M’aixeco quan encara dorm tothom i me’n adono de que l’Alguer ens ha deixat una nota, la desplego i la llegeixo, diu el següent:
“Bon dia família.
No us espanteu si no em veieu amb
vosaltres, a mitjanit he hagut d’anar a ajudar a uns voluntaris i després ens
hem quedat xerrant, quan hem acabat era molt tard i, per no molestar he marxat
a la meva tenda.
Us espero per despertar-vos amb una
cançó preciosa d’un grup que et deixa un missatge ben clar: [Lluita pel que
vols, que si tens constància ho aconseguiràs!].
Espero que us agradi la cançó i que
deixeu de banda els problemes que tingueu.
GAUDIU DEL DIA, QUE JA US QUEDA
POQUET!
Amb carinyo, Alguer.”
Surto de la tenda, buscant a
l’Alguer, i quan el veig em diu:
-
Nura, bon dia.
- Bon
dia, tot bé?
- Si.
Ho dius per la nota?
- Si,
m’ha semblat estrany que ens donessis explicacions.
- Ahir
us vau preocupar, no volia que avui també tinguéssiu maldecaps per culpa meva.
- No
t’amoïnis, mentre vagi tot bé...
- Quan
s’aixequin us poso la cançó...
- Quina
és?- pregunto amb curiositat.
- “Invencibles” dels Catarres.
- Té
un bon títol, deu ser molt maca...
-
Ho és.
Mentre parlàvem la Zahra surt de la
tenda corrents i s’abraça a l’Alguer; i amb aquest gest tant inesperat l’Alguer
diu:
-
Zahra, tot bé?
- Estava
preocupada, no vull que et passi res.
- Perquè
ho dius? No em passarà res.
- Per
res, coses meves, els malsons no ajuden gens.
- Fa
quan que en tens, de malsons?
- Des
que...- i es va trencar a plorar.
-
Vaig a despertar als nens...- dic
per marxar d’allà.
M’allunyo d’ells, i se m’afegeix la
Laia, les dues anem a despertar als nens, i quan tornem els quatre on els
havíem deixat, la Zahra estava sanglotant.
Vaig acostar-m’hi i vaig dir-li:
-
Zahra, què passa?
- Res...
- Saps
que no direm res, oi?- va dir la Laia.
- Ho
sé, però no em passa res...
- I
el que has dit dels malsons, fa quan que et passa?
- Des
que va marxar el pare. – va dir molt fluixet i amb el cap abaixat.
- Ho
sento molt, saps que per qualsevol cosa estem aquí. Oi?- li comenta l’Alguer.
- Si,
ho sé, gràcies.- li respon abraçada a ell i amb llàgrimes als ulls- Parlem
d’una altre cosa, no vull que estigueu tristos per culpa meva...
- Encara
que no és culpa teva, parlem d’una altre cosa... Podem obrir les cartes?- va
preguntar la Laia- Vull saber que m’has escrit.
- D’acord,
però un per un. Qui vol primer?
- Alguer,
obre tu la teva, i després ja ho faré jo.
-
D’acord, a veure que diu...
Va obrir la carta i va començar a
llegir en veu alta, la carta deia el següent:
“Fa setze dies va arribar un grup de nois
fantàstic, i després es va quedar el que, per mi és el més meravellós, perquè
ens accepta tal i com som.
Alguer agrair-te tot el que fas per nosaltres,
donar-te les gràcies perquè ens has fet de figura paterna; ens consideres la
teva família i no ens rebutges per venir d’on venim.
Gràcies per aquelles vegades que estava apagada
fer-me brillar, gràcies per escoltar-me i per ser com ets, i gràcies per
fer-nos veure que hi ha més opcions a la vida, per fer d’aquelles tardes de
pluja dies meravellosos, i per cuidar-nos; a mi quan estava malalta i a la meva
mare escoltant-la quan necessitava plorar.
Gràcies per ensenyar-me que, malgrat hi hagin
fronteres, les amistats com aquestes podran trencar-les.
GRÀCIES PER TOT!
NO ET CANVIO PER RES, NI MAI!
Zahra”
Va acabar de llegir la carta i va
abraçar-la ben fort, llavors la Zahra va dir:
-
Se m’ha oblidat afegir una cosa.
- Digues,
però que sàpigues que és perfecte, no li cal res més.
- Una
cosa si que cal afegir; parlo en nom meu, m’has canviat la vida. Gràcies.
-
Gràcies a tu.
I passats cinc minuts la Laia va
dir:
-
Em sap greu trencar aquest moment,
però es que vull saber que m’has escrit.
- No
et preocupis. Endavant!- diu l’Alguer amb un somriure.
-
Espero que t’agradi. –va dir-li la
Zahra amb un somriure.
Va obrir la carta i va començar a
llegir, la carta deia el següent:
“Laia...
Gràcies per cuidar-me quan estava malalta, gràcies
per estar sempre amb mi i cuidar-nos sempre perquè no ens falti de res.
Gràcies per fer néixer a la Flamia, és el millor
regal que em poden fer.
És curta, però dic tot el que vull dir.
Gràcies per TOT!
Zahra”
Va acabar de llegir la carta i li
va dir:
-
Gràcies Zahra, és preciosa!
-
De res.
Llavors mirem l’hora, les dotze i
vint, sortim de la tenda i l’Alguer diu:
-
Vaig a veure si he d’ajudar, si no
ho he de fer vinc, d’acord?
- D’acord.
- Vaig
amb tu, alguna cosa haurem de fer...- va dir la Laia.
- Després
us poso la cançó! Que amb les cartes i tot se’ns ha passat...
-
D’acord.- dic somrient.
L’Alguer i la Laia marxen a
preparar els dinars i nosaltres ens quedem asseguts al costat de la tenda sense
saber què fer.
Al cap de vint minuts vé l’Alguer
dient:
-
Nura, tenim un missatge d’en
Haddif.
- Què
diu?
- A
veure...
“Família
us trobo a faltar.
Fa molt
que vaig abandonar Idomeni a veure si trobava alguna cosa millor, però me’n
adono de que el millor que podia trobar ho he deixat al camp.
Us he
deixat a vosaltres família.
Us trobo
a faltar, us necessito.
A veure
si puc tornar a Idomeni abans de que marxeu a Catalunya i, si voleu, venir amb
vosaltres.
Ho sento
per tot.
M’he deixat enganyar.
M’he deixat enganyar.
Ens
trobarem en breus, us ho prometo.
Haddif.”
Quan acaba de llegir el missatge
reprimeixo llàgrimes i diu:
-
A veure si podem marxar tots junts,
seria fantàstic.
- Si
fantàstic...- diu la Zahra molt baixet.
- Què
vols dir?
- Res.
- Zahra...
No és bo guardar-se les coses per a un mateix, treu-les fora.
- De veritat, no em passa res.
- De veritat, no em passa res.
- Vols
parlar-ho?- va dir l’Alguer.
- No,
perquè si no em direu que no he de pensar així.
- És
la teva manera de pensar, tindràs els teus motius. No et podem dir res si tens
una base sòlida on recolzar-te i defensar el que creus.
- No
passa res... de debò, almenys, no ara.
- Si
et passa alguna cosa pots comptar amb nosaltres. Oi Laia?
- I
tant! I nosaltres estarem encantats d’ajudar-te.
- Gràcies-
va dir amb la mirada trista.
- Alguna
cosa passa... Zahra porto prou dies aquí com per saber que et passa alguna cosa
i no ho vols explicar - diu l’Alguer.
- No
em passa res, de debò.
- Parlem-ho
més tard, d’acord? Però vull treure l’aigua clara.
- D’acord...
- D’acord...
Llavors l’Alguer ens va dir:
-
Bueno família, ja que estem una
mica aixafats; us posaré la cançó, a veure si se’ns aixequen els ànims una
miqueta...
-
D’acord...- va remugar la Zahra.
Va agafar el mòbil i ens va posar
la cançó d’Invencibles. Llavors va arribar una part que deia: “Invencibles, junts anem més lluny!”, i
va afegir un comentari:
-
Cada dia se’ns plantegen nous
reptes i se’ns posen nous obstacles al camí que haurem d’aprendre a superar
d’una manera o una altra; ens haurem de buscar les nostres pròpies sortides,
haurem de cercar pistes que ens ajudin a trobar allò pel que ens aventurem.
Però
no ho podrem fer sols, ja que on no hi arribem nosaltres arribarà el nostre
company, per això, sempre hem d’estar junts i comptar amb els altres quan
tinguem un problema, explicar tot allò que ens amoïna a cada moment.
D’altra
banda...
Malgrat
que la gent que estimem faci coses que ens semblen irreals als nostres propis
ulls, com abandonar una família i anar a trobar sort, encara que després se’n
penedeixi... Ho hem d’acceptar, és la seva decisió, no podem fer-hi res perquè
tindrà els seus motius per haver-ho fet, encara que als altres ens sembli una
estupidesa, alguna cosa s’amaga darrere d’aquest fet tan inesperat...
Quan l’Alguer va acabar de parlar
li va canviar la cara, a la Laia també, però nosaltres no sabem el que està
passant...
Ens vam girar però no vam veure res
estrany, què haurien vist per fer aquelles cares?
Què estrany...
Acostant-se la tarda a Idomeni vam
anar cap a la tenda i l’Alguer, juntament amb la Laia, ens diuen que ells han
d’anar a preparar uns tallers...
Els deixem fer i quan acaben els
tallers, cap a quarts de nou, anem a sopar, en condicions precàries; com cada
dia.
A l’acabar de sopar anem a la tenda
i la Zahra li diu a l’Alguer:
-
Perquè heu posat aquelles cares?
- Per
res, crèiem haver vist una cosa, però era irreal.
- D’acord.
–diu mig emprenyada.
- Estàs
bé?
- Si, molt bé. –diu donant-li l’esquena i a punt de plorar.
- Si, molt bé. –diu donant-li l’esquena i a punt de plorar.
- Parlem-ho
demà, d’acord? Que ara és tard i hem d’anar a dormir. Que ha estat un dia molt
llarg...
- D’acord,
bona nit.
- Bona nit família. – diu marxant de la tenda.
- Bona nit família. – diu marxant de la tenda.
Quan marxa la Zahra comença a
plorar, i quan se li acaben les forces s’adorm; però no se sap el motiu
d’aquell plor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada