Pàgines

dissabte, 3 de juny del 2017

I QUE FEM DE LA POR UNA DANSA TRIBAL [ZOO]

Comencem la nostre “recta final”  a Idomeni, dotze dies i serem lliures!
M’aixeco quan encara dorm tothom i me’n adono de que l’Alguer ens ha deixat una nota, la desplego i la llegeixo, diu el següent:
“Bon dia família.
No us espanteu si no em veieu amb vosaltres, a mitjanit he hagut d’anar a ajudar a uns voluntaris i després ens hem quedat xerrant, quan hem acabat era molt tard i, per no molestar he marxat a la meva tenda.
Us espero per despertar-vos amb una cançó preciosa d’un grup que et deixa un missatge ben clar: [Lluita pel que vols, que si tens constància ho aconseguiràs!].
Espero que us agradi la cançó i que deixeu de banda els problemes que tingueu.
GAUDIU DEL DIA, QUE JA US QUEDA POQUET!
Amb carinyo, Alguer.”
Surto de la tenda, buscant a l’Alguer, i quan el veig em diu:
-      Nura, bon dia.
-      Bon dia, tot bé?
-      Si. Ho dius per la nota?
-      Si, m’ha semblat estrany que ens donessis explicacions.
-      Ahir us vau preocupar, no volia que avui també tinguéssiu maldecaps per culpa meva.
-      No t’amoïnis, mentre vagi tot bé...
-      Quan s’aixequin us poso la cançó...
-      Quina és?- pregunto amb curiositat.
-      “Invencibles”  dels Catarres.
-      Té un bon títol, deu ser molt maca...
-      Ho és.
Mentre parlàvem la Zahra surt de la tenda corrents i s’abraça a l’Alguer; i amb aquest gest tant inesperat l’Alguer diu:
-      Zahra, tot bé?
-      Estava preocupada, no vull que et passi res.
-      Perquè ho dius? No em passarà res.
-      Per res, coses meves, els malsons no ajuden gens.
-      Fa quan que en tens, de malsons?
-      Des que...- i es va trencar a plorar.
-      Vaig a despertar als nens...- dic per marxar d’allà.
M’allunyo d’ells, i se m’afegeix la Laia, les dues anem a despertar als nens, i quan tornem els quatre on els havíem deixat, la Zahra estava sanglotant.
Vaig acostar-m’hi i vaig dir-li:
-      Zahra, què passa?
-      Res...
-      Saps que no direm res, oi?- va dir la Laia.
-      Ho sé, però no em passa res...
-      I el que has dit dels malsons, fa quan que et passa?
-      Des que va marxar el pare. – va dir molt fluixet i amb el cap abaixat.
-      Ho sento molt, saps que per qualsevol cosa estem aquí. Oi?- li comenta l’Alguer.
-      Si, ho sé, gràcies.- li respon abraçada a ell i amb llàgrimes als ulls- Parlem d’una altre cosa, no vull que estigueu tristos per culpa meva...
-      Encara que no és culpa teva, parlem d’una altre cosa... Podem obrir les cartes?- va preguntar la Laia- Vull saber que m’has escrit.
-      D’acord, però un per un. Qui vol primer?
-      Alguer, obre tu la teva, i després ja ho faré jo.
-      D’acord, a veure que diu...
Va obrir la carta i va començar a llegir en veu alta, la carta deia el següent:
“Fa setze dies va arribar un grup de nois fantàstic, i després es va quedar el que, per mi és el més meravellós, perquè ens accepta tal i com som.
Alguer agrair-te tot el que fas per nosaltres, donar-te les gràcies perquè ens has fet de figura paterna; ens consideres la teva família i no ens rebutges per venir d’on venim.
Gràcies per aquelles vegades que estava apagada fer-me brillar, gràcies per escoltar-me i per ser com ets, i gràcies per fer-nos veure que hi ha més opcions a la vida, per fer d’aquelles tardes de pluja dies meravellosos, i per cuidar-nos; a mi quan estava malalta i a la meva mare escoltant-la quan necessitava plorar.
Gràcies per ensenyar-me que, malgrat hi hagin fronteres, les amistats com aquestes podran trencar-les.
GRÀCIES PER TOT!
NO ET CANVIO PER RES, NI MAI!
Zahra”
Va acabar de llegir la carta i va abraçar-la ben fort, llavors la Zahra va dir:
-      Se m’ha oblidat afegir una cosa.
-      Digues, però que sàpigues que és perfecte, no li cal res més.
-      Una cosa si que cal afegir; parlo en nom meu, m’has canviat la vida. Gràcies.
-      Gràcies a tu.
I passats cinc minuts la Laia va dir:
-      Em sap greu trencar aquest moment, però es que vull saber que m’has escrit.
-      No et preocupis. Endavant!- diu l’Alguer amb un somriure.
-      Espero que t’agradi. –va dir-li la Zahra amb un somriure.
Va obrir la carta i va començar a llegir, la carta deia el següent:
“Laia...
Gràcies per cuidar-me quan estava malalta, gràcies per estar sempre amb mi i cuidar-nos sempre perquè no ens falti de res.
Gràcies per fer néixer a la Flamia, és el millor regal que em poden fer.
És curta, però dic tot el que vull dir.
Gràcies per TOT!
Zahra”
Va acabar de llegir la carta i li va dir:
-      Gràcies Zahra, és preciosa!
-      De res.
Llavors mirem l’hora, les dotze i vint, sortim de la tenda i l’Alguer diu:
-      Vaig a veure si he d’ajudar, si no ho he de fer vinc, d’acord?
-      D’acord.
-      Vaig amb tu, alguna cosa haurem de fer...- va dir la Laia.
-      Després us poso la cançó! Que amb les cartes i tot se’ns ha passat...
-      D’acord.- dic somrient.
L’Alguer i la Laia marxen a preparar els dinars i nosaltres ens quedem asseguts al costat de la tenda sense saber què fer.
Al cap de vint minuts vé l’Alguer dient:
-      Nura, tenim un missatge d’en Haddif.
-      Què diu?
-      A veure...
“Família us trobo a faltar.
Fa molt que vaig abandonar Idomeni a veure si trobava alguna cosa millor, però me’n adono de que el millor que podia trobar ho he deixat al camp.
Us he deixat a vosaltres família.
Us trobo a faltar, us necessito.
A veure si puc tornar a Idomeni abans de que marxeu a Catalunya i, si voleu, venir amb vosaltres.
Ho sento per tot.
M’he deixat enganyar.
Ens trobarem en breus, us ho prometo.
Haddif.”
Quan acaba de llegir el missatge reprimeixo llàgrimes i diu:
-      A veure si podem marxar tots junts, seria fantàstic.
-      Si fantàstic...- diu la Zahra molt baixet.
-      Què vols dir?
-      Res.
-      Zahra... No és bo guardar-se les coses per a un mateix, treu-les fora.
-      De veritat, no em passa res.
-      Vols parlar-ho?- va dir l’Alguer.
-      No, perquè si no em direu que no he de pensar així.
-      És la teva manera de pensar, tindràs els teus motius. No et podem dir res si tens una base sòlida on recolzar-te i defensar el que creus.
-      No passa res... de debò, almenys, no ara.
-      Si et passa alguna cosa pots comptar amb nosaltres. Oi Laia?
-      I tant! I nosaltres estarem encantats d’ajudar-te.
-      Gràcies- va dir amb la mirada trista.
-      Alguna cosa passa... Zahra porto prou dies aquí com per saber que et passa alguna cosa i no ho vols explicar - diu l’Alguer.
-      No em passa res, de debò.
-      Parlem-ho més tard, d’acord? Però vull treure l’aigua clara.
-      D’acord...
Llavors l’Alguer ens va dir:
-      Bueno família, ja que estem una mica aixafats; us posaré la cançó, a veure si se’ns aixequen els ànims una miqueta...
-      D’acord...- va remugar la Zahra.
Va agafar el mòbil i ens va posar la cançó d’Invencibles. Llavors va arribar una part que deia: “Invencibles, junts anem més lluny!”, i va afegir un comentari:
-      Cada dia se’ns plantegen nous reptes i se’ns posen nous obstacles al camí que haurem d’aprendre a superar d’una manera o una altra; ens haurem de buscar les nostres pròpies sortides, haurem de cercar pistes que ens ajudin a trobar allò pel que ens aventurem.
Però no ho podrem fer sols, ja que on no hi arribem nosaltres arribarà el nostre company, per això, sempre hem d’estar junts i comptar amb els altres quan tinguem un problema, explicar tot allò que ens amoïna a cada moment.
D’altra banda...
Malgrat que la gent que estimem faci coses que ens semblen irreals als nostres propis ulls, com abandonar una família i anar a trobar sort, encara que després se’n penedeixi... Ho hem d’acceptar, és la seva decisió, no podem fer-hi res perquè tindrà els seus motius per haver-ho fet, encara que als altres ens sembli una estupidesa, alguna cosa s’amaga darrere d’aquest fet tan inesperat...
Quan l’Alguer va acabar de parlar li va canviar la cara, a la Laia també, però nosaltres no sabem el que està passant...
Ens vam girar però no vam veure res estrany, què haurien vist per fer aquelles cares?
Què estrany...
Acostant-se la tarda a Idomeni vam anar cap a la tenda i l’Alguer, juntament amb la Laia, ens diuen que ells han d’anar a preparar uns tallers...
Els deixem fer i quan acaben els tallers, cap a quarts de nou, anem a sopar, en condicions precàries; com cada dia.
A l’acabar de sopar anem a la tenda i la Zahra li diu a l’Alguer:
-      Perquè heu posat aquelles cares?
-      Per res, crèiem haver vist una cosa, però era irreal.
-      D’acord. –diu mig emprenyada.
-      Estàs bé?
-      Si, molt bé. –diu donant-li l’esquena i a punt de plorar.
-      Parlem-ho demà, d’acord? Que ara és tard i hem d’anar a dormir. Que ha estat un dia molt llarg...
-      D’acord, bona nit.
-      Bona nit família. – diu marxant de la tenda.
Quan marxa la Zahra comença a plorar, i quan se li acaben les forces s’adorm; però no se sap el motiu d’aquell plor...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada