
- I
això, perquè?- pregunta l’Alguer- si és perquè ahir no volies parlar no
t’amoïnis, tindràs els teus motius.
- Ara
a sobre és culpa meva estar així?! Tinc por, d’acord?!
- Zahra,
tranquil·la...- dic fregant-li l’esquena.
- No
vull! No vull tranquil·litzar-me, perquè si ho faig tornaré a estar malament i
segur que ja no voldràs saber res més de nosaltres!!
-
Tranquil·litza’t.
Va sospirar i va dir-li a l’Alguer:
-
Encara ens vols portar a Catalunya?
- No
ho dubtis mai, sisplau.
- D’acord,
però és el que vaig dir, els malsons no ajuden gens a estar bé.
- Se’t
passarà no t’amoïnis. I el que has dit abans de que tenies por, a què?
- Res,
coses meves...
- Zahra...
Que et vaig dir ahir, guardar-se les coses no és bo.
- Tinc
por a massa coses...
- Digues,
no et jutjarem.
- Doncs
por a que tot el que se’m presenta als malsons després sigui real.
- I
que veus als malsons?- pregunta l’Alguer amoïnat.
- No
vull dir-ho... tinc por.
- Por
a què, Zahra?
- A
què passi tot el que veig.
- Com
què?
- Un
dels més normals que tinc és que l’últim dia tenim tot l’equipatge i quan estem
a punt de marxar ens dius: “Ah, que us
havia de portar? Jo ja en tinc prou problemes, no vull tenir-ne més...” –
quan acaba d’explicar el malson li agafa un calfred i diu- tinc por de que això
sigui real, al final.
- Una
cosa que sé del cert, és que això que veus als malsons, no passarà mai.
- Haurem
de confiar en tu...
- No
confieu en mi?- diu amb el cap cot.
- Si
que hi confiem, però ens surten els dubtes d’última hora.
- Doncs
que no n’hi hagin, de dubtes.
- Perquè
no han d’haver-hi?
-
Perquè us vindreu segur!
Acabem de parlar i la Laia em diu:
-
Nura, quan puguis, pots venir? Et
vull comentar una cosa...
-
I tant, ara vaig.
Vaig anar cap a on estava la Laia,
que em diu:
-
A veure... No t’ho prenguis
malament, sisplau.
- Què
passa?
- Ahir,
estava parlant amb l’Alguer quan vosaltres vau marxar a dormir...- en quan va
dir el seu nom va venir- i bé... millor que ho digui ell, no sóc ningú per dir
coses d’altres persones.
- El
què?- pregunta desconcertat.
- El
que vam parlar ahir.
-
Ah... si- va dir amb un fil de veu
gairebé inaudible.- a veure...
Va respirar fons i es va asseure al
terra, vaig seure al seu costat i em va dir:
-
A veure... No t’ho prenguis
malament, sisplau.
- Té
alguna cosa a veure amb els nens?
- No... Però té a veure amb algú molt proper a tu i del qual puc tenir notícies.
- No... Però té a veure amb algú molt proper a tu i del qual puc tenir notícies.
- En
Haddif?
- Si...-
va dir molt fluixet.
- Què
li ha passat? Encara que ens hagi deixat aquí tirats, si li ha passat alguna
cosa, vull saber-ho. Si m’ho vols dir, és clar.
- A
veure... Com t’ho dic per no fer-te mal?
- Diga-ho
directament. Crec que si m’ho dius directament em farà menys mal que si
comences a donar-li voltes.
- Doncs
que, ha enviat un missatge dient que no vol venir a Idomeni, dient que no us
vol veure, i dient que us va abandonar aquí perquè no volia saber res de
vosaltres.
-
Millor em callo...- vaig dir amb els
ulls plorosos, i perquè els nens estaven davant.- Perquè si no per la meva boca
sortiran unes paraules que no s’han d’aprendre mai...
Llavors va dir:
-
Per trencar una mica el gel... Sé
que ara no és el millor moment, però voleu que us llegeixi una miqueta de Camina
?
- Si,
sisplau!!- van dir els nens.
- “Fes la guerra a la mandra.
A la vergonya.
Destrossa i esclata la por
rebenta a cops de puny
la boca de la soledat
I no et creguis mai el seu
miratge.”
- M’encanta!
-
Merci.
Després de que ens llegís aquell
petit trosset de Camina, vam anar a
berenar, una peça de fruita, i els nens van anar a les activitats de tarda que
hi havia al camp...
Mentre els nens desconnectaven una
miqueta de la rutina de cada dia fent activitats, nosaltres anàvem parlant de
temes que necessitàvem traure fora.
L’estona passa molt lentament al
camp, i, per sort, quan menys m’ho espero, vé la Laia i m diu:
-
Nura, anem a fer una volta?
- D’acord;
però, i els nens? I l’Alguer?
- No
passa res, així tenim temps per a nosaltres dues, i per a què m’expliquis
coses.
-
D’acord. Anem.
Vam sortir de la tenda, on l’Alguer
s’havia quedat amb la Flamia, perquè la petita dormia, i vam començar a parlar
de coses; per trencar el gel la Laia va dir:
-
A veure... Explica’m coses de quan
estàveu a Alep.
- Doncs,
com vaig dir l’altre dia a la tenda, vivíem a Al-Sukari, situat al nord, i on
un dia va esclatar la guerra...
Llavors,
van passar dos o tres anys fins que tothom va començar a fugir i a venir cap
aquí, ja que no volíem viure envoltats de bombes, i a més amb la Flamia de
camí...
- T’entenc...-
em diu passant-me el braç per sobre de les espatlles.
- M’estaria
tot el dia desfogant-me, però el cas és que no hi ha temps per a
lamentacions...
- Perquè
d’aquí a onze dies estareu a Catalunya. Tens ganes?
- Moltes.
- Que
creus que t’hi trobaràs?
- No
ho sé, el que estic convençuda és que serà, com diuen pel Clòwnia un lloc on tot és possible; on els somnis es fan realitat
amb molta més facilitat, i on la gent no ens rebutja per ser d’on som, ni ens
deixa tirats per tot el que ens ha passat; és més, és gent que, lluita cada dia
perquè s’obrin les fronteres d’una vegada, o això tinc entès.
- Doncs
ho has entès molt bé.
-
Merci. Tinc a gent molt maca que
m’ho ensenya.
Vam anar cap a la tenda i vam veure
que l’Alguer estava amb la Flamia, al costat de la tenda; i molt abrigats...
Ens vam acostar i vaig dir:
-
Bona tarda.
- Bona
tarda, us ha anat bé fer la volta?
- Molt.
- Me’n
alegro.- va dir somrient i amb les mans a les butxaques de la dessuadora.
- De
què heu parlat?
- Coses
del passat... I coses del futur.
- De
quan estigueu a Catalunya, per exemple?
- Si.
- Us
esperen meravelles, només dic això.
-
A veure... Tant de bo tinguis
raó...
Llavors em va començar a explicar
coses del seu poble, Sant Joan de les Abadesses.
M’explicava meravelles, cada cosa
que em deia me l’intentava imaginar; però crec que els meus pensaments no
s’acosten gens a la realitat...
Tinc ganes de que s’acabi tot això,
tinc ganes de marxar d’Idomeni d’una vegada, tinc ganes de descobrir les mil
meravelles que ens explica de Catalunya, tinc ganes de retrobar-me amb en
Haddif, tinc ganes de que els nens deixin de viure aquesta rutina...
Em lamento i només arribo a una
conclusió, “per a què serveix lamentar-se
si després torno a estar com abans?”
Millor intento deixar de banda els
mil problemes, i centrar-me en acabar de passar els dies bé al camp...
Me’n adono de que és l’hora de
sopar, anem a buscar-lo i ens asseiem a menjar.
Acabem en un tres i no-res, perquè
avui hi ha molta gana, ja que els menjars del dia no han estat gaire
consistents, i a l’acabar anem a la tenda, perquè fa molt de fred.
Els nens s’estiren a les màrfegues
i jo m’assec a sobre de la meva, sense saber què fer.
Els nens s’adormen en un tres i
no-res, i jo em quedo sense saber què fer, asseguda mirant la paret de la tenda,
mentre l’Alguer i la Laia parlen de temes seus.
Cap a les deu i vint la Laia i
l’Alguer diuen:
-
Nura, nosaltres marxem ja a
dormir...
- D’acord,
jo vaig a intentar dormir una miqueta...
- Bona
nit.
-
Bona nit nois. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada